He llegit aquests dies a la premsa que el nivell educatiu dels pares, sobretot el de la mare, condiciona l'èxit educatiu dels fills. Aquest és el titular periodístic extret de l'Informe sobre inclusió social a Espanya elaborat per l'Obra Social de Caixa Catalunya. M'he baixat l'esmentat informe que conté unes tres-centes pàgines per donar-li un cop d'ull quan tingui una mica de temps. Abans de comentar la notícia en si voldria fer dues consideracions. La primera és que l'informe és un extens document que tracta diferents aspectes de l'exclusió social a Espanya (salut, educació, etc). Per tant, és un informe que va més enllà de l'àmbit educatiu. Una segona consideració que m'ha cridat l'atenció és que essent un estudi elaborat i pagat per l'obra social de Caixa Catalunya, per tant, amb diners majoritàriament catalans, es presenti a Madrid. Deu ser una prova més de la no espanyolitat de Catalunya i que nosaltres només els servim per pagar coses. I una darrera consideració prèvia, abans d'entrar a comentar el que motiva aquest apunt, és que avui s'ha fet públic que la mateixa Generalitat de Catalunya reconeix que prop d'un quinze per cent dels informes i estudis que les administracions encarreguen tenen una utilitat dubtosa. No he llegit encara l'informe del qual vull comentar algun aspecte, però sí que li he fet una ullada per damunt i, d'entrada, m'ha semblat que no descobreix coses gaire sorprenents. Més aviat, diria, que el que fa és estadístiques, quantificacions de diferents causes d'exclusió social, però que els motius o els col·lectius exposats a una major exclusió són previsiblament i raonable els que qualsevol persona rumiant una mica podria enumerar. Però bé, no seré jo qui dirà com Caixa de Catalunya ha de fer les seves despeses. (Segueix)
Sóc ja a les acaballes de la meva segona setmana de vacances d'estiu. Després d'una setmana en què hem pogut fer un petit viatge, aquesta setmana l'he dedicat, com els darrers anys a feines de casa. Aquest tipus de feines no s'acaben mai, ni a l'estiu, ni en cap altra estació de l'any. En aquests moments estic acabant de pintar l'habitació de la meva filla petita. L'any passat li va tocar a l'habitació de la seva germana i l'anterior a la nostra. La petita Xènia és una mestressa exigent. Cada dia, en tornar de l'escola, passa per la seva habitació per veure si he fet feina, per veure si he aprofitat el temps. (Segueix)
Estic una mica pendent de les eleccions que avui s'han celebrat a alguns landers alemanys, concretament el que m'interessa és el resultat al Saarland. Algú es preguntarà què coi se m'hi ha perdut per allà. És ben senzill. Un bon amic meu es presentava a les eleccions al parlament en el lloc número quatre de "die Linke", l'esquerra liderada per Oskar Lafontaine. Es tracta del meu bon amic Heinz Bierbaum, doctor en economia i sociologia i professor de la universitat de Saarbruecken, on viu. (Segueix)
Estic a punt d'iniciar unes breus vacances familiars. Serà ja en ple mes de setembre. Podré desconnectar una mica de la rutina laboral i tenir el cap i el cor concentrat en altres coses més plaents i relaxants, espero. L'any passat per circumstàncies que no vénen al cas no ens vam moure de casa. Enguany, si déu vol, podrem escapar-nos uns quants dies. Espero poder acomplir un vell anhel de fa molts i molts anys. Anar de visita a l'Alguer, a l'illa de Sardenya, aquella que segons la cançó popular tenia un rei i un exèrcit amb quatre escopetes de canya i quatre canons de cartró. (Segueix)
No me'n sé avenir. La vida és tan difícil de comprendre. La mort també, potser molt més, potser molt menys. No ho sé. No tinc el cap massa clar. Estic profundament dolgut, profundament enrabiat. Quan la mort apareix de sobte, les persones no hi estem preparades. Quan la mort sega una vida que el cicle natural preveia més llarga, quedem destrossats. Voldríem explicacions, voldríem entendre, però no les tenim, no podem. La persona que ens deixa tenia molt encara per dir, tenia molt encara per fer. Les persones que l'estimaven i que resten aquí no poden omplir el buit. És tan difícil! (Segueix)
