Avanço abans d'escriure aquestes ratlles que omplo de lletres la pantalla de l'ordinador amb un estat d'ànim baix, força baix. Potser sóc massa sincer, potser sí, però, malgrat el que alguns creuen, és el que acostumo a ser. Seria discutible si és convenient o no despullar-se massa davant de tothom, però, cadascú és com és. Malgrat aquest baix estat d'ànim, estic segur que demà tornarà a sortir el sol i, com que em conec mínimament, recuperaré un nivell moral adequat.

També he d'aclarir prèviament que encara que vaig afirmar que no tractaria més en aquest bloc temes relacionats amb la meva feina, avui, la feina tan sols serà la causa que origina les meves reflexions, però no serà el tema principal a tractar. El que em proposo és, a partir de la meva experiència recent, extreure algunes conclusions, tot divagant una mica d'aquí cap allà.

El primer que vull dir és que com a ciutadà estic preocupat per la marxa de l'economia del nostre país. Encara que jo no en sigui un actor, ni principal, ni secundari, no deixa de preocupar-me. No està al meu abast poder contribuir a solucionar els grans problemes macroeconòmics que ens amenacen. Malgrat això penso que la meva preocupació és normal. En un nivell més baix, més concret, sí que em sento responsable, en una petita part, de l'evolució de la crisi econòmica al si de l'empresa on treballo. Simplement per la meva responsabilitat sindical, que comparteixo amb una equip de persones de qui n'estic enormement satisfet. És possible que pel meu tarannà me'n senti excessivament responsable, no vull dir pas, ni ho pretenc, com un actor principal, però si amb una part de responsabilitat no menyspreable.

L'empresa on treballo ha passat dificultats al llarg de la crisi econòmica que estem patint des de fa prop de dos anys. No hem estat pas una excepció en això. No ho podíem ser en un món globalitzat. Dit això, cal dir que la nostra empresa sembla que ha deixat enrere els efectes més negatius de la crisi. Potser en el futur tindrem altres problemes, però pel que fa a la crisi tot apunta que estem en vies de recuperació. En tenim diverses dades. No es tracta de fer com fan alguns ara amb les dades d'atur del mes d'abril que, essent una dada aïllada, la volen presentar com una dada de recuperació econòmica. Per poder afirmar una cosa així cladria que aquestes dades d'atur es confirmessin al llarg d'uns quants mesos. Que es consolidessin. En el nostre cas, les nostres dades ja tenen una certa consistència perquè venen de mitjans de l'any passat. Va ser llavors que vam aconseguir aturar la devallada de personal que ens afectava des de meitats de l'any 2008, i, des de llavors, les dades no han fet res més que consolidar-se. Primer es va aturar la tendència a la baixa, cosa que ja era una notícia per si sola, però després s'ha aconseguit invertir la tendència i ens trobem davant una creixent, encara que lenta, recuperació d'ocupació neta. Ara al mes de maig s'acabarà de consolidar una mica més. Potse després fem un pet, però, ara per ara, a dia d'avui, la visió que en tenim és positiva.

Sobre aquesta qüestió és sobre el que vull fer la meva primera reflexió. Tinc la sensació que una bona part de treballadors i treballadores són incapaços de valorar una dada com aquesta. No sé si és una part majoritària, o és una part petita, però, en tot cas, no són pocs els que una dada com aquesta no els importa gens ni mica. Ho he pogut viure aquests dies. És clar que hi ha una majoria silenciosa que no sé que n'opina, però els que més es manifesten ho fan amb una indiferència total, incapaços de valorar la importància d'una dada com aquesta.No sé si és manca d'una mínima cultura general, d'una insensibilitat i indiferència envers les persones que aconsegueixin venir a treballar amb nosaltres, o si es tracta de la incapacitat de veure l'important que és per nosaltres, per tot el nostre centre de treball, créixer en ocupació. És important en el context econòmic general i és important pel què significa de consolidació, d'assegurança, del futur del nostre centre de treball. No podem aventurar-nos a fer presagis massa llunyans respecte al nostre futur, però a mig termini penso que és innegable la importància d'aquest fet. La ceguesa de bona part del personal em preocupa. Potser es tracta de la incapacitat que tenim nosaltres de comunicar aquesta importància, però, sincerament, ho dubto. Hem fet esforços per explicar-ho, molts, a vegades amb por de cansar al personal.

