Alguna cosa s'està movent a la societat catalana. No és un moviment que hagi començat ara, sinó que fa anys que va començar. Molts anys. Hauríem de remuntar-nos a la fi de la Guerra de Successió. La caiuguda de Barcelona i posteriorment de Cardona, va ser el final d'una guerra cruenta que els catalans vam perdre en ser abandonats pels nostres aliats. Austríacs i Anglesos, sobretot. Per contra, els castellans van mantenir el suport de la totpoderosa França. La pèrdua de la guerra va significar la fi d'una època de llibertat de set-cents anys d'història. Amb diferents episodis i etapes, però el Principat deixava de ser una nació lliure. Però, com l'Au Fènix, els catalans vam saber ressucitar de les nostres pròpies cendres. De la humiliació que ens van imposar els castellans vam saber extreure'n, de nou, les nostres ànsies de llibertat.

El moviment al qual em refereixo ara no ve de tant lluny. Arrenca en el segle XVIII, però passant per la Renaixença i l'adveniment de la República espanyola, la Dictadura franquista i la transició. L'autonomisme i el fet que Catalunya es va posar sobre les seves espatlles la responsabilitat de ser la vanguàrdia política, econòmica i social de l'estat ha marcat aquesta època. ERC, el partit de Macià i Companys, que va néixer de la unió de diversos i diferents partits, associacions republicanes i sindicals, va necessitar un mes per erigir-se en força hegemònica l'any 31. En l'actualitat, ERC ha tingut el gran mèrit de posar damunt la taula la independència nacional i la seva normalitat. Va tenir la virtut d'extreure l'independentisme de les catacombes i introduir-lo en el debat polític de la Catalunya moderna.

Avui, però, la ciutadania ha agafat aquesta torxa i està disposada a portar-la a la seva màxima expressió. Les forces polítiques que volen la plena sobirania nacional no poden fer l'orni davant d'aquest fet. Personalitats i partits han de renunciar a protagonismes estèrils que no ens duran enlloc. Han de renunciar a conservar la seva parcela de poder per estar a l'alçada del que milers de ciutadans del nostre país esperen. Ara és hora de doonar la talla. I ERC no pot escudar-se darrera de tacticismes per posar en evidència, per exemple, a CiU que sembla navegar enmig d'una esquizofrènia entre autonomisme i sobirania sense mullar-se. ERC ha de coliderar amb altres forces polítiques aquest moviment. La CUP ha de fer un acte que demostri la seva maduresa d'una vegada. Reagrupament ha de demostrar que allò que diu és veritat, que l'important és assolir la independència sense barallar-nos per qui protagonitza i encapçala aquesta glopada de llibertat. CiU ja decidirà què ha de fer. És el seu problema comprometre's o no amb l'alliberament del nostre país. És evident que qui conegui la història de Unió Democràtica de Catalunya sap el que faria un home com Carasco i Formiguera, a qui Duran i Lleida fa esment una vegada rere l'altra però de qui es troba a anys llum respecte al que aquell desitjava pel nostre país després del rebuig espanyol a les ànsies d'autogovern del nostre país.

Ara cal tenir una visió política àmplia. Cal vehicular i comprometre's en un projecte i objectiu comú. Després ja hi haurà temps per les qüestions ideològiques. La Crida a la Solidaritat Catalana per la Independència és una oportunitat. Deixem-nos de qui fa la crida i valorem l'oportunitat que tenim al nostre davant. Saber aprofitar aquesta oportunitat o no, només dependrà de nosaltres. Ni Espanya, ni ningú més, és o serà responsable de la nostra irresponsabilitat si no sabem aprofitar l'ocasió. Els ciutadans demanem seny i intel·ligència davant aquest moment històric. Sabran correspondre les organitzacions polítiques, sindicals i socials a aquesta crida? No podem seguir fragmentant el moviment independentista. Quan aquest és més fort que mai, no podem permetre que al Parlament de Catalunya hi hagi la representació política independentista més minsa. Som-hi tots.