El bloc d'en Climent

Sempre que arriben les festes de nadal apareixen els clàssics dilemes de com han de ser les nostres festes de nadal. Hom parla sovint dels síntomes de feblesa que presenta la nostra cultura davant fenòmens com el pare Noël, tal com passa també amb tot això del Halloween. No vull parlar, però, d'aquestes qüestions, ja se'n parla prou i cadascú es queda amb la seva pròpia opinió. Jo simplement diré que mantinc les tradicions que em van ensenyar de petit i amb les quals identifico les festes de nadal. Per tant, a casa celebrem el nadal tot fent cagar el tió que hem alimentat des de la Puríssima i celebrant la festa de reis. Trobo que la nostra cultura tradicional va saber buscar un bon equilibri repartint il·lusió el 25 de desembre i també el 6 de gener. El tió ens entronca amb tradicions que segurament van més enllà del cristianisme i els reis ens situen ja en plena era cristiana. De la mateixa manera que un espanyol es trobaria estrany fent cagar el tió a Sevilla, jo em trobaria fora de lloc festejant Santa Claus o el pare Noël. El mateix passaria a Escandinàvia si esperessin els tres reis d'orient, imagino. (Segueix)

Amb la festa de la Puríssima comença el Nadal a casa meva. Seguint la tradició, avui hem fet els pessebres i s'ha desvetllat el tió, amb força gana, per cert. Hem tret la pols al pessebre gran, força descomunal, que vam deixar de fer quan la canalla era molt petita per por que no es trenqués. Ara li hem trobat un lloc molt més adient i sense cap perill que ningú el pugui fer malbé a causa d'algun descuit. 

Les meves filles són imparables quan es posen a preparar l'ambientació de nadal, que a casa es limita al pessebre i al tió. La casa s'omple de petits pessebres per tots els racons i el tió pren posició al menjador i, com si fos un ós a punt d'hivernar, d'ara fins a nadal s'anirà engreixant amb tota mena de menjar. La Judit i la Xènia s'aplicaran cada dia a proveir la seva golafreria. (Segueix)

Doncs sí, qui m'ho havia de dir! Quan el 4 de maig del 2007 vaig començar a escriure en aquest bloc no confiava gaire en mi mateix. Va ser una decisió no gaire rumiada, feta en un rampell propi de la meva identitat catalana, allò tan conegut de la rauxa. Seguint amb aquesta tradició he intentat, també, afegir-hi un poc del seny que se'ns suposa als catalans. Jo sóc més partidari del seny, però he de reconèixer que sense la rauxa moltes empreses i decisions no es durien a terme.  (Segueix)

Com ja he dit en algunt apunt anterior, la vida continua. Sortosament el temps no s'atura. Ni per al bo, ni per al dolent. Penso que és perfecte que sigui així. No és desitjable aturar-se massa ni en els mals tràngols, ni amb allò que ens produeix plaer i satisfacció. Les experiències viscudes en els darrers dies m'han fet pensar molt en allò que és essencial en el viure. Un comentari que m'ha arribat amb força durant aquests dies fa referència a la gran sort que tenim a casa meva de ser una família tan nombrosa i que passats els anys seguim tenint una molt bona relació entre nosaltres. Això em fa pensar que, sovint, tendim a idealitzar la crua realitat del dia a dia. (Segueix)

Quan hom sofreix un revés important, una pèrdua irreparable, sembla que el món s'esbalsa. Qui més, qui menys, ho ha experimentat alguna vegada. Sortosament, però, això no és així. En general, no ens eduquen per a afrontar aquests moments. Però la vida humana sembla preparada per a superar aquests moments. En uns casos, serà la religió, la fe en una transcendència més enllà de la mort. En d'altres, serà la responsabilitat sobre altres persones que fa que hom no pugui abaixar la guàrdia i mirar endavant sense aturar-nos. Ha estat així durant segles i així continuarà essent, espero que per molts segles més. (Segueix)

Avui, dia 22 d'agost hem enterrat el meu pare. Amb ell, a la nostra família, s'acaba una generació d'homes i dones d'un altre temps. Fets d'un tremp especial. Una generació que ha tingut una vida dura, molt dura, però que, alhora, ha sabut transmetre vitalitat pels quatre costats a tots els que hem rebut l'encàrrec de continuar la seva obra. No sé si nosaltres sabrem estar a la seva alçada. (Segueix)

Algunes persones que han assistit al funeral del meu pare Joan Climent i Montserrat, ens han demanat de poder obtenir l'agraïment familiar que hem llegit a l'església. Atenent aquesta petició aquí us el deixem penjat. 

"En primer lloc i en nom de tota la nostra família us volem agrair molt sincerament que ens hàgiu volgut acompanyar en aquest comiat al nostre pare, Joan Climent i Montserrat. Per nosaltres és molt reconfortant que familiars, amics, companys ens feu costat en un moment tan dolorós com aquest. Gràcies a totes i a tots.  (Segueix)

Una setmana de feina em separa de les vacances d'estiu. Ja en tinc ganes! Tot i que la claror de l'estiu, els dies llargs i les vacances de les xiquetes donen als dies un aire diferent, malgrat estar treballant encara. Fins ara he gaudit d'un bon estiu. Ho dic perquè jo no sóc gaire amic de la calor i un plàcid i fresc mes de juliol m'ha ajudat a suportar l'estiu fins ara. (Segueix)

Mentre estic fent el meu viatge per l'infern, acompanyat de Dant i Virgili, estic també llegint una lectura més natural d'en Gerald Durrell, "La meva família i altres animals". La pura coincidència ha volgut que m'hagi trobat dos dies amb tota la família fent esforços per salvar la vida d'un pobre ocellet deixat al nostre jardí, lluny de qualsevol arbre. Un ocellet, que jo diria, acabat de néixer. Sense ni una ploma, talment com un pollastre desplomat, i amb els ulls tancats encara. M'atreviria a dir que el mateix dia que el vam trobar havia sortit de l'ou.  (Segueix)

Ja de ben petit, algunes persones, més grans que jo, van fer-me adonar que tenia una dèria per l'observació. En aquells moments jo no n'era pas conscient, però a mesura que he anat afegint anys a la meva vida he pogut comprovar que aquesta dèria d'observar era certa i anava creixent any rere any. La qüestió és que aquest interès s'anava diversificant, però se centrava majoritàriament en la natura. M'interessa, també, l'observació de les persones, però queda en un segon pla. Penso que l'observador que em va veure observant era, ell també, un bon observador. De fet, teníem un tret en comú que penso que és força habitual o és condició sine qua non per a ser un bon observador. Em refereixo al gust pel silenci.  (Segueix)