Del penya-segat estant

Pujar al campanar de la Riba no ofereix un espectacle com el de molts altres campanars on es descobreix una plana plena de quadratures, urbanes o industrials, conreades o feréstegues i totes més o menys ben comunicades, per camins i carreteres més o menys secundàries.

Des del campanar de la Riba una part del poble queda als seus peus, però la resta inclòs la major part del terme és mes alta o se li amaga. Al penúltim pis, quan pels finestrals els ulls miren amb avidesa per copsar els quatre punts cardinals com fa dalt de tot, el penell marcant la rosa dels vents, sembla que aquest símbol, a la Riba, s'esfulli o més aviat s'esbadelli, perquè la visió és limitada a la Serra per un costat, el Puig de Marc per l’altra.

 (Fotografia Àngels Molina) 

L’Estret de la Riba i Puig Cabrer, tampoc permeten allargar la vista, fins les dues valls, tant la del Brugent com la del Francolí es veuen limitades abans del previst. Una per morir en l’aiguabarreig dels dos rius i l’altra, procedent de la Conca, entra al Camp perdent-se un quilòmetres més enllà, per tant, aquest campanar té una projecció diferent a la de la majoria de pobles del Camp.

Ben mirat però, el campanar té el seu encís i el seu misteri. M’hauria agradat conèixer aquell primer campanar que el s. XV es trobava en bon estat segons consta a la vista pastoral de 1450 on es pot llegir “Ecclesia et campanile bene est”. M’agradaria imaginar el campanar de la Riba amb la seva llegenda com el Geperut a Notre Damme, Josafat a Girona o la valenta Rosaura al de Reus.

Els campanars en general però molt especialment els campanars de poble ha lloat Deu i els homes, sempre han marcat el ritme de la vida o el que és el mateix, el pas del temps. De tot els temps, de l’espiritual i del terrenal. Sempre ha estat el campanar qui ha marcat el pas de les hores, era i encara és el campanar mercès al so de les campanes que recordava qualsevol esdeveniment quotidià o esporàdic.

Per les campanes s’anunciaven bateigs i defuncions, l’hora de l’Àngelus o les misses i eren aquestes mateixes campanes que informaven dels tocs de festa o servien a la societat alertant d'un foc o cridant a sometent.

 (Fotografia Jaume Guillamat) 

És al cim del campanar on els segles medievals, rector i campaner, pujaven els dies de tempesta, i mentre el sacerdot orava tot beneint els 4 punts cardinals, el campaner ajudava amb el toc a espantar aigua i bruixes que segons la tradició anaven tant lligades i d’on ens ha quedat la cançoneta tradicional: 

Plou i fa sol,

les bruixes es pentinen,

plou i fa sol,

les bruixes porten dol.

El campanar de la Riba probablement no té, una projecció multiplicadora de cara a tots els camins però arriba a les orelles de totes les persones, en el sentit més genuí i pur de la paraula; i probablement per aquesta naturalesa casolana, la seva projecció rau en els límits del veïnatge. I això és el que li dóna un atractiu estranyament acollidor.

No es tracta d'un veïnatge que queda reduït a la limitada geografia d’un carrer o d’un barri, ni tan sols del mateix àmbit urbà. Es tracta d'un veïnatge que en els anys en que passava amb escreix dels mil cinc-cents ribetans i aquests s’enfilaven pels camins fins arribar als masos més allunyats, el so de les campanes, malgrat la distància, cridava o advertia la gent fos als masos, als molins, a les fabriques o a pagès.

(fotografia Jordi Rius)

Els voltants de l’església, vistos del campanar estant fan que sembli una immensa plaça major on rauen les diverses avingudes procedents de Cap de Riba, del Pont o de la Carretera.

