Molta gent es pregunta dos dies després de la impressionant manifestació del poble català a Barcelona, i ara què? El poble s'ha expressat i cal que els representants polítics d'aquest poble tradueixin en propostes, en un full de ruta, el futur immediat de la nostra nació. És evident que les persones que es van manifestar pel passeig de Gràcia i la Gran Via de les Corts Catalanes tenien diferents objectius i anhels per al nostre poble. Els uns voldrien arribar més lluny, altres potser no tant, però tothom expressava un sentiment. Espanya ens imposa un sostre al nostre desig que de cap manera no estem disposats a acceptar. Nosaltres som els únics que podem posar-nos límits als nostres objectius. Ningú més.

Com escriu Quim Monzó aquest cap de setmana, només un sord pot no haver entès quin era el clam que més ha ressonat a Barcelona. Catalunya ha entès finalment que si vol arribar a la seva sobirania plena, la que vulgui, només ho podrà fer si basteix un estat propi. Un estat que després decidirà quina relació vol establir amb els seus veïns immediats i amb els estats que conformen la comunitat internacional. Això passa per iniciar un procés constituent. Cal constituir un estat social, democràtic i de dret. Amb un règim polític que els seus ciutadans hauran de decidir. República o monarquia parlamentàries. Amb un model econòmic, una moneda, potser l'euro, i uns símbols nacionals. Una llengua oficial i una realitat cultural diversa. Amb unes selecions esportives nacionals i immerses en l'escena internacional. Solidària en el context de la Unió Europea i de les Nacions Unides. Sense exèrcit i amb organismes cooperadors en el desenvolupament i solidaritat humana. Amb un executiu, un legislatiu i una administració de justícia modernes i una funció pública també moderna. I moltes altres coses.

Tot allò que configura un estat modern occidental. Un estat que després decidirà quina delegació de sobirania fa en virtut de diferents tractats internacionals. Un estat igual al altres. Coherent amb els seus anhels i principis. Amb un reconeixement explícit de la seva diversitat. Amb una llengua oficial, el català, mantenint un estatus oficial per a l'aranès i uns drets individuals d'us de la llengua castellana. Uns drets d'ús envers els poders de l'estat i l'administració en general. No podem obviar la configuració social del nostre país i cal que practiquem allò que l'actual estat de pertinença no ha sabut reconèixer. 

Un estat que ha de mantenir unes relacions òptimes de bon veïnatge amb tothom. Especialment amb aquells amb qui hem compartit en millor o pitjor sintonia els darrers segles. Cal no oblidar que molts ciutadans d'aquest nou estat tindrien una relació emocional i familiar amb aquest estat que abandonaríem. Aquests haurien de ser els trets més importants del nostre estat, segurament amb molts matisos i amb molts altres aspectes que no podem encabir en aquestes ratlles.

Aquests aspectes generals, des del meu punt de vista, són assumibles per partits amb ideologies ben diverses. D'esquerres i de dretes. Progressistes i conservadors. Només un conjunt de forces polítiques així podria fer possible aquest programa. Aquells que reclamen una nova formació política que faci possible tot això, demanen un impossible. Aquest objectiu i aquest procés només es pot dur endavant de forma transversal. Aquest és el programa que caldria demanar als nostres representants polítics que assumissin. Si volen assumir-lo, gairebé totes les forces polítiques del país poden fer-ho. Seria la forma de recollir l'anhel del nostre poble. Seria l'expressió que han sabut llegir i interpretar el desig de gran part de la ciutadania. Una ciutadania que ha fet veure als representants polítics que no accepten la cotilla de l'estat actual, la cotilla constitucional que només els més il·lusos poden creure que ens pot acceptar com som. És el camí que l'estat espanyol ens ha indicat. Si volem ser el que som i com som ho haurem de fer fora d'Espanya. No hi ha alternativa.