Bé, tothom ja s'ho temia. Les tisores han començat a funcionar. Fins ara eren a ca l'esmolet, però ara ja estan en mans del govern espanyol. I molt em temo que amb les tisores no s'acontentarà. Penso que, un cop gastada la fulla de les tisores, treurà la màquina de segar. La de segar als nostres peus.
Jo no sóc economista, una professió, avui dia, d'allò més desprestigiada. Deuen ser els professionals que més l'han errat en els darrers anys i els que, també, han mostrat que en economia ningú no és neutre. La ideologia compta, i compta molt. Trobarem economistes que prescriuen unes receptes i uns que en prescriuen unes altres. Uns que van entreveure la crisi que ens atenalla i uns altres que van fer com si no existís el risc. Uns que estan preocupats per les persones i uns altres que estan preocupats pels mercats. I així anar seguint.
Jo sóc dels que penso que les causes de la crisi actual són molt clares. Els responsables són perfectament identificables. En el món global estem mancats de molts instruments. Un dels principals és el d'una justícia global. Una justícia amb capacitat de perseguir delinqüents que des d'una punta del món fan caure les economies de països situats a l'altra punta. El dret humanitari que ha avançat en els darrers anys hauria de servir d'exemple per a universalitzar-lo al dret econòmic. Com que pel camí de les responsabilitats socials no ens en sortim, hem d'anar cap una una justícia econòmica universal. El que un nord-americà, per posar un exemple, provoca a l'economia d'un altre país, ha de ser perseguible per aquest darrer o per un tribunal de delictes econòmics internacional. Els especuladors, els que negocien amb els aliments del futur en el mercat anomenat de futurs, els que decideixen endegar operacions que poden enfonsar la moneda d'un país han de pagar per les seves accions.
Tota aquesta gent ens ha portat on som. Però els governs estatals i els organismes internacionals no han tingut collons de regular les operacions financeres, especulatives, monetàries, que ens fan anar a tots de corcoll. Tots els ciutadans hem hagut d'aportar diners nostres, tots els que des de l'àmbit públic han acudit a rescatar entitats financeres pocavergonyes i empreses pocavergonyes ho han fet amb els diners dels pobres ciutadans de peu. El trist del cas és que ho haurem fet per a no res. Ho haurem fet perquè tot segueixi igual. El sistema no es toca. Els poderosos són allà i nosaltres aquí. Nosaltres tenim la llana a punt per ser esquilada.
La borsa puja i baixa com un tobogan. Avui ja no importa la solvència d'una empresa per decidir si hom hi inverteix o no. Jo recordo una tieta meva que fa molts anys invertia a borsa adquirint una sèrie d'accions que passaven a formar part del seu patrimoni amb el qual, al cap dels anys, podia negociar un preu de venda que li hagués donat un rendiment acceptable que complementés els seus estalvis, els seus ingressos. Ara les accions s'intercanvien a la borsa en qüestió de minuts. Les empreses també són responsables de tot això. Abans una empresa cercava uns guanys raonables, constants, sense necessitat de ser escandalosos. Ara no, ara cada trimestre ha de ser superior a l'anterior. Si els guanys no contenen dos dígits percentuals són un fracàs.
Els directius s'embutxaquen part d'aquests beneficis de forma escandalosa o, fins i tot, els no beneficis. I no passa res. Després encara se'n van de vacances o a celebrar-ho a algun hotel amb unes quantes fulanetes que els diverteixn durant la nit. I tots ho acceptem. Ho llegim als diaris i no ens escandalitzem, ho tolerem. És fabulós ser directiu pocavergonya. El nostre món els accepta.
Estem en una crisi com un cavall. Sabem qui i què l'ha provocat. Però no farem res perquè no torni a passar. No fotarem ningú a la presó. No adoptarem cap mesura per a evitar que torni a passar. Només hi posarem pedaços. Pedaços que ens els van arrencant a cada u de nosaltres. Ens diuen que és necessari, que ens hem de sacrificar. I no els cau la cara de vergonya. I què sacrifica el sistema? On són les tisores pel sistema? I les regulacions, i les taxes, es diguin Tobin o d'una altra manera. Els nostres calers hauran servit perquè els bancs paguin els seus deutes amb altres bancs, perquè no caiguin, ens diuen. I nosaltres més pobres, sacrificant drets, guanys socials que ningú no ens ha regalat. Guanys que nosaltres sí que els regalem. Ens hem d'apretar el cinturó, ens diuen. Però ells necessiten una camisa de força o un enterrador, però ningú no els hi vol posar. I ho permetrem. Som així de torracollons.
Sí, la crisi la pagarrem els de sempre. Els treballadors i treballadores, les classes populars, els miserables. Tot ho farem perquè tot segueixi igual. Quina generositat, la nostra. I després tornar a començar. Els rics més rics i els rucs més rucs. Deu ser el que ens mereixem.
Ens mereixem uns governs que no governen. Uns governs que només viuen pensant en l'avui, en el vot, que no planifiquen el futur, que no regulen el que han de regular. I quan la realitat se'ls menja, agafen les tisores per esquilar-nos, no fos que els poderosos s'enfadessin massa. Són aquests poders els que els dicten què i quan ho han de fer. Que si la reforma laboral, que si el control de la despesa, que si retallar els beneficis socials. I nosaltres ho mirem tot com si ho veiéssim en una pantalla, com si fos pura ficció. Tot és espectacle.
Em sembla que ho hauré de deixar aquí perquè si segueixo la diré massa grossa. Hem acceptat eliminar les ideologies per tal que només quedés la seva. Hem eliminat els límits per tal que només quedessin els nostres. Els hem deixat jugar i han guanyat. No sé si hi ha alguna esperança, però si hi és no la sé entreveure. Hem acceptat la globalització amb tots els aspectes negatius que comportava. No els hem sabut combatre o no hem volgut. Hem preferit arriscar i hem perdut. Les revolucions han quedat als llibres d'història, ara només acceptem les reformes controlades, les que ens afecten a nosaltres, és clar. Tots bons minyons. Hisenda ens martellejarà a nosaltres, a ells no, que diuen que creen riquesa, sí, però la seva, no la de tots. I apa, que no ha estat res. Què importa fer alguns passos enrere! Mentre ells segueixin engreixant-se, mentre el sistema els segueixi protegint, tot va bé. El món gira, i si deixa de girar, ja caminarem.
