Avui he estat sentint el conseller d'Educació de Catalunya, l'honorable senyor Ernest Maragall, comentant els resultats de les proves que es fan als alumnes de sisè de primària per a avaluar el seus coneixements al final de l'ensenyament primari obligatori. Ha comentat vàries coses però la més important, des del meu punt de vista, és la que fa referència a les deficiències detectades pel què fa a les habilitats lecto-escriptores dels nostres fills. Aquesta observació no em ve de nou i l'he assenyalat més d'una vegada com una mancança molt important que jo mateix he observat en l'educació de la nostra mainada. O sigui que les paraules del conseller no m'és cap sorpresa. Més aviat el contrari. És la confirmació i constatació d'un fet que fàcilment podem observar en la mainada del nostre país. Bé, en la maminada i no tan mainada. Jo diria que aquesta deficiència no és pas nova. Fa ja molts i molts anys que es produeix. Només cal estar atent i escoltar les converses dels nostres joves. Les seves aparicions a la ràdio o a la televisió. Aquesta deficiència s'arrossega pràcticament tota la vida. Molts dels nostres universitaris també en fan gala. Per aquests joves que arrosseguen aquestes deficiències els serà molt difícil al llarg de la seva vida d'adquirir aquestes habilitats que el nostres sistema educatiu no els va saber donar a l'edat adequada. El fenomen no és exclusiu de Catalunya. Cada dia podem veure joves espanyols en els mitjans de comunicació amb la mateixa deficiència.
Particularment penso que aquest no és un fracàs menor del nostre sistema escolar. Jo no sé si és que no som capaços de veure la importància real d'aquest fracàs o és que no li donem la importància que té. Però és un fet que no s'observa una millora en aquest àmbit. La prova és que any rere any aquesta deficiència apareix i, per tant, anem sumant ciutadans que en la seva edat adulta no tindran aquestes capacitats prou desenvolupades.
He explicat moltes vegades que una vegada vaig sentir i veure el ministre d'educació finlandès al qual se li preguntava quin era el secret de l'èxit educatiu de Finlàndia. Jo m'esperava una resposta complexa sobre el model educatiu i pedagògic. Però no, vaig quedar molt sorprès per la seva resposta. La clau de l'èxit educatiu del país escandinau es basa en el domini de la llengua. Aquesta fou la seva senzilla resposta. Senzilla, però clau. A través del domini de la llengua i el llenguatge hom pot comprendre, explicar, raonar, analitzar, etc. Comparteixo plenament la seva opinió. El domini lingüístic és clau per a una correcta comprensió de tots aquests processos.
El nostre país segueix suspenent en aquesta qüestió. No és un problema només de Catalunya. Però és el que em preocupa. Que ningú hi barregi la nostra llengua com a causa d'aquesta deficiència. Els veïns espanyols estan igual de malament. La causa cal buscar-la en els currículum i en el nostre model educatiu. M'aventuro a dir que les persones de la meva edat sortien més preparades en aquest domini. Ja fos en una llengua o en una altra. Parlo de quan a l'escola no se li demanava que complís certes funcions. Era abans de la modernor. Ostres, ja m'he dit vell.
El dèficit lector de la nostra societat també hi té alguna cosa a veure. La meva comarca és el paradigma del nostre país en aquest àmbit. El paradigme negatiu, és clar. Som els que menys llegim. Si els adults no tenim aquest hàbit cultural, difícilment el podrem transmetre als nostres fills.
Caldria, doncs, que el nostre sistema educatiu revisi els seus objectius. La comprensió i les habilitats lecto-escriptores són les portes que ens obren totes les oportunitats per al conjunt de ciutadans, petits i grans. Tota inversió en aquest camp serà poca. No podem perdre més temps sense posar en primer lloc aquest objectiu. Quins instruments pedagògics hem d'incorporar al nostre sistema educatiu. Com podem incentivar l'hàbit de la lectura a aquells que ja no estan dins el procés educatiu. És cabdal pel nostre futur. Sabem on tenim un problema, només ens falta actuar-hi.
