No me'n sé avenir. La vida és tan difícil de comprendre. La mort també, potser molt més, potser molt menys. No ho sé. No tinc el cap massa clar. Estic profundament dolgut, profundament enrabiat. Quan la mort apareix de sobte, les persones no hi estem preparades. Quan la mort sega una vida que el cicle natural preveia més llarga, quedem destrossats. Voldríem explicacions, voldríem entendre, però no les tenim, no podem. La persona que ens deixa tenia molt encara per dir, tenia molt encara per fer. Les persones que l'estimaven i que resten aquí no poden omplir el buit. És tan difícil!
Sempre he dit que davant situacions inesperades, crues, dures, el millor de tot és el silenci. No tenim paraules que arribin a expressar amb fidelitat tot allò que ens surt de dins, els sentiments, la ràbia, el dol. No en sabem, no podem. Sovint diem que voler és poder. No sempre és així. Voldria tenir unes paraules de consol, però no hi són, no és possible. Davant aquesta fatalitat, davant aquesta impotència, no tinc altre recurs que el silenci. Sempre m'ha semblat el més adequat. No he entès mai aquests enterraments o funerals on la gent irromp en aplaudiments. Entenc el perquè, però per la meva manera de ser, segurament, els aplaudiments no poden expressar completament la barreja de sentiments que m'aclaparen. En canvi, el silenci el veig més expressiu, encara que sovint els silencis ens fan pànic. Però a mi no. Davant la desgràcia sobrevinguda només podem ser. Només podem estar amb...
Una persona jove se n'ha anat. Una família amiga està de dol. Què hi puc fer? Restar en silenci, ser allà, amb ells, per ells. Plorar, si cal. Però seguir essent allà, sense fer nosa, per si de cas. Més endavant recordarem amb goig, amb alegria, amb llàgrimes. Però ara restarem allà, a disposició. La mort, la vida, un instant. Res no és en va. Cada persona, si l'hem estimat, si ens ha estimat, ha omplert una porció important de la nostra vida. Forma part, ja, del nostre ésser. Seré conseqüent, res més, silenci, dolgut, però silenci.
