Aquests darrers dies m'he dedicat a revisar alguns dels meus apunts que he anat escrivint al llarg de bastants mesos. També he rellegit alguns dels comentaris que foça gent ha anat deixant. Des que tinc aquest bloc mai no he esborrat cap comentari que diferents persones hi han anat penjant. No negaré, però, que en alguna ocasió he estat temptat a eliminar-ne algun. Contràriament al que algú pugui pensar, no he estat mai temptat a eliminar els que m'han atacat personalment. Alguns ho han fet aferrissadament, sense escrúpols, sense pietat. Si alguna vegada he estat temptat a eliminar-ne algun ha estat perquè han atacat o han ratllat la manca de respecte per les persones que estimo, ja siguin familiars, amics, etc. Generalment, però, les persones que ho han fet s'han acostumat a emparar en l'anonimat, vull dir sense donar la cara, amagant la seva personalitat. No sé si perquè en el fons no estan gaire orgullosos del que han escrit. Però al final sempre he decidit no intervenir-hi. Fer un bloc personal t'exposa públicament davant de qualsevol i m'ha semblat coherent assumir aquest risc, malgrat que en alguna ocasió no puc amagar que m'hagi dolgut. Però jo sempre he pensat que qui no vulgui pols no vagi a l'era. Per tant, no he censurat mai cap mena de comentari. Ni per agradable, ni per desagradable.

D'aquesta manera me n'assabento que hi ha gent que em vol donar lliçons de moltes coses. Jo sempre estic disposat a aprendre coses, però no qualsevol cosa. Hi ha coses que no m'interessen. De tota manera és curiós descobrir que hi ha gent que pensa que m'hauria de fer vergonya mirar a la cara a la meva família, als meus amics, als meus companys... També me n'he assabentat que aniré a l'infern, i es veu que ben aviat, que la meva hora ja ha arribat. Si fos supersticiós ja hauria begut oli. 

Una de les coses que més mal fa a la gent és la por. Si més no, és el que jo sempre he pensat. Por a donar la cara, por a dir les coses al davant, sense amagar-se en l'anonimat. És allò de llençar la pedra i amagar la mà. Por a comprometre's en res. Penso que la por atenalla les persones. És fàcil menjar-se algú que tingui por. És fàcil menjar-se un col·lectiu atemorit. La història n'està ple d'exemples. 

Jo dec estar ple de defectes, segur que sí. Alguns me'ls conec, d'altres no. Però la por la desconec bastant. Ni por a dir les coses que penso, ni por davant les dificultats, ni por a reconèixer les meves mancances, la meva feblesa, ni por a mostrar-me emotiu, ni fred. Ni tan sols por a equivocar-me. Tinc tan clar que sovint em puc equivocar que no em fa por equivocar-me. Ho tinc assumit. Em conec prou bé.

No tenir por, però, no m'ha donat mai una sensació de superioritat. Com que em conec, sé prou bé que no sóc superior a ningú. Per això em sobta tant que algú pugui dir a un altre, com alguns m'han dit a mi, que no estic capacitat per fer tal cosa o tal altra, o que m'hauria de caure la cara de vergonya, o que si em crec tot un personatge, o que si sóc un fals, o que m'hagin condemnat a l'infern i ja no hi hagi esperança per a mi, etc. Ostres, tu, sabia que era feble, que era imperfecte, però no sabia que era tot un mal parit. No sé ni com en ple sol, la meva ombra s'atreveix a companyar-me. 

La llàstima és que els que opinen tot això de mi no es donin a conèixer, ja que si ho fessin potser m'hi podria emmirallar, així potser podria millorar. Per sort, els que coneixen les meves febleses, les meves mancances, els meus errors, m'acompanyen en aquesta vida i m'accepten, malgrat les meves limitacions. I em donen oportunitats d'aprendre, de millorar. I n'aprenc cada dia. Els hi estic superagraït. Immensament. De tot cor. Dels anònims que em condemnen a mi a l'infern i veuen en mi totes les coses negatives que pugui tenir, i només les negatives, estic segur que no en podria aprendre res perquè em temo que deuen acostumar a condemnar tothom que no els agrada. I estimar els que t'estimen és molt fàcil. Adular els que t'adulen també. Costa més respectar tohom, tant si t'agrada com si no. Ser benevolent amb els que s'equivoquen. Amb els qui no són perfectes. Jo aposto per aquest darrer model. Segurament perquè em sé feble, em sé imperfecte, però, malgrat tot, em sé persona.