Avui, dia 22 d'agost hem enterrat el meu pare. Amb ell, a la nostra família, s'acaba una generació d'homes i dones d'un altre temps. Fets d'un tremp especial. Una generació que ha tingut una vida dura, molt dura, però que, alhora, ha sabut transmetre vitalitat pels quatre costats a tots els que hem rebut l'encàrrec de continuar la seva obra. No sé si nosaltres sabrem estar a la seva alçada.

El meu pare va néixer l'any 1918. Aquest any Europa estava en guerra, una guerra terrible que va causar més de 12 milions de morts. Aquest mateix any, però, la principal causa de mort al nostre continent era l'anomenada grip espanyola que va causar una cinquantena de milions de baixes. El meu pare sempre deia que era dels pocs que havien pogut amb la maleïda malaltia. Penso que realment la seva fortalesa i les seves immenses ganes de viure vénen ja des de l'any del seu naixement.

De jovenet, va veure com el seu pare moria en un àpat familiar. En Climent Climent va caure fulminat abocat damunt la taula. El meu pare Joan se'n recorda perfectament. El meu avi Climent no havia arribat encara ni als cinquanta anys. L'avi era pintor de professió, també pintor de quadres. El meu pare recorda com l'avi va restaurar la geganta de Valls al seu taller del Pati. A casa nostra la vessant artística venia donada tant per la banda dels Climent com per la banda dels Ferré, aquests darrers, fent honor al seu nom, amb el treball i la forja del ferro, com el llum que hi ha al vestíbul de l'ajuntament de Valls i altres obres.

El meu pare i la seva germana Elisa i la seva mare l'Elisa, la meva àvia van passar uns anys durs, primer a Valls i després a Terrassa on van anar per poder subsistir. El meu pare treballava a la indústria tèxtil amb uns cosins seus. Allà, malgrat les penalitats, el meu pare, amant de l'esport, va practicar la natació al club natació Terrassa. Es va afiliar a un sindicat, treballador com era. Va viure primer la proclamació de la república a la plaça del Blat de Valls i el començament de la guerra ja a Terrassa. No va participar en la contesa bèl·lica, primer per ser fill de vídua i després perquè se li va declarar una pleura, de la qual, sortosament, en va sortir vencedor.

Acabada la guerra i de retorn a Valls va començar a treballar en el sector de les espardenyes, primer a ca Rossell i després, passats uns anys, muntant el seu propi negoci. Tant en un lloc, com en l'altre, va viatjar per tot Catalunya venent espardenyes i altre calçat a les sabateries del nostre país. A peu, en bicicleta, en tren, en autobús, moto i finalment cotxe. Ja casat amb la Teresina va tenir 5 fills. Ell i la meva mare ens van estimar i ens van ensenyar a estimar-nos i a comprendre què era una família. Van ensenyar-nos a superar les dificultats i tirar endavant.  

Durant anys durs el pare era fora de casa de dilluns fins dissabte, viatjant per Catalunya per mantenir la família. Va fer moltes coneixences i va crear lligams d'amistat amb molts dels seus clients i clientes. Sovint, hem recordat plegats com pujava el port de la Bonaigua quan el túnel de Viella encara no existia. Com el recollia un home amb una mula on carregava la maleta amb les mostres de calçat que venia i pujaven a peu el port, a vegades amb neu. Després, des de dalt el port resseguia un a un tots i cadascun dels pobles de la Vall visitant els clients per recollir les seves comandes. Allà va conèixer polítics importants de la Vall que van liderar després la recuperació de la Vall ja en plena democràcia. Entre ells el que fou Síndic del Conselh Generau i una consellera amb qui més tard, no fa gaire anys encara es va cartejar. Després ens explicava el procés de construcció del Túnel i com ell entrava per unes grans portes que tancaven l'obra i travessava la muntanya foradada dalt una vagoneta estirada per una mula fins a l'entrada de la boca nord.

