Ja de ben petit, algunes persones, més grans que jo, van fer-me adonar que tenia una dèria per l'observació. En aquells moments jo no n'era pas conscient, però a mesura que he anat afegint anys a la meva vida he pogut comprovar que aquesta dèria d'observar era certa i anava creixent any rere any. La qüestió és que aquest interès s'anava diversificant, però se centrava majoritàriament en la natura. M'interessa, també, l'observació de les persones, però queda en un segon pla. Penso que l'observador que em va veure observant era, ell també, un bon observador. De fet, teníem un tret en comú que penso que és força habitual o és condició sine qua non per a ser un bon observador. Em refereixo al gust pel silenci.
Penso que, per a observar amb tots els sentits, és imprescindible aquest gust pel silenci. El silenci aguditza tots els sentits i prepara per a la concentració indispensable per a observar. El silenci és, també, indispensable per a escoltar. L'observador ha de mirar, però també ha d'escoltar. Cal fer-ho sense prejudicis, obert a qualsevol esdeveniment, a qualsevol so per imprevist que sigui. Des del silenci hom ja decidirà a quins sons presta atenció. De la mateixa manera, decidirem sobre què fixem la nostra vista. A voltes serà el cant d'un ocell que cada migdia ve a fer un recital mentre estem dinant al jardí de casa. Podrem concentrar-nos en el seu bel canto o podrem concentrar-nos en la força de la seva veu que emergeix d'un cos ben repetit. He observat també que acostuma a ocupar gairebé sempre la mateixa posició. A través de l'observació he conclòs, junt amb la meva família, que es tracta del mateix ocellet. Ell també deu ser un bon observador, ja que sempre ens visita a l'hora de dinar i ens regala les nostres orelles amb el seu cant finíssim. Ens observem mútuament fins que decideix que ja en té prou.
Això em fa pensar, també, que l'observació va més enllà de les nostres decisions. Les coses observades o els éssers observats vénen i se'n van quan volen, fora de la nostra voluntat. I això, penso, també està molt bé. Hi ha esdeveniments senzills i bells que depassen el nostre voler. No ho dominem tot, cosa que és d'agrair.
A vegades, la Xènia o la Judit, o també la Montse, em diuen: papa què fas? I potser estic aclucat de genolls veient la immensa processó que centenars de formigues fan al llarg del jardí de casa carretejant grams i grams d'aliments per al seu graner subterrani. La qüestió és que, a través de la meva observació, elles també se senten atretes per uns protagonistes en els qual difícilment es fixarien. Recordo l'estiu passat com tots quatre ens fixàvem en un dragonet que cada nit ens visitava a l'hora de sopar i que era un excel·lent caçador de papallones, arnes, mosquits, formigues voladores que pul·lulaven per la paret exterior de casa. Fins i tot, acostumats al dragonet, li vam posar nom, en Llorenç, em sembla. Fins que un dia vam adonar-nos que en Llorenç no venia a caçar de nit. Vam pensar que devia ser d'expedició en algun altre indret. Però, al dia següent, en Llorenç tampoc va venir i això ja ens va preocupar una mica. La nostra paret era un excel·lent punt de cacera, ja que una farola il·luminava de ple el tram de paret que atreia tot tipus d'insectes i on en Llorenç podia posar en pràctica les seves arts caçadores, alhora que omplia, sense massa esforç, el seu pap. Al cap d'uns dies vam saber que en Llorenç s'havia mort. El vam trobar entre unes plantes a prop del seu lloc d'àvid caçador. El vam plorar una miqueta i vam saber que la llei natural es basa en això; no vam saber, però, si en Llorenç havia pogut passar per totes i cadascuna de les fases que se suposa que hi ha entre el naixement i la mort. Vam desitjar que s'ho hagués passat bé mentre va ser a casa nostra.
Vet-ho aquí, qui podia pensar que començant a parlar del silenci i l'observació acabaria recordant el pobre Llorenç, caçador professional que va fer gala, malgrat tot, de ser un gran observador silenciós i que alhora era observat per nosaltres. I al final de tot, me n'adono que a través de l'observació i del silenci, hom arriba també a estimar. I si algú no s'ho creu que es pregunti quantes vegades no s'ha mirat en silenci els seus fills i filles i les ha estimat. O com va començar a enamorar-se de la seva parella. Observar en silenci, una bona cosa.
