El bloc d'en Climent

Avui fa quinze anys que em vaig comprometre amb la meva parella. És, doncs, a nivell personal, un dia assenyalat emmarcat en un dia meravellós com és la diada de Sant Jordi, patró del meu país i festa cívica per excel·lència a casa nostra. No sé si quinze anys són molts o pocs anys, però el que sí que sé és que fa quinze anys vaig prendre una de les decisions més transcendentals de la meva vida. Una decisió presa amb un interès egoïsta, augmentar la meva felicitat, i amb un compromís clar envers una altra persona, en aquest cas envers la Montse. El compromís no era gens fàcil: fer-la feliç. (Segueix)

Ahir ens va deixar el noste company Joaquim Requena. Company de fatigues de CCOO de Lear de Valls i amic. La seva mort ha estat una pèrdua fora d'hora. Jove, vital i amb ganes immenses de viure no ha pogut vèncer la malaltia que l'ha castigat els darrers mesos. En nom de la Secció Sindical de CCOO de Lear vull trensmetre el meu condol ben sincer a tota la seva família i a tots els que l'estimaven. A tots els que l'estimàvem. No es fàcil traduir en paraules allò que hom sent en moments com aquest. No és fàcil traduir en paraules el dolor, ni és fàcil expressar adequadament paraules de consol per la família i amics. (Segueix)

Som en plena Setmana Santa, concretament en l'anomenat Triduum Pasqual, i avui vull parlar de la Passió. Vés què hi farem, m'ha agafat així. El terme passió, a part de la seva connotació religiosa, té un sentit lligat al sofriment. També fem referència a passar un viacrucis. És el llenguatge religiós que ha impregnat la nostra cultura al llarg de molts segles i que ha arrelat en el nostre vocabulari, tot i que, mica a mica, anem perdent les referències. Avui, a la feina, un bon company a qui aprecio molt, m'ha estat explicant el mal moment que està passant. He quedat sorprès de la confiança que ha posat en mi per explicar-me certes coses que no s'acostumen a explicar a qualsevol. Confiant en la meva discreció. No puc fer res més que estar-li agraït per aquesta confiança. No sé si me la mereixo. L'he escoltat amb atenció, acompanyant-lo amb tot el que m'anava dient. Més escoltant que parlant, intentant només dir-li les paraules justes. Donant-li ànims i esperança. Intentant asserenar-lo. Posant-me als seu lloc i fent-me meus els seus problemes. Hem quedat que en seguiríem parlant. (Segueix)

En l'apunt d'avui és possible que ultrapassi la sinceritat que convindria a una persona com jo, que té una responsabilitat sindical davant més d'un miler de companys i companyes de feina. Però em llençaré a la piscina, amb els riscos que això comporti i amb l'assumpció de les meves limitacions. Vaig ser escollit en les passades eleccions sindicals com a cap de llista de CCOO a l'empresa on treballo. Les nostres candidatures van merèixer la confiança de la majoria dels treballadors i treballadors de l'empresa que ens van donar la majoria absoluta al comitè d'empresa. Personalment estic molt agraït per aquesta confiança i sóc molt conscient que és una confiança guanyada junt amb els meus companys i companyes. El fet de liderar les CCOO a la nostra empresa i per tant el comitè d'empresa implica des del meu punt de vista una gran responsabilitat. En sóc molt conscient. Exerceixo de president del comitè d'empresa i de president del comitè d'empresa europeu des de fa uns quants anys. (Segueix)

Aquest dissabte és un d'aquells dies en què acostumem a dir que ens falten hores. Al matí vam anar tota la família a la darrera excursió comentada per l'historiador Francesc Murillo per commemorar el dos-cents aniversari de la Batalla de Valls que tingué lloc el 25 de febrer de 1809 durant la Guerra del Francès pels voltants del Pont de Goi. He dit que era la darrera excursió comentada organitzada per l'Institut d'Estudis Vallencs (IEV), però això no és exacte. Era el darrer cap de setmana, però el mateix dia 25 de febrer se'n farà una altra. Va ser una excursió mig motoritzada i mig pedestre. Un grup de prop de cinquanta persones vam sortir de l'estació d'autobusos de Valls per dirigir-nos en cotxe als escenaris de la batalla. Un ampli camp de batalla a l'entorn del riu Francolí. Les explicacions d'en Murillo ens van ajudar a situar els prolegòmens i el desenllaç de la batalla. Una batalla que va fer que la ciutat de Valls resti inscrita a l'Arc de Triomf de París. Amb això ja podeu comprendre que els francesos van obtenir-ne la victòria. (Segueix)

Avui s'ha acabat el nadal a casa. Bé, ja sé que el nadal es va acabar el desembre, però a casa seguim la tradició i per la Candelera, treiem el pessebre i el tió s'adorm ja fins a començaments de desembre. La tradició és que per la Puríssima s'engega el període nadalenc i no s'acaba fins el dos de febrer. Aquest Nadal tanca un cicle a la meva família. Ha estat el primer sense el meu pare i el darrer en què la Xènia, la meva filla petita hi ha posat tots els cinc sentits de la il·lusió. L'edat no perdona i no sé com serà aquesta festa a partir de l'any que ve, quan ella ja no podrà sostenir la màgia de la innocència que se'n va. Enguany, doncs, es tanca un cicle. Un cicle que particularment no crec que el torni a reviure, a no ser que d'aquí força anys alguna petita criatura em digui "avi". (Segueix)

Després d'unes setmanes menjat per la feina, reprenc de nou els meus apunts al bloc. Avui, només, per escriure aquestes quatre ratlles. El moment actual, difícil i dur, m'absorbeix una mica i no m'ha deixat gaire temps per compartir aquest espai amb tots vosaltres, amb els pocs o molts que compartiu aquest espai de reflexió o de petits plaers amb mi. Gràcies a tots els que esporàdicament treieu el nas per aquest humil bloc i amb les vostres crítiques i comentaris m'esperoneu o no abandonar-lo. Tornem-hi, doncs, pit i amunt. 

Aquestes darreres setmanes s'ha parlat en difrents mitjans de comunicació de campanyes iniciades a Londres i seguides a Barcelona i altres ciutats on es polemitza sobre l'existència de déu o la seva inexistència. El primer que se m'acut en pensar sobre aquestes campanyes i el seu cost és allò de l'Obèlix "estan bojos aquests romans". Penso que realment estan bojos, els uns i els altres. Sembla que l'existència o no de déu hagi de dependre de l'èxit o el fracàs de l'impacte visual d'uns autobusos circulant per les ciutats. (Segueix)

Avui diumenge m'he llevat i he pogut admirar un cel ben blau lluint com feia setmanes com no veia. Portem una tardor i hivern fred i humit com feia temps que no vèiem. Ens havíem acostumat a hiverns temperats i suaus i ara ens sembla que aquest d'ara és extraordinari. El nostre clima no és un clima sever, ja ho sé, però potser els darrers anys ho ha estat massa poc pel què fa a l'hivern. Feia temps que no recordava un fred tan sostingut i seguit. I ja està bé. (Segueix)

Amb el canvi d'any poques coses seran diferents. El més rellevant, segurament, serà que durant uns dies, quan escrigui la data en algun lloc encara hi posaré 2008. Sempre em passa. La resta serà com era ahir. Israel i Palestina seguiran esbatussant-se seguint la tradició, Catalunya seguirà sotmesa a Espanya, que és el que la majoria de catalans sembla que volen, la crisi seguirà fent estralls, la misèria i la insolidaritat dels països seguirà condemnant milions de persones a morir i malviure. Tot com era ahir. (Segueix)