L'óssa Hvala ja dorm al seu cau al Pirineu. M'agradaria que hagués triat un cau ben lluny de la Vall d'Aran, a recer de caçadors que són els únics que sempre coincideixen amb els óssos. Lliure d'ocupar la primera pàgina dels diaris i els telenotícies.
L'óssa Hvala no té cap interès pels homes, no li fan ni fu ni fa. Segur que l'únic que desitja és que quan es desperti la pròxima primavera els homes se n'hagin oblidat d'ella. L'óssa Hvala es deu preguntar perquè la van treure de la seva Eslovènia natal per portar-la a un país on no la volen. L'óssa Hvala deu preguntar-se perquè no la deixen en pau.
Si jo li pogués explicar que som molts els que estem contents que passegi pel nostre Pirineu. Si jo li pogués explicar que els avantpassats d'aquells que la persegueixen ja van acabar amb els seus cosins germans pirinencs. Si li pogués dir com d'agraïts li estem per la seva contribució a fer que el nostre Pirineu torni a ser més natural, més autèntic.
Li diria, també, que com fa gairebé sempre, s'allunyi de tot animal de dues potes i amb una arma a la mà, que no s'espanti dels lladrucs dels gossos que l'empaiten. Li diria que no se'n vagi, que som molts els que estem al seu costat. Li diria que resisteixi, que en unes altres muntanyes ibèriques, uns altres parents seus viuen sense ensurts, sense ser perseguits. Que ens doni una mica de temps, potser amb el temps alguns animals de dues potes comprendran que el Pirineu era dels óssos abans que dels homes.
De moment, el que li desitjo és que tingui un bon son, a recer del fred, arraulida sobre si mateixa. Amb el desgel, potser els aranesos hauran reflexionat i podran emmirallar-se en les aigües cristal·lines i podran veure que la presència dels óssos al Pirineu repara una injustícia històrica que alguns d'ells van cometre fa molt, molt de temps.
