Doncs sí, qui m'ho havia de dir! Quan el 4 de maig del 2007 vaig començar a escriure en aquest bloc no confiava gaire en mi mateix. Va ser una decisió no gaire rumiada, feta en un rampell propi de la meva identitat catalana, allò tan conegut de la rauxa. Seguint amb aquesta tradició he intentat, també, afegir-hi un poc del seny que se'ns suposa als catalans. Jo sóc més partidari del seny, però he de reconèixer que sense la rauxa moltes empreses i decisions no es durien a terme.

Aquest apunt és el que fa cent en el meu bloc. Res no el diferencia de la resta, però els humans som així, hi ha números que fan més patxoca que d'altres. No sabria dir perquè el 100 ha de tenir més tirada que el 99. Al cap i a la fi, hi ha números acabats en 9 que són ben deliciosos. Bé, més val que em mantingui en el seny. He estat capaç de ser constant per mantenir viu aquest bloc gairebé al llarg d'un any i mig i em sento amb empenta per seguir-ho fent un temps més.

Quan vaig decidir de crear el bloc, hi havia una cosa que tenia molt clara. Em refereixo a on el crearia. En quin servidor. Dec ser home de costums fixos, però tinc un amor especial per la xarxa ciutadana Tinet. Fa molts anys que en formo part i m'hi he mantingut fidel al llarg de tots aquests anys. Penso que és un fenomen ben interessant. M'hi sento molt còmode i era fàcil de crear un bloc amb les seves eines. I aquí sóc.

Penso que quan el vaig crear no tenia massa clar què en volia fer d'aquest bloc. Fins i tot, si no em falla la memòria, li vaig posar un altre nom. Després, però, com que el bloc va anar prenent una configuració més personal i bastant llibertària, vaig creure més oportú de posar-li un nom més simple. Seria el meu bloc. Com que el que hi deia, encertadament o equivocada, era reflex del meu pensament, no hi havia millor solució que donar la cara. No dec tenir gaires virtuts a imitar, potser la de no tenir por de res, ni tan sols de rectificar, si cal, i això em van empènyer a fer-ho així definitivament. No hi poso la meva foto a la capçalera tan sols perquè no sé com fer-ho, tot i que la tinc penjada en un àlbum. Però penso que qui em llegeixi ho agrairà perquè sóc una persona normaleta i corrent. Ja m'agradaria ser en Brad Pitt, però no.

Un cop decidit que Tinet seria el meu refugi (en tinc un altre en un altre lloc de forma ben anònima), tampoc vaig tenir cap dilema en decidir la llengua en la que m'intentaria comunicar. Forçosament havia de ser la meva. No podia ser de cap altra manera. Tot i que pugui parlar el castellà, una mica d'anglès i francès, i si molt apuro, fins i tot una mica d'italià (de fet totes elles les llegeixo millor que no pas les escric), només el català podia transmetre realment el que sóc i el que penso.

Així, doncs, mica a mica, apunt a apunt, he anat acumulant aquests 100 pensaments que he anat arxivant en difrents categories que amb el temps he anat ampliant. Ara, ja, crec que estan bastant fixades i poques incorporacions categòriques hi faré. I com ja vaig dir una vegada, aniré escrivint lletra rere lletra fins que la salut m'acompanyi, o fins que aquesta eina em sembli útil a mi i a algú altre. Es tracta de passar-ho bé omplint el bloc, com en tot allò que fem en aquesta vida. També quan no fem res, una inactivitat que hauríem de practicar una mica més tots plegats i trobar-li el gust amb intensitat.

No acabaria bé aquest apunt si no em referís a les persones que alguna vegada, o de tant en tant, l'han visitat. M'agradaria que també s'ho haguessin passat bé mentre el llegien. Però no sóc il·lús i sé que algú no s'ho haurà passat del tot bé. Ho assumeixo, espero que, malgrat no haver-s'ho passat bé, hagi pensat que he respectat les persones, si més no, aquesta ha estat sempre una pauta que m'he imposat. Espero haver-ho aconseguit. Si no ha estat així, els prego que em disculpin, alhora que els prego que acceptin la ironia i la crítica si és que es dediquen a la cosa pública.

I ja està. Ja he fet el meu apunt centenari. I tornem-hi que no ha estat res. Un més entre d'altres, que com tots, un cop llegit, el millor que hom en pot fer és oblidar-lo.