Sempre que arriben les festes de nadal apareixen els clàssics dilemes de com han de ser les nostres festes de nadal. Hom parla sovint dels síntomes de feblesa que presenta la nostra cultura davant fenòmens com el pare Noël, tal com passa també amb tot això del Halloween. No vull parlar, però, d'aquestes qüestions, ja se'n parla prou i cadascú es queda amb la seva pròpia opinió. Jo simplement diré que mantinc les tradicions que em van ensenyar de petit i amb les quals identifico les festes de nadal. Per tant, a casa celebrem el nadal tot fent cagar el tió que hem alimentat des de la Puríssima i celebrant la festa de reis. Trobo que la nostra cultura tradicional va saber buscar un bon equilibri repartint il·lusió el 25 de desembre i també el 6 de gener. El tió ens entronca amb tradicions que segurament van més enllà del cristianisme i els reis ens situen ja en plena era cristiana. De la mateixa manera que un espanyol es trobaria estrany fent cagar el tió a Sevilla, jo em trobaria fora de lloc festejant Santa Claus o el pare Noël. El mateix passaria a Escandinàvia si esperessin els tres reis d'orient, imagino.

Com deia, però, no volia parlar d'això. Aquest any tinc l'oportunitat de fer els mateixos dies de festa que les meves filles. Unes llargues vacances de Nadal gràcies a la crisi econòmica que estem travessant. I més que lamentar-me'n, el que vull és aprofitar l'ocasió. Veure i viure aquestes festes com les viuen elles. Estan nervioses, esperant els dies assenyalats, cadascuna a la seva manera. La gran amb la il·lusió de quins regals es podran fer realitat i la petita desitjant que el tió i els reis siguin prou generosos. Aquest serà el darrer any que la Xènia viurà el nadal amb aquesta il·lusió que no es repetirà ja més de la mateixa manera.

Parlar de les meves filles em fa ser poc objectiu, segurament, però això deu ser inevitable. De tota manera, hi ha trets de la seva personalitat que em fan sentir satisfet. Un d'aquests trets té relació amb la mesura. Són mesurades en els seus desitjos. Són felices amb poca cosa, tot i que segurament en tenen encara massa de coses. La Judit, amb els seus onze anys, té una capacitat de raonament envejable. S'adapta a les circumstàncies i accepta de bon grat que no tots els desitjos es poden dur a terme. Potser per això els seus desitjos són mesurats.

La Xènia és energia pura. Ella és la petita, com jo era el petit de casa meva. Penso que ni ella ni jo no hem estat mimats. Ahir mateix, la Xènia em va ensenyar tota orgullosa que estrenava tres peces de roba. Una era una bata d'estar per casa que la seva germana ja no es podia posar. Ja li anava petita. Però la petita estava tota cofoia. Que no fos una peça nova, sinó heredada de la seva germana, no era cap mena de problema per ella. Al revés estava contentíssima. A mi em passava el mateix. De les dues altres peces que estrenava, només una era realment nova. Però ella no en feia cap diferència. Totes eren noves per ella. Totes eren un regal magnífic.

Aquestes petites coses, aquesta manera de ser de les meves filles, em fan estar una mica orgullós d'elles. De fet, molt orgullós. La seva personalitat es va afiançant i afermant. Jo i la Montse, la meva dona, tan sols podem ajudar-les en aques sentit. Acompanyar-les i estimar-les perquè elles puguin ser. Elles no seran unes còpies de nosaltres. No ho desitjo pas, no ho voldria pas. Com a paresels hi hem de donar unes pautes perquè es puguin desenvolupar plenament, ho hem de fer, però elles són, i seran, persones lliures que decidiran i conformaran les seves personalitats per si mateixes. En un entorn canviant, a vegades hostil, a vegades amable. Espero, però, que puguin refermar-se en uns valors humans apropiats per a la seva vida. L'amor, la fraternitat, la compassió, la humilitat, la independència, la superació de les dificultats és el regal més valuós que nosaltres els podem fer. En això consistirà, en la meva opinió, el millor regal que com a pares els puguem fer. Tant de bo, ho sapiguem fer. Tot això els serà imprescindible per poder fer el seu propi camí. Espero que nosaltres hos sapiguem fer amb tota la gratuïtat possible. Espero que ho sapiguem fer tot acceptant que elles, en el futur, sabran viure amb unes pautes de comportament que les facin felices. Tan sols desitjo que sàpiguen que sempre, sempre, mentre visquem, serem aquí si mai ens necessiten. Ara, però, sóc feliç perquè veig que són felices. I ho són amb moderació, sabent que molta altra gent, moltes altres persones, petits i grans, lluiten cada dia en condicions més desfavorables que nosaltres per ser-ho també. I no les obliden. 

Bon nadal.