Per a un vallenc com jo no és fàcil reconèixer els mèrits dels castellers de Vilafranca. Però la realitat castellera dels darrers anys obliga a fer justícia a una colla que sembla que no té límits en els objectius que es proposa. Avui, dia de Tots  Sants, els vilafranquins han tornat a escriure una pàgina més en la crònica secular dels castells. No m'entretindré gaire a descriure l'admiració pel dos de vuit que han descarregat. De fet, ahir vam veure l'assaig que havien fet amb l'aixecador col·locat en el castell i la bona sensació que ens va causar a la meva dona i a mi i el nostre comentari va ser de credibilitat respecte al seu objectiu de descarregar-lo. Dels Castellers de Vilafranca en recordarem tots i cadascun dels castells que en la desena dels primers anys dos mil han aconseguit. Però el meu reconeixement va més enllà dels castells aconseguits. Penso que els vilafranquins han ensenyat als vallencs algunes de les virtuts de les quals nosaltres no n'hem sabut fer gala. Algunes d'aquestes virtuts són, des del meu punt de vista, la seva clau de l'èxit.

La primera característica que sobressurt per damunt dels vallencs es refereix a la persistència, la constància. Aquesta és una virtut que a Valls no hem practicat gaire. M'atreviria a dir que no l'hem practicat mai. Recordo quan els vallencs ens en rèiem dels vilafranquins quan una vegada rere una altra fracassaven en els seus nombrosos intents de dos de nou amb folre i manilles. La nostra supèrbia amagava l'enorme fe que els vilafranquins havien posat en aquell castell. Mentre nosaltres rèiem per sota el nas, ells no defallien. No es van rendir. I no rendint-se els va arribar l'èxit. A Valls també vam saber fer-ne algun, però sense continuïtat. Nosaltres, els vallencs hem estat sempre uns tastaolletes. Mancats d'idees quan hem anat al davant, no hem cregut mai com els vilafranquins en el premi a l'esforç. Anàvem de sobrats i improvisàvem en tot moment. Un any, un objectiu, i quan arribava el fracàs l'abandonàvem. Mai hem tingut la seva persistència, la seva fe. Mai hem tingut el coratge d'aixecar-nos després d'un fracàs i tornar-hi i tornar-hi. Sempre hem anat provant ara aquí ara allà sense solta ni volta.

Una altra de les característiques vilafranquines ha estat saber extreure el màxim d'un bon moment. Un bonmoment que dura ja força anys, però que no els ha impedit cercar nous reptes. Han  inventat, han prodigat nous castells, han ampliat un ventall castellístic fora de sèrie. El nostre repertori no s'hi pot comparar. Ni ara, ni quan érem els millors.

Ja sé que per a molts de nosaltres ens incomoda una certa arrogància vilafranquina, però és una arrogància que nosaltres també havíem practicat amb molts menys mèrits que no pas ells. El que passa és que ara ens cou. Segurament podríem trobar pegues en algunes de les pràctiques vilafranquines. Que si professionalització, que si fitxatges, que si tota una sèrie de coses a les quals nosaltres no estàvem avessats, tot i que em sembla que en més d'una ja les havíem practicat. Una de les coses a les quals els vallencs som molt proclius és a menysprear allò que ens ve de fora. Ens costa admetre que no ho sabem tot en el món dels castells, sinó que encara podem aprendre moltes coses i que altres ens poden apuntar o ensenyar. Faríem bé de no menystenir-ho.

Ben segur que els Castellers de Vilafranca tindran en el futur èpoques en les que hauran de demostrar que tot i les dificultats segueixen essent allà dalt. Hauran de domostrar la seva solera en els mals moments després d'haver estat un munt d'anys tocant el cel. Segur que ho faran. Però per als vallencs, caldria que els èxits vilafranquins ens servissin per a esperonar-nos. Per a aprendre i fer nostres alguns dels valors que ells han posat en solfa. Valors que ens ajudaran algun dia a recuperar una posició perduda que ens dol en l'ànima, però que no ens ha de privar de veure en l'època vilafranquina dels inicis del segle XXI una lliçó de com superar amb constància els revessos i fracassos propis en etapes anteriors. Avui només em queda dir als castellers vilafranquins que un vallenc es treu el barret per les seves gestes. Com il faut!