Com ja he dit en algunt apunt anterior, la vida continua. Sortosament el temps no s'atura. Ni per al bo, ni per al dolent. Penso que és perfecte que sigui així. No és desitjable aturar-se massa ni en els mals tràngols, ni amb allò que ens produeix plaer i satisfacció. Les experiències viscudes en els darrers dies m'han fet pensar molt en allò que és essencial en el viure. Un comentari que m'ha arribat amb força durant aquests dies fa referència a la gran sort que tenim a casa meva de ser una família tan nombrosa i que passats els anys seguim tenint una molt bona relació entre nosaltres. Això em fa pensar que, sovint, tendim a idealitzar la crua realitat del dia a dia.
Per una banda, penso en la immensa sort que tenim els humans de no ser éssers clonats. Ni jo, ni els meus germans no som pas clons dels nostres pares. Som, per tant, éssers unipersonals i irrepetibles. Això vol dir que físicament som diferents i com a persones tenim les nostres pròpies idees i la nostra pròpia forma d'actuar. Cadascun de nosaltres som fruit d'una cultura determinada, d'un ambient familiar determinat, d'unes influències determinades i diferents, d'unes experiències irrepetibles i intransferibles. I aquí rau la gràcia de tot plegat.
Nosaltres, com tothom, discutim, ens enrabiem, fins i tot ens enfadem. Res de l'altre món. Res que algú no conegui. La gràcia de tot plegat no és no discutir, no enrabiar-se, no enfadar-se. La gràcia és oblidar-ho tot seguit. És allò que deia a l'inici, no aturar-se massa ni en el problema, ni en el que és plaent. Krishnamurti ja parlava d'això.
Nosaltres som com tothom. Passa, però, que quan sorgeix la discrepància, o la discussió, s'oblida força aviat. No costa gaire. El lligam familiar fa la resta. Penso que a les nostres edats les possibilitats que aquest tarannà es trenqui són força remotes. Tot i que ja se sap, mai diguis mai. Tanmateix, tinc el convenciment que això seguirà essent així. Tant de bo ho féssim així amb tothom.
