Quan hom sofreix un revés important, una pèrdua irreparable, sembla que el món s'esbalsa. Qui més, qui menys, ho ha experimentat alguna vegada. Sortosament, però, això no és així. En general, no ens eduquen per a afrontar aquests moments. Però la vida humana sembla preparada per a superar aquests moments. En uns casos, serà la religió, la fe en una transcendència més enllà de la mort. En d'altres, serà la responsabilitat sobre altres persones que fa que hom no pugui abaixar la guàrdia i mirar endavant sense aturar-nos. Ha estat així durant segles i així continuarà essent, espero que per molts segles més.

Malgrat que això és així, cada individu té la seva forma individual i gairebé intransferible de viure aquests moments. Ho veig amb els que m'envolten. Tothom en rep les conseqüències, però cadascú fa servir els recursos que té a mà. Alguns són apresos, però d'altres són ben espontanis. Ho veig en el meu entorn familiar més estricte. Les meves filles d'onze i vuit anys en són un exemple ben viu. La naturalitat, però, n'és un tret comú. Jo n'aprenc d'elles i ben segur que elles també es fixen, i possiblement assimilen, la forma en com la seva mare i jo passem aquest tràngol.

M'agradaria poder-los transmetre serenitat, alhora que aprenen que els adults també tenim capacitat de plorar, d'entristir-nos per la pèrdua d'un ésser estimat. M'agradaria poder mostrar que l'amor és per avui, no es pot guardar per demà. És avui que hem d'estimar, no es pot congelar en l'ahir, ni estalviar-lo per demà. Em sembla, però, que l'única manera de poder transmetre això és amb la vida. Ni les paraules, ni els records, poden convèncer del què hom no pot mostrar amb la seva vida. I amb aquest convenciment em sento tan incapaç!

Quan em miro i veig les meves imperfeccions, em queda l'esperança de la seva innata bondat. I em resta l'esperança que tindran altres models més vàlids que jo mateix i que els hi ensenyaran, amb la seva vida, que la felicitat, la que omple, la que satisfà amb plenitud, és la de viure amb amor i pels altres. Això és el que penso i el que sóc incapaç de viure. Amb aquesta esperança visc. Que aprenguin a no basar la seva felicitat en la possessió de béns, ni en ser les millors. Tan sols estimar és el que importa. Confio plenament que ho faran millor que no ho he fet pas jo.

Avui l'apunt en aquest bloc ha sortit així. No m'avergonyeix que així hagi estat. Si alguna cosa em sap greu, és la de no ser plenament conseqüent amb el meu pensament. Però sóc humà i penso que no he de perdre massa temps lamentant-me'n, sinó dedicar-lo a acceptar-ho i recomençar de nou. Giro pàgina.