Recordo amb emoció una anècdota també commovedora. En un dels seus viatges dalt del tren va conèixer un senyor que en saber que el meu pare era de Valls li va explicar que en temps de guerra havia estat a Valls, ferit de guerra, a l'hospital de sang i que en guardava un molt bon record. La raó principal del seu bon record de la seva estada a l'hospital vallenc era que l'havia cuidat una enfermera jove i molt bonica, atenta i amable amb tothom. Recordava el seu nom i la va descriure al meu pare. Li va dir que sempre la recordaria. Es deia Teresina. Era la meva mare. El que em va sorprendre més de la seva història era que ell, el meu pare, mai li va dir que es tractava de la seva esposa. Quan jo li preguntava perquè no li va dir amb aquell senyor que la tal Teresina era la meva mare, ell reia i deia que no sabia perquè. Jo estic segur que no volia desfer aquell record tan bonic d'aquell home, però estic segur, molt segur, que el meu pare estava interiorment feliç i content del què aquell senyor li recordava. Sempre ha estat orgullós de la seva dona, de la seva família.

L'estima pel nostre país, Catalunya, és una de les seves característiques que ens va transmetre a tots els fills. Estimava també l'esport, la natació a Terrassa, el bàsquet a Valls amb la penya Ben Forjats. Un nom que sempre he pensat que era molt adient per la seva generació, una generació forjada com cap altra. Els seus contrincants, la penya Sempre Avant, era també un qualificatiu idoni per a aquells homes i dones que, vençuts, no s'havien deixat derrotar mai. Sempre mirant de refer el futur amb il·lusió, fins l'últim moment. Fins als seus 90 anys.

Ja com a afeccionat, la passió pel seu Barça i el CB Valls no va defallir mai. Va anar a Barcelona, al Camp Nou, durant força anys sempre acompanyat per diferents membres de la família. Hi va passar molts bons moments. Dos abonaments l'esperaven cada dos caps de setmana. Al pabelló Joana Ballart de Valls era el soci número 1 del CB Valls i el primer fan de l'equip femení del club. Fins al seu darrer alè de la seva vida no va renunciar a anar als partits de l'equip, ni tan sols en moments difícils quan fa dues temporades en la segona categoria estatal era difícil veure guanyar les seves noies.

Els darrers anys de la vida de la meva mare els va dedicar amb totes les seves forces al seu benestar, acompanyant-la en tot moment. Aixecant-la del llit quan calia, canviant-la, fent-li el menjar. No sé d'on treia les forces per fer-ho. Ho volia fer ell, era el seu deure i la seva voluntat. Només quan se sentia una mica fluix volia que l'ajudéssim. Després de la mort de la mare va decidir que volia seguir visquent a casa seva, sol, lliure i autònom. Sabia que els seus fills no li fallaríem, però deia que quan ens necessités ja ens ho diria. Era un home de caràcter fort, però veure els seus fills i els seus néts al voltant d'una taula l'estovava, li feia tremolar la veu i espurnejar els ulls.

Fins el darrer moment encara felicitava el sant dels seus antics clients i clientes. No se n'oblidava mai.

El seu caràcter fort, i el nostre, no ens estalviava discussions i baralles. Però eren oblidades a l'instant. No duraven un segon. Esperava les grans celebracions, Sant Joan, el seu aniversari, nadal. Sabia que tindria tota la família amb ell. Això el feia feliç. Esperava les visites a casa seva, aprofitava per recordar antics temps i per comentar l'actualitat del moment que cada dia llegia al diari que anava ell mateix a comprar. Recollia fotos i escrits per deixar testimoni de les seves vivències, ja fossin familiars o d'altre tipus. Havia confeccionat més d'una trentena d'àlbums. Llegia encara llibres i novel·les i discutíem de política.

Era un home discret, no volia fer gaire nosa. El dia 20 d'agost per allà les 9 del vespre, assegut a la seva cadira preferida i veient un partit de futbol, va tancar els seus ulls per sempre. Els seus fills i néts el vam trobar encara calent. La mort ja no li feia por, ens n'havia parlat amb naturalitat. Previsor com era, vam trobar entre els seus papers les instruccions del què havíem de fer en aquells moments. Una llista complerta i els telèfons de les persones a qui havíem de comunicar la seva mort. I un prec especial als seus fills. Deia: “fills, quan jo sigui mort i em portin al tanatori m'agradaria que no em tinguéssiu exposat al públic. Us demano que la caixa estigui tancada. Moltes gràcies i adéu. Joan Climent i Montserrat”.