Amb la festa de la Puríssima comença el Nadal a casa meva. Seguint la tradició, avui hem fet els pessebres i s'ha desvetllat el tió, amb força gana, per cert. Hem tret la pols al pessebre gran, força descomunal, que vam deixar de fer quan la canalla era molt petita per por que no es trenqués. Ara li hem trobat un lloc molt més adient i sense cap perill que ningú el pugui fer malbé a causa d'algun descuit.
Les meves filles són imparables quan es posen a preparar l'ambientació de nadal, que a casa es limita al pessebre i al tió. La casa s'omple de petits pessebres per tots els racons i el tió pren posició al menjador i, com si fos un ós a punt d'hivernar, d'ara fins a nadal s'anirà engreixant amb tota mena de menjar. La Judit i la Xènia s'aplicaran cada dia a proveir la seva golafreria.
Ahir vam fer fer excursió d'anar i tornar fins al monestir de Solius, al Baix Empordà, per veure la trentena de diorames que Fra Gilbert Galceran ha anat construint des dels anys setanta fins ara. Fra Gilbert, amb noranta-sis anys, té cura d'obrir l'exposició cada dia per tal que els visitants puguin visitar la meravellosa col·lecció que ell ha anat construint al monestir cistercenc de Solius al llarg de tots aquests anys.
Els onze monjos de Solius parlen amb tota senzillesa amb tothom després de la misa conventual. Són homes de conversa amable i atenta. Solius era un llogarret de Santa Cristina d'Aro que acollia una petita parròquia i que des de l'any 67 acull una petita comunitat cistercenca vinguda de Poblet, encapçalada pel llavors Abat Garreta. D'aquesta manera, l'orde cistercenc que havia tingut un paper primordial en la repoblació de la Catalunya Nova en els segles XI i XII, es feia present a la Catalunya Vella. Com és habitual al llarg de la història, els monjos van escollir un indret tranquil i solitari en un entorn natural bellíssim. Vam passejar una bona estona pels seus boscos i després vam visitar els diorames amb tota tranquil·litat. Abans, havien arribat tres autocars amb turistes sorollosos que anaven per feina. Baixar de l'autocar, xivarri, visita super ràpida i adéu siau. Realment penso que no van veure res, ni tan sols el que van mirar. Hi ha un tipus de viatger que segueix bastant aquest model. Diria que és un prototipus de turista. Segurament, després, deuen explicar que han estat a tal o qual lloc i n'emetran un judici. Estar sí que hi estan, però dubto que hagin tingut la sensibilitat mínima per poder dir que han vist i han viscut; ja sigui un paratge natural, ja sigui una obra d'art o arquitectònica. Bé, aquest món que va a preu fet no és el que a mi m'agrada, però abunda força.
Com sigui, les meves filles i nosaltres hi vam estar molt a gust, ja sigui parlant amb els monjos, o passejant pels boscos de Solius o visitant amb deteniment els diorames de Fra Gilbert. Vam anar a dinar a Sant Feliu de Guíxols, al costat del mar. Era dia de mercat i el poble estava ple de visitants i compradors. El nucli de Sant Feliu té els seus orígens en el monestir benedictí que encara conserva algun dels seus edificis. Precisament, Solius era l'oliverar del monestir (sos olius), era un alou del monestir.
El mercat de Sant Feliu ens va sorprendre molt gratament. Ens va sobtar com un poble que no arriba als cinc mil habitants té un mercat tan vigorós com aquell. Vam pensar en el mercat de Valls que ofereix una imatge ben diferent. Segurament, la costa brava explica aquesta diferència, però no sé si l'explica tota. A Sant Feliu vam intentar visitar el seu museu de la joguina, però no vam tenir sort. No el vam ser trobar. Ens va passar allò que passa tan sovint en molts pobles i ciutats de Catalunya. Comences a seguir una sèrie d'indicadors que t'encaminen cap a un indret i de cop i volta desapareixen els indicadors i ja no saps cap a on has d'anar. Vam voltar i voltar i no el vam trobar. Vam preguntar, però la sort tampoc no ens va acompanyar. No ens van saber dir on es trobava el museu. I això és una cosa que passa massa sovint al nostre país. Vam claudicar.
A mitja tarda vam emprendre el viatge de tornada cap a Valls. Malgrat aquest entrebanc, el viatge havia pagat la pena. Feia molts anys que no parava a l'Empordà i tots quatre ens vam donar per ben pagats. Ara que hi penso, Empordà ve del grec "emporion" que significa mercat, aquesta deu ser la raó que els seus mercats siguin tan exitosos.
Viatjar és una experiència meravellosa, que no consisteix només en haver estat, sinó, i sobretot, en haver viscut. I una part essencial de tot viatge és la tornada a casa. El retorn al teu lloc. Una cosa important, des del meu punt de vista, perquè jo no sóc d'aquells que creuen en un universalisme de pandereta, jo crec que cadascú pertany a un lloc molt concret i això permet conèixer altres llocs, tan o més bonics que el propi, però que sense aquesta referència original seríem incapaços de veure i viure noves experiències, nous llocs, amb plenitud.
