Mentre estic fent el meu viatge per l'infern, acompanyat de Dant i Virgili, estic també llegint una lectura més natural d'en Gerald Durrell, "La meva família i altres animals". La pura coincidència ha volgut que m'hagi trobat dos dies amb tota la família fent esforços per salvar la vida d'un pobre ocellet deixat al nostre jardí, lluny de qualsevol arbre. Un ocellet, que jo diria, acabat de néixer. Sense ni una ploma, talment com un pollastre desplomat, i amb els ulls tancats encara. M'atreviria a dir que el mateix dia que el vam trobar havia sortit de l'ou.
He acostumat les meves filles a estimar la natura. Sovint fem de naturalistes amateurs pel nostre jardí i voltants. Amb una lupa ben comuna i un llargavistes observem tot allò que podem observar. Insectes, ocells, rèptils, etc. Sense cap mena de base científica he de reconèixer que cada dia aprenem alguna cosa. Dins a casa tenim un lloro i dues tortugues d'aigua. Abans teníem gos habitualment, però la Montse, la meva dona, no en vol tenir més i, ara per ara, guanya la partida.
Quan ahir al matí vam trobar el pobre ocellet, nu i abandonat en una jardinera, la Montse i jo vam tenir el primer debat. Havíem d'intervenir en el decurs dels esdeveniments naturals? Jo no ho volia fer, ella sí. Jo li vaig dir que era pràcticament impossible salvar-li la vida, ella va dir que ho havíem d'intentar. No vam trobar explicació a com aquell ocellet esquifit havia pogut arribar fins a aquell lloc. En el cas que hagués estat el trofeu d'algun depredador no l'hauríem trobat viu. En el cas que hagués estat rebutjat pels seus mateixos congèneres, tampoc ens podíem explicar com havia pogut arribar fins allí.
El cas és que abans de finalitzar la discussió ella ja havia anat a buscar un receptacle on posar el petit ocellet. Còmodament allitat en un llit de cotó fluix, l'ocellet dormia sota una làmpada que escalfava suaument el seu fràgil cos. Mentre tot això passava, jo em vaig adonar que el fet que havíem començat a discutir no tenia raó de ser. Parlar de si teníem dret d'intervenir o no en els esdeveniments de la natura no tenia massa sentit. Ho fem cada dia, alnostre voltant i en totes les parts del món. Tot el què fem representa una intervenció que altera l'evolució natural de les coses i els animals o plantes. Arribat a aquesta conclusió no em vaig amoïnar més per aquesta diatriba.
En el que portem de primavera i estiu, havíem trobat ja dos pollets com aquell morts al nostre jardí. Per tant, tot feia pensar que no féiem malament de treure'l d'on havia caigut per a intentar-lo salvar. No hi havia possibilitat que la seva mare el rescatés d'alguna manera. En el fons, jo sabia que les meves reticències a intervenir-hi venien donades pel meu convenciment de la impossibilitat de salvar-lo. Volia estalviar-nos un petit o gran patiment.
Hem estat dos dies alimentant el pobre ocellet, estimulant-lo a obrir la boca i engolir una mica d'aliment tovet i pastat. Ho ha anat fent fins que ha dit prou. Una panxa infladíssima feia sospitar que la patacada que havia rebut li podia haver fet força mal, però no vam desisitir. L'ocellet ha mort avui després de dinar i, com jo empensava, ha estat un petit drama per la meva dona i les meves filles. Una ha arrencat el plor instantàniament en adonar-se que havia mort. L'altra ha fet el cor fort per no esclatar, també, en plors, i la Montse, aguantava la goteta que regalimava del seu llagrimal. L'hem enterrat al nostre jardí, amb dignitat, no podíem fer-ho d'altra manera.
Al final de tot, penso que alguna cosa n'haurem après tots plegats. Però no seré jo qui n'explicaré els detalls. Cadascun de nosaltres n'haurà extret coses i pensaments de valor, n'estic segur. I també estic segur que tots ells positius.
