Després d'unes setmanes en què el bloc s'ha decantat molt cap al meu vessant professional, vull retornar una mica a l'origen. A un bloc més de caire personal, on expressi les meves neures, els meus pensaments, les meves emocions. De fet, ja és això el que he anat fent però potser massa dominat pels temps difícils que des del vessant econòmic ens ha tocat viure.

En les darreres setmanes he viscut diverses situacions personals, familiars i socials relacionades amb problemes de salut. Per una banda, petits problemes d'un bon company i conegut. El seu cor està un poc fatigat i li cal una mica de repòs. La setmana passada vaig poder parlar amb ell i celebro que les proves a les que s'ha sotmès fossin satisfactòries. És una persona a la qual aprecio per moltes coses i per la seva senzillesa. De fet tota la família l'apreciem, les meves xiquetes també. Malgrat els problemes, avancem. Ho celebro. 

Un altre problema de salut em toca més directament. Afecta una de les meves filles. No és greu, però sí que pot comportar-li una sèrie d'inconvenients al llarg de tota la seva vida. No tenim un diagnòstic confirmat, però hi ha la possibilitat. Ens assalten els dubte en moltes coses perquè en tractar-se d'una xiqueta petita som nosaltres, els seus pares, els qui hem de prendre tota una sèrie de decisions. I, és clar, els dubtes ens assalten. No cal que digui que la seva mare i jo el que volem és prendre les decisions correctes, però decidir no és fàcil. Ella també té les seves pròpies idees. Petita, però madura. Tot plegat fa que hàgim passat unes setmanes gens fàcils. De fet, encara les passem. Però com deia abans, avancem. Malgrat tot, seguim.

La veritat és que hom pot planificar moltes coses al llarg de la vida, però després les circumstàncies et duen per allà on menys esperaves. Això sovint ens desespera però penso que en el fons és una sort que no tot vingui determinat per la nostra voluntat. Una vida massa previsible seria una vida massa avorrida. Sovint ens toca viure experiències que hom no voldria viure. Experimentar quelcom que ningú voldria experimentar. Penso que seria capaç d'experimentar qualsevol cosa que la vida em dugui, fins i tot si són experiències negatives. Però he de confessar que quan m'arriben experiències que afecten les persones que estimo quedo més tocat. No sé si és gaire corrent això, però és el que em passa. En el cas que explicava voldria no haver de viure aspectes que puguin afectar negativament les persones que m'estimo. Però també aprenc coses inesperades. Per exemple, veure com una xiqueta d'onze anys planta cara a les dificultats amb una naturalitat que m'avergonyeix a mi.

No sé si jo sabria donar la talla com ella. Si em sabria mirar la vida d'una forma tan positiva com un marrec d'onze anys m'ha mostrat que cal mirar-la. I al seu costat em sento petit, minúscul. A vegades, massa sovint, els pares pensem que ho tenim tot per ensenyar als nostres fills, però la realitat ens posa al nostre lloc. Ells ens en poden ensenyar tantes de coses! Ara tampoc voldria que em sortís l'orgull de tenir les filles i la dona que tinc, però he de reconèixer que m'he de refrenar. Però és bo refrenar-se, sinó pensaré, equivocadament, que jo hi tinc alguna cosa a veure en tot això, i no, elles són elles i s'han fet a si mateixes sense massa ajut de ningú. i la veritat, m'agrada que siguin com són, fins i tot, quan en algun moment no m'agrada alguna de les coses que puguin dir o fer. En això hi ha la gràcia del viure, en què cadascú sigui un individu únic i irrepetible. Com ha de ser.