Per tots els seus costats, el campanar com el poble ha quedat sempre ben airejat per un vent perfectament acanalat. Un vent que si de dia bufa en mig d’un cel que resplendeix amb una intensitat enlluernadora, al vespre esgarrinxa el silenci i converteix el campanar en una mena de castell encantat, on els xiscles del vent fan tremolar el sostre estelat de les llargues nits d'hivern.

(fotografia Jordi Rius) 

Qui més qui menys se li arrelen a la memòria moltes imatges lligades a les vacances d’estiu. Normalment es tracta d’esdeveniments que han marcat moments uns d’inflexió personal, que per més universals que siguin es consideren extraordinaris singulars i intransferibles, són en definitiva els rituals de pas individual que, cremen etapes i et van introduint al mon de l’esgraó superior. Aquest esdeveniments van acompanyats d’altres fets més anecdòtics que de tant en tant et fan riure, créixer i adonar que el temps passa i et dona motius per estar-ne agraït.

(La Riba, fotografia Jaume Guillamat)

Un d’aquests moments fonamentals a la vida és el trànsit del tricicle a la bicicleta de dues rodes. A Cap de Riba aquest pas es produïa de manera gairebé inexorable a la Placeta de la fàbrica i. aquest moment triomfal t’apropava de manera inexorable a un primer drama domèstic, que es produí quan volent imitar a Eddie Merck baixant el Tourmalet, vaig rodar de manera espectacular pel tomb de la font de la Cadireta per acabar al tomb de Metge amb el cap badat, els corresponents gemecs i la dolorosa confiscació de la bicicleta durant dues setmanes sense dret a presentar recurs.

Sense esdevenir rellevant per la vida individual, hi ha la imatge imprecisa d'un helicòpter al camp de futbol i nombrosos camions de l’exèrcit plens de soldats circulant carretera amunt, per intentar sufocar un dels molts incendis que s’ha patit.

Aquesta fotografia és retinguda amb una estranya dualitat, doncs aquest drama, viscut posteriorment masses vegades, fa que en aquell moment es veiés com uns dies en els que passaven coses tant inesperades com especials. Només el temps fa veure com la distància entre la manca de consciència i la realitat pot donar una perspectiva calidoscòpica a qualsevol esdeveniment. 

L’estiu a la Riba tenia també instants vinculats al televisor quan bona part de la canalla anàvem a veure la pel·lícula de la tarda a ca la Pauleta, on el mullader esdevenia calma quan al televisor, posat en un altell, apareixien les primeres lletres de la pel·lícula. A partir d'aquell instant s’imposava un silenci d’allò més absolut, trencat esporàdicament per alguns aplaudiments de ritual quan el bons sortien triomfadors.

A finals dels 60 i gairebé tota la dècada dels 70, fos a la televisió o fos al cinema tot tenia un ordre establert, els bons sempre guanyaven mercès al 7º de cavalleria i es plorava quan la señorita Rottemmeier feia la vida impossible a la pobre Heidi. 

Gairebé al mateix temps produccions carpetovetòniques com Crónicas de un pueblo o Verano Azul venien una imatge que poc tindria a veure amb la sèrie americana de llangardaixos i senyores agradablement voluptuoses que apareixerien a V.

Sense cap mena de dubte però la imatge més transversalment recordada per diverses generacions de ribetans, la fotografia que encara avui, passats 30 anys, bona part del poble té arrelada en els fonaments de la memòria, és la d'aquell juliol dels primers 80 en que Josep Maria, més conegut com Chemari es presentà al poble amb l’Antònia.

Eren els anys del París - Dakar i havia decidit viatjar al Marroc per travessar el desert. La manca d'uns permisos van impedir realitzar la travessa però després d’uns dies diguem-ne de vacances es va presentar al poble amb ella. Va ser impactant, era la primera vegada que vèiem tocar a tocar a algú procedent del Magrib.

