Sembla que en això de la igualtat entre l'home i la dona o la dona i l'home encara ens queda molt per avançar. Aquesta setmana, algú, emparant-se en l'anonimat, m'ha criticat, o ha ridiculitzat, que algun dia jo vagi a buscar les meves filles a l'escola. De fet, l'anonimat era només formal, perquè tothom sap qui se n'ha encarregat de fer circular uns papers que, des del meu punt de vista, es desautoritzen per si sols. La mateixa persona que critica que exerceixi de pare, ja fa uns anys, davant de bastantes persones i d'una inspectora de treball ja va deixar ben clar que opinava que això de tenir cura de la canalla i les feines domèstiques eren coses de dones.
Tot plegat m'ha fet pensar que en el camí cap a la igualtat encara ens queda molt terreny per recórrer. És ben cert que entre els membres de la meva família ens anem combinant les feines i responsabilitats familiars i domèstiques el millor que podem. A mi, però encara m'agradaria poder-hi fer més, perquè més del cinquanta per cent d'aquestes tasques encara recauen sobre la Montse, la meva dona. M'agradaria poder estar encara més per les meves filles, i per la Montse també. M'agradaria poder-me encarregar encara més de més feines. Faig el que puc, però això no és excusa per no fer-hi més, perquè ella, com moltes dones, fa el que pot i més.
Com deia, ens queda molt per recórrer, em queda molt per fer.
