Demà és Sant Jordi, la diada en què els catalans celebrem la festivitat del nostre patró. Un dels sants més celebrats al continent europeu. Al Principat de Catalunya, a més a més, sense ser dia festiu, celebrem el dia de la rosa i el llibre. Tal dia com avui van morir dues personalitats de la literatura universal, William Shakespeare i Miguel de Cervantes. Ja vaig parlar un any sobre la història d'aquesta tradició tan nostra. Per tant, no em repetiré. Demà, però, és un dia molt especial per a mi. Fa 16 anys que vaig decidir lligar la meva vida a la que avui és la meva dona. Aquesta expressió no m'ha fet mai el pes, això de la meva dona, com si hom parlés d'una possessió. Però, bé, és una expressió prou estesa. Jo més aviat tinc la sensació de ser la seva posssessió. (Segueix)
Valls, com altres ciutats del Principat, es prepara per ser el centre del món el proper 25 d'abril. La plataforma Vallsdecideix està treballant fort i bé per a que així sigui. Mireu el video.
Avui volia parlar de moltes coses però només en parlaré de dues que m'han deixat espaterrat, meravellat. Hom pot quedar meravellat en un sentit positiu o bé en sentit negatiu. Avui, ara, em meravello de les dues maneres. Comencem per la part positiva. (Segueix)
Aquest serà un apunt molt i molt personal, però que m'atreviré a compartir amb qui llegeixi aquest bloc. Ho faré arriscant-me a què algú em pugui tatxar de carrincló, però em surt del fons del meu cor, del més profund de mi mateix on neixen els sentiments. L'aventura del gatet que va entrar fa tres dies a casa, en les circumstàncies que he explicat en els darrers apunts, s'ha acabat. I no ha acabat bé. Malgrat els nostres esforços el gatet no ha sobreviscut. Ha mort aquest migdia mentre jo era a la feina, a les mans de la meva filla petita, la Xènia. Érem conscients del repte que suposava intentar salvar la vida del gatet abandonat, el veterinari ja ens havia advertit de la dificultat de l'empresa, però ho havíem d'intentar. Un animaló abandonat de mala manera al fons d'un contenidor, sense la seva mare, just després de néixer, té més possibilitats de morir que no pas de sobreviure. Tenia massa coses en contra. Per una banda no podíem descartar alguna lesió interna. No sabem com havia estat llençat al contenidor, potser amb algun cop que li provoqués una lesió interna, potser un cop anterior que fes pensar a l'autor de l'abandonament que l'havia mort, potser líquid que li hagués anat cap als pulmons, potser una oclusió intestinal, ... Qui ho sap! Nosaltres li hem donat tot, no hem escatimat esforços, però no ens n'hem sortit. (Segueix)
Si fos supersticiós, diria que l'apunt penjat dijous passat, el duet de gats de Rossini, era una premonició del què m'havia de passar ahir amb l'ingrés a casa del gatet del qual us vaig parlar ahir. Un gatet no desitjat, com ja vaig explicar, però que s'ha guanyat el dret a conviure amb nosaltres no sé per quan de temps. De fet, no era gens optimista en quant a la possibilitat de supervivència de l'animaló. Més aviat, creia, encara que no ho volgués confessar davant la família, que no passaria d'aquesta nit. De moment, però, ha superat la primera nit lluny de la seva mare, de la qual algun malvat el va separar deixant-lo a la seva sort dins un contenidor. El pobre gatet no deu tenir més de dos dies de vida i encara arrossega el seu cordó umbilical mig ressec. (Segueix)
Jo no sé què he fet per merèixer això. Aquesta tarda estava pintant una mica abans que es fes fosc i les meves filles m'han vingut a buscar corrent perquè una noia els ha dit que dins el contenidor del costat de casa hi havia un gat. Elles tenien por d'obrir el contenidor perquè no els saltés el gat al damunt. Jo els he dit que quan acabés ja hi aniria. Després de netejar els pinzells i rentar-me les mans hem anat tota la família a inspeccionar el contenidor. Esperava obrir el contenidor i que sortís rabent un gatot entremeliat que hagués caigut a dins mentre buscava una mica de menjar entre les bosses d'escombraria. Res d'això. He obert el contenidor i no ha sortit ningú. Hem mirat a dins i no vèiem res. La Montse, la meva dona, m'ha cridat ràpid cap a un cantó del contenidor. Sota una bossa d'escombraries un gatet minúscul, amb poques hores de vida, miolava a cegues i no aconseguia treure's de damunt la bossa de la brossa. (Segueix)