Més aviat, penso que es tracta de persones que no han sabut valorar la sort que hem tingut d'anar cobrant cada mes el nostre salari, de cobrar totes i cadascuna de les pagues extraordinàries, de fer les nostres vacances, etc. Parlo, evidentment, dels que hem tingut la gran sort de permanèixer a l'empresa, perquè els que van haver de deixar-nos i que tenien contractes eventuals ja van fer el seu propi via crucis. Els altres potser hem viscut  massa bé, comparativament parlant. Sé que el que dic no agradarà a més d'un, però ja he dit que si d'alguna cosa peco és de massa sinceritat. Espero que les meves paraules no perjudiquin a ningú més que a mi. Però he sentit comentaris que, des del meu punt de vista, no deixen massa alt el pavelló de l'anomenada classe treballadora. Per tant, la meva primera reflexió és que no sabem valorar adequadament allò que tenim i allò que hem conservat. 

Una segona cosa que em preocupa és la manca de preparació de molta gent pel què fa al coneixement de la realitat que ens envolta. Poso un exemple. Quan hom aconsegueix un increment del deu per cent sobre un concepte econòmic, quedo espaterrat com una persona pot dir tranquil·lament, com si res, que quina merda, total és una pujada de la inflació. I s'ho cregui. No parlaré aquí de la inflació actual, que dono per fet que tothom sap en quines taxes ens trobem. El que em deixa garratibat és la tranquil·litat amb la que les persones fan afirmacions falses, donant-les per certes, malgrat que els facis veure que s'han equivocat. En el context econòmic en el què vivim una pujada d'un deu per cent és titllat de misèria. Vaja, jo diria que una afirmació com aquesta, fins i tot, és immoral. Ja sé que tots tenim ganes de guanyar molts diners, és natural, però una mica d'objectivitat em sembla que és exigible. O així ho penso jo.

En general, me n'adono de la incapacitat de molta gent per a avaluar els riscos als quals estem sotmesos. Aquesta incapacitat ens situa, en la meva opinió, en un món irreal. I això ens situa a la vora del precipici i augmenta el risc de caure-hi. 

Una altra constatació que he observat aquests dies és la immensa capacitat de manipular que tenen algunes persones i la immensa capacitat de ser manipulats que tenen moltes persones. Segurament hi té a veure la poca exigibilitat de responsabilitats que tenim envers nosaltres mateixos i envers els altres. El que manipula és més culpable perquè sap que està manipulant, que està faltant a la veritat, que està mentint o dient mitja veritat. I el manipulat està desistint d'exercir d'actor per a agafar el paper de víctima o d'altaveu del manipulador. Sobta, em sobta, la gran facilitat amb la que la majoria de la gent aboca sobre els altres la falta de compromís d'un mateix. Volem que els altres facin allò que jo no estic disposat a fer. Volem que els altres es mullin per defensar allò que jo no estic disposat a defensar. Estem acostumats que se'ns doni sempre la raó. No sé si el polítics tenen en això alguna responsabilitat. Molts d'ells donen exemple que per a aconseguir un vot dirien el que fos per acontentar aquell que els escolta. 

Un dels meus defectes, o potser és una virtut, és que jo mai parlo o actuo per regalar les orelles de qui  m'escolta. Si penso que una cosa és blanca, dic que és blanca, independentment de si qui m'escolta voldria que li digués que és negra. Hi ha, però, veritables experts a fer el contrari. Dir el que calgui perquè qui l'escolta quedi satisfet, encara que després es foti la petacada més forta. La petacada se la fot qui escoltava, és clar. En el món sindical això també passa, és clar. Hi ha qui permanentment pensa què ha de dir perquè l'altre quedi momentàniament satisfet, encara que realment sàpiga que li hauria hagut de dir el contrari. Una altra manera de mirar-s'ho és que si tots dos queden satisfets, doncs mira! Potser sí. Qui sap!

Per últim, em deixa perplex la facilitat amb que algunes persones aboquen merda sobre unes altres. I queden tan panxos. Sense cap mena de remordiment. Calumnien, difamen, empudeguen qui calgui amb l'objectiu d'obtenir-ne un benefici. Quina gent, mare meva. I després són capaços de venir-te a donar un cop a l'esquena, com si res.

Aquesta és una part del món real, ja ho sé. Com he dit al començament, avui la meva testosterona està de capacaiguda. Demà serà un altre dia. El món serà el mateix que avui, segurament jo seré un altre. El de sempre. Amb ganes de fer coses, de viure plenament. Hi ha dies, però, que em plantejo mil vegades si paga la pena l'esforç, l'energia lliurada per a fer un món més habitable, més just, més humà. I malgrat el meu pessimisme d'avui, la meva resposta és sí. Paga la pena, ni que sigui per mi mateix i en honor als qui m'han precedit i als que em succeiran.