Sempre m'han cridat l'atenció les persones que es dediquen a vetllar el què fan o deixen de fer altres persones. Hi ha persones que hi tenen veritable afecció. Sembla que no tinguin altra feina o altres afeccions que no siguin les d'anar escampant notícies, rumors, sobre tal o qual persona. He pogut constatar, però, per la meva experiència, que aquest tipus de persones no es guanyarien la vida com a espies, perquè gairebé el cent per cent de les notícies que donen acostumen a ser falses. Bé, potser m'equivoco. Potser com a agents de la CIA sí que es podrien guanyar la vida, només cal recordar els motius pels quals va començar la guerra de l'Irak, que es basaven en falses infomacions dels serveis d'espionatge nord-americà referent a unes inexistents armes de destrucció massiva. Vull dir que aquestes persones sembla que tenen una necessitat obsessiva a crear informacions que tota la semblança amb la realitat que puguin tenir és pura coincidència.
No sé si aquesta mania persecutòria és una malaltia o simplement que no tenen altres coses en les que ocupar el seu temps. Segurament una combinació d'ambdues coses fan un còctel perfecte. Una altra de les característiques que he pogut observar en aquest tipus de persones és la seva amargura. Sempre m'ha donat la sensació que en dedicar-se a aquestes activitats desaprofiten les oportunitats que els dóna la vida per ser una mica més feliços. Les boles que majoritàriament fan córrer tenen sempre una càrrega negativa. De crítica àcida i inconsistent. La impressió que em donen és que extrapolen la seva infelicitat cap als altres. I em fan pena.
A vegades, focalitzen la seva atenció cap a altres persones, a vegades cap a organitzacions senceres. Sovint, a part de la càrrega negativa de les seves afirmacions, traspuen un odi visceral a flor de pell. Em sap greu trobar-me persones així. Jo em considero una persona força crítica davant de qualsevol esdeveniment. Una mirada crítica de les coses no sempre, forçosament, ha d'acabar amb una conclusió negativa. Però hi ha gent que no tenen alternativa a aquestes conclusions. He pogut observar, també, que una de les finalitats d'aquestes persones és fer mal, ja sigui a algú en concret, ja sigui a un col·lectiu o organització. Poques vegades, però, aconsegueixen els seus objectius. No recordo, ara, qui era aquell que va dir que a força de repètir una mentida, aquesta es converteix en una veritat. Això deu ésser així davant persones febles, sense masa criteri, però crec que la majoria de les vegades no dóna resultat. Embruta que alguna cosa quedarà, també diuen. Potser sí. Qui ho sap!
Compadeixo les persones que han fet d'això el seu estil de vida, la seva forma d'actuar. M'entristeixen. Ara bé, salvaguardant les persones, els seus actes, el seu codi de conducta, em semblen reprovables. Jo he estat blanc d'algunes d'aquestes persones, però no vull parlar de mi. Ara em ve a la ment el debat que s'està vivint als Estats Units d'Amèrica sobre les tímides reformes que l'administració Obama vol fer en el sistema de salut pública en aquell país. Sembla ser que desenes de persones es concentren davant dependències de l'administració federal per protestar per aquest pla. He pogut llegir que el pla permetrà fer l'eutanàsia als més vells, i, fins i tot, la senyora Palin, republicana que sembla que es treball la seva candidatura a les pròximes presidencials pel seu partit, ha declarat que el pla Obama permetria fer l'eutanàsia al seu fillet. Déu meu. No sé si em preocupa més que una hipotètica presidenciable d'aquell país digui aquestes coses o el fet que hi ha centenars de persones que se la creuen. En aquest cas, sembla evident, molt evident, que darrere de tot plegat hi ha uns interessos econòmics molt forts en el negoci de les assegurances mèdiques tan habituals en aquelles contrades, però el perillós de tot plegat, des del meu punt de vista, és que demostra com de manipulable és l'ésser humà davant els missatges que algú, interessadament, es dedica a escampar.
Bé, no em voldria allunyar del motiu de les meves cabòries en l'apunt d'avui. Penso que hom pot ser perfectament feliç sense aixafar els altres, sense passar damunt de ningú. Fins i tot, crec que hom pot ser immensament feliç dedicant una estona als altres, estimant una mica. Amb la fermesa necessària, però amb la veritat, sense enganys. Sense enveges, sense mirar de reüll a l'altre. Jo, al menys, intento ser feliç d'aquesta manera, perquè, encara que poques vegades, quan he caigut a la trampa de l'enveja, de la mentida, m'he trobat immensament infeliç.