Sempre m'han cridat l'atenció les persones que es dediquen a vetllar el què fan o deixen de fer altres persones. Hi ha persones que hi tenen veritable afecció. Sembla que no tinguin altra feina o altres afeccions que no siguin les d'anar escampant notícies, rumors, sobre tal o qual persona. He pogut constatar, però, per la meva experiència, que aquest tipus de persones no es guanyarien la vida com a espies, perquè gairebé el cent per cent de les notícies que donen acostumen a ser falses. Bé, potser m'equivoco. Potser com a agents de la CIA sí que es podrien guanyar la vida, només cal recordar els motius pels quals va començar la guerra de l'Irak, que es basaven en falses infomacions dels serveis d'espionatge nord-americà referent a unes inexistents armes de destrucció massiva. Vull dir que aquestes persones sembla que tenen una necessitat obsessiva a crear informacions que tota la semblança amb la realitat que puguin tenir és pura coincidència. (Segueix)
Aquests darrers dies m'he dedicat a revisar alguns dels meus apunts que he anat escrivint al llarg de bastants mesos. També he rellegit alguns dels comentaris que foça gent ha anat deixant. Des que tinc aquest bloc mai no he esborrat cap comentari que diferents persones hi han anat penjant. No negaré, però, que en alguna ocasió he estat temptat a eliminar-ne algun. Contràriament al que algú pugui pensar, no he estat mai temptat a eliminar els que m'han atacat personalment. Alguns ho han fet aferrissadament, sense escrúpols, sense pietat. Si alguna vegada he estat temptat a eliminar-ne algun ha estat perquè han atacat o han ratllat la manca de respecte per les persones que estimo, ja siguin familiars, amics, etc. Generalment, però, les persones que ho han fet s'han acostumat a emparar en l'anonimat, vull dir sense donar la cara, amagant la seva personalitat. No sé si perquè en el fons no estan gaire orgullosos del que han escrit. Però al final sempre he decidit no intervenir-hi. Fer un bloc personal t'exposa públicament davant de qualsevol i m'ha semblat coherent assumir aquest risc, malgrat que en alguna ocasió no puc amagar que m'hagi dolgut. Però jo sempre he pensat que qui no vulgui pols no vagi a l'era. Per tant, no he censurat mai cap mena de comentari. Ni per agradable, ni per desagradable. (Segueix)
Sembla que en això de la igualtat entre l'home i la dona o la dona i l'home encara ens queda molt per avançar. Aquesta setmana, algú, emparant-se en l'anonimat, m'ha criticat, o ha ridiculitzat, que algun dia jo vagi a buscar les meves filles a l'escola. De fet, l'anonimat era només formal, perquè tothom sap qui se n'ha encarregat de fer circular uns papers que, des del meu punt de vista, es desautoritzen per si sols. La mateixa persona que critica que exerceixi de pare, ja fa uns anys, davant de bastantes persones i d'una inspectora de treball ja va deixar ben clar que opinava que això de tenir cura de la canalla i les feines domèstiques eren coses de dones. (Segueix)
Després d'unes setmanes en què el bloc s'ha decantat molt cap al meu vessant professional, vull retornar una mica a l'origen. A un bloc més de caire personal, on expressi les meves neures, els meus pensaments, les meves emocions. De fet, ja és això el que he anat fent però potser massa dominat pels temps difícils que des del vessant econòmic ens ha tocat viure. (Segueix)
Tota una sèrie de vivències que he tingut les darreres setmanes en molts àmbits de la meva vida (personal, familiar, social, ...) m'han fet rumiar molt sobre la condició humana i les pautes de comportament que a nivell personal considero importants. Que siguin importants per mi no vol dir que siguin importants per tothom, però com que aquest és un bloc personal que obre les portes de bat a bat cap al món, em permeto d'exposar. (Segueix)