Malgrat la distància Antònia no es feia excessivament estranya, jugava amb la canalla, anàvem d’excursió i es feia estimar. Val a dir que no li agradaven massa els gossos i això en un poble era una mica problemàtic però la seva integració va ser tan assumida per tothom que se li va dedicar-li una portada a la revista local El Brugent i li feren un article amb fotografia al Diari de Reus quan va participar en una trobada del col·lectiu Rialles.

Amb tot, és obvi que Antònia era especial, tan especial que, per evitar problemes li va fer una assegurança on a la pòlissa hi figurava quelcom semblant a "seguro de responsabilidad civil a terceras personas de una dromedaria que atiende por el nombre de Antonia". 

Però aquells estius, els estius que recorda aquest text, ocupava bona part del temps anar-se a banyar al riu, a la font del Mas, primer, deixant-nos caure per la Pedra relliscosa o ja de més grans anant amb la colla al toll de la Dutxa, al dels Paperers, alguna vegada al toll Llarg i esporàdicament anàvem al de les Nimfes, però allí, la presència de pares, mares i tietes sense la sensació de ser coercitiva, no era el mateix.

De totes maneres una experiència important fou quan es decidí deixar de fer criaturades pel poble i córrer aventures de veritat pels indrets del terme. Calia superar la posada en pràctica de tonteries com anar a pescar emprant mètodes rudimentaris, intensificar l’abús de l’escopeta de balins o construir cabanyes més o menys elaborades, calia fer coses serioses.

Entre la relació dels grans esdeveniments hi figura haver baixat a la Fou de Velet, buscar sense èxit la cova de la Moneda però aconseguint nombroses esgarrinxades de guerra en travessar la Pedrera del Bosc Gran. Despenjar-nos a la cova de Cartanyà  amb el mèrit corresponent- i així anàrem seguint fins que sobtadament, aquesta ànsia d'exploració i recerca va desaparèixer, quan un de nosaltres es va quedar enganxat en una foradada massa estreta dins la cova de Castell Dalmau, obstruint el camí de sortida.

Curiosament cap de nosaltres va tenir el més mínim sentit de la por ni es va esparverar, ni hi hagueren comentaris sorneguers. Senzillament, després d’aquella tarda, mai més ningú va proposar d’anar a cap altra cova. Eren els temps en que sempre acompanyat dels amics, els secrets més seriosos eren compartits.

Acostuma a ser també responsabilitat d’Aquells estius, quan s’organitzaven les festes a casa de...” Si la casa tenia jardí, l’esdeveniment podia ser espectacular però la prioritat innegociable era l’absència de qualsevol ésser viu d'edat superior als invitats, amb una especial atenció, sobre els avis de l’amfitrió, excessivament predisposats a presentar-se amb refrescs i altres tonteries en qualsevol moment, sempre inoportú.

Aquestes tardes era quan després d’una estona de Bimbó, las Grecas i altres delícies del mateix nivell o fins i tot inferior, agafaves o t’agafaven per primera vegada la ma just abans que per l’altaveu comencés a sonar el Duo Dinámico, Silvie Vartan, Manolo Otero, Àdamo i altres balades com més lentes millor, preparatòries del moment més èpic  del capvespre, quan del casette sortien molt fluixet les notes del je t’aime moi non plus gravat dues vegades i tot seguit, amb l'objectiu d’aconseguir una mica més de comunió terrenal sempre massa innocent.

Un parell d’anys posteriors són els estius a Irlanda d'on tornaves amb un nivell d’idioma sempre inferior a tot allò que havies viscut. I així es podria anar emplenant l'espai de records i anècdotes fins que finalment l’estiu, els estius acabaven. No pas per que arribés setembre, l’estiu, els estius descrits acabaren com diu alguna llegenda quan varem deixar l’institut.

Amb quins estius ens quedem? Amb els de la nostàlgia, els dels poble, els de l’estranger? Aquell en que varem viure tot allò que es feia creure únics i especials?

Passat el temps i vist amb la perspectiva dels anys, superats els estius de jocs, d’amistat, d’