Ara, després de les primeres retallades governamentals sobre diversos aspectes de l'estat social, el govern apressa a empresaris i sindicats a pactar una Reforma Laboral profunda. Si no ho fan així, amenaça amb fer la Reforma Laboral unilateralment. Jo no sóc cap expert per valorar si l'ordenament jurídic espanyol necessita una reforma laboral o no, però sí que tinc la meva opinió sobre moltes de les coses que es diuen i sobre aquella expressió catalana de "fer passar bou per bèstia grossa". Ens estan mentalitzant que la reforma laboral, la reforma del mercat treball, ha de tenir unes virtuts, unes conseqüències, que no crec que tinguin. Sembla que aquesta reforma hagi de resoldre els grans problemes de l'economia o del mercat de treball a Espanya i Catalunya.
A dia d'avui, m'aventuro a assegurar que l'esmentada reforma no tindrà cap virtut de les que se li atribueix. Dit més clarament. Quan s'hagi fet la reforma, aquesta no arranjarà cap dels problemes de l'economia, ni del propi mercat de treball, que es diu que vol resoldre. No servirà per allò que ens volen fer creure que ha de solucionar.
El primer que cal dir, des del meu punt de vista, és que tot el que s'està fent a nivell econòmic, totes les mesures que es prenen, són mesures destinades a calmar els mercats financers mundials. No diré pas que aquesta sigui una qüestió menor, segur que en el nostre món no. Ens agradi o no, les economies dels diferents països estan avui més que mai a mercè d'aquests mercats. És una situació perversa. Els interessos d'aquests mercats són poderosíssims. Estan per damunt dels poders estatals, mundials, polítics. En aquest àmbit les persones no són gaire importants. El diner sí. Però el diner té amo.
Ni Espanya, ni Catalunya no són Grècia. Aquesta és una afirmació que comparteixo. Però tant de Grècia, com d'Espanya, com de Catalunya se'n pot treure suc. I aquest suc és el que els interessa. El nostre problema és econòmic, el nostre problema és estructural, rau en la configuració econòmica pròpia. Les reformes que ens volen imposar i que ens imposaran tindran beneficis per a ells, per als que expremen país rere país, estat rere estat, però no resoldran el nostre problema intern. Aquí ja es va fer la reconversió siderúrgica, la de les neveres, les línies blanques, etc. En el seu temps, fa trenta anys, es va veure que el nostre futur econòmic passava per abandonar tota una sèrie de produccions amb les quals no podíem ser competitius. No es va fer del tot malament, encara que inicialment va comportar situacions traumàtiques. Després no s'ha fet res més. La nova era tecnològica ha passat de llarg per a nosaltres. Érem el germà pobre d'Europa i això ja ens servia per a anar tirant. Amb els canvis geopolítics a Europa i geoeconòmics al món, allò que nosaltres podíem aportar, es va desplaçar cap a altres indrets. La diferència d'ara respecte de fa trenta anys és que ara no ens hem sabut preparar per a aquest escenari.
Ens hem quedat sense res. Aquest és, des del meu punt de vista, el nostre problema. No tenim alternativa perquè no hem preparat el país per a aquest moment. Moltes paraules i molts pocs fets. És la crisi del model i no l'hem sabut preveure. I aquest problema no té una solució basada en una reforma del mercat de treball. La solució, encara que fem tard, passa per un canvi d'estructura econòmica. Abaratir l'acomiadament no farà baixar l'atur. Més aviat l'augmentarà. Desregular el mercat de treball no és garantia de res. Més aviat comportarà més càrrega social que mai. I això ens coincidirà amb la descomposició de l'estat del benestar del qual n'haurem pogut gaudir ben pocs anys considerant la nostra història moderna.
Mentre la nostra economia no es basi en el coneixement, en els avenços tecnològics, en la preparació professional dels nostres ciutadans, en la formació, en el valor afegit, no ens en sortirem. Mentre el nostre model econòmic productiu segueixi demandant mà d'obra barata per la seva poca formació, (totxo, mà d'obra intensiva, etc), no ens en sortirem. Canviar el model econòmic d'una societat no es fa en quatre dies. I anem molt endarrerits. Patim un atur estructural que duplica el dels països més avançats. Diem que l'atur estructural se situa al voltant del 5% de la població activa. Que un índex al voltant d'això és equivalent a la plena ocupació. Això val per alguns països, però no pas pel nostre. Catalunya va ratllar aquest índex uns pocs anys, eren els del boom immobiliari. Era un miratge. Quan tot esclata, quan la crisi s'aguditza, ens encaminem cap al 20%. El doble que els índex dels països més avançats del nostre entorn en plena crisi. Perquè el problema està en el model econòmic, no en la presumpta rigidesa de la legislació laboral. La base de la nostra economia és de fang, mentre Alemanya o França tenen una base sòlida. Països amb una legislació laboral més protectora que no pas la nostra. Però amb un model econòmic potent.
Tothom carrega contra els sindicats. És fàcil. Algú, però, s'ha fixat en els nostres empresaris, o els que passen per empresaris? Mireu qui els presideix. Jo no dic que no es pugui reformar el mercat laboral, però no servirà de res. No servirà de res si no l'acompanyem amb una reforma de veritat del sistema educacatiu. Si la societat, les empreses, els individus no invertim en formació dels nostres petits i durant tota la vida. No servirà de res si volem competir amb els costos laborals emmirallant-nos en els costos salarials de la Xina, el Marroc, o Ucraïna. No servirà de res si no invertim en recerca, desenvolupament i innovació. Si no augmentem la nostra productivitat. Si no tenim aeroports i ferrocarils de primer ordre que ens enllacin amb el món sense passar per Madrid, un model antieconòmic. I totes aquestes coses es resumeixen, les resumeixo, en la construcció d'un país. Un model de país econòmicament i social parlant. I això no es fa en quatre dies. I com a catalans ens convindria replantejar-nos si ho podem fer lligats amb els nostres veïns d'Espanya.
Diuen que el percentatge d'ocupació indefinida, no eventual, és un dels objectius de la reforma laboral. Fals, això no ho assolirem amb la reforma laboral, sinó amb totes les altres coses que he comentat. Quan tenim els empresaris més preocupats en poder acomiadar de forma més barata, el que caldria és que estiguessin preocupats per què hem de produir, on, com ho transportarem a la resta del món, amb quins professionals comptarem, amb quina preparació, amb quins avals de qualitat i productivitat, amb quina aportació de coneixement propi, etc. Això és, des del meu punt de vista, tot el que ens hauria de tenir ocupats i preocupats. Més val tard que mai. No ho hem fet quan tocava, en època de vaques grasses, ara que les tenim ben primes anem contracorrent i amb el pas canviat.
Si hem de construir un món global fem-ho en tots els aspectes. Drets i obligacions de tot tipus, laborals, socials, regulacions de mercats financers, ordenament jurisdiccional i jurídic, legislació, ... Mentre ho fem a mitges, el que afavorirem és que els poders econòmics i financers segueixin imposant als països i als ciutadans allò que a aquells els interessa.
La reforma laboral tan reclamada només interessa als mercats mundials. A nosaltres, al comú dels ciutadans i ciutadanes, no ens servirà de res. La col·locació del deute espanyol és el que els interessa, amb un rendiment més elevat per a ells, amb unes receptes dictades per ells. A les empreses, la reforma, no els servirà de res, només per a allargar la seva agonia acomiadant els seus treballadors i treballadores de forma més barata abans de desaparèixer. Si no construïm un país no tenim futur.