L'hivern implacable fa el seu curs, i quin curs enguany, no? Havíem perdut la noció, en les nostres contrades, del què és un hivern com cal. La tardor ja ens va avisar que aquest seria un hivern cru, amb tots els elements propis de l'hivern, fred, vent, pluja i vent. Sense dades empíriques m'atreviria a dir que aquest és un dels hiverns amb menys radiació solar dels que recordo. Ja sé que la nostra memòria acostuma a ser molt curta pel què fa a experiències meteorològiques i climàtiques, però aquesta és la sensació que en tinc en aquests moments. Fins i tot, la Candelera ens va confirmar que el viu de l'hivern encara restarà un temps entre nosaltres. Recordeu allò de "si la candelera plora, l'hivern és fora, si la candelera riu, l'hivern és viu". I enguany la Candelera ens va fer una bona riallada. O sigui que haurem de mantenir els nostres abrics ben a la vista per escapolir-nos de refredats i altres malures. (Segueix)
Per si el recentment estrenat bisbe de Donosti, José Ignacio Munilla, no en tingués prou amb la polèmica generada arran del seu nomenament com a bisbe de la diòcesi, l'esmentat prelat acaba de posar la pota fins al fons. Aquest senyor va afirmar ahir que la societat espanyola té mals pitjors que el desastre del terratrèmol d'Haití. Es referia a la situació espiritual espanyola. Vaja, vaja. (Segueix)
Encetem un nou any. Els éssers humans sempre hem tingut la necessitat d'encasellar el temps i al llarg de la història hem tingut diferents tipus de calendaris que ho han intentat. Només en el nostre món occidental n'hem tingut un bon grapat. Encara avui, en aquest món més ample que no pas el nostre, coexisteixen diferents calendaris, el nostre calendari gregorià conviu amb el jueu, el xinès, el tibetà, etc. Sigui com sigui, encetem un nou any i no és de calendaris que volia escriure. Després d'unes breus minivacances blocaires reprenc el ritme habitual del bloc, o ho intentaré. Amb les muntanyes del voltant de Valls ben nevades i amb un refredat conseqüència dels freds de l'hivern, malgrat l'escalfament planetari tan en boga, m'ha semblat que s'esqueia una mica de música per reemprendre l'activitat. No és pas una cançó actual, més aviat una cançó que em sembla que ha anat envellint prou bé, com un bon vi, com hauríem d'envellir nosaltres any rere any. Tant de bo el nostre envelliment vagi acompanyat d'una espurna més de saviesa, que prou que ens convé a tots plegats. Bon any a tothom que en algun moment o altre, a estones perdudes, heu passat per aquest bloc sense pretensions.
S'acaben ja les festes de nadal. Només resta el dia de reis i la normalitat prendrà de nou possessió de les nostres vides. Una petita pena, però alhora una sort. Durant aquests dies molts àpats per a celebrar tota una diversitat de coses. Cadascú a la seva manera, però, en conjunt, hem menjat més del que és habitual, segurament massa, i, per sort, la rutina diària es tornarà a imposar. Avorrim la rutina, però, a la vegada, la necessitem. Què serien els caps de setmana si cada dia fos com un cap de setmana. El descans setmanal l'esperem amb candeletes perquè durant la setmana hem seguit uns costums establerts i marcats per l'horari. Llevar-nos, portar la canalla a l'escola, treball, pausa pel dinar, tornar a la feina, recollir la canalla, deures, feines de casa, sopar, una estona de descans, potser, i dormir. Necessitem trencar aquesta rutina pel nostre bé físic i psíquic. (Segueix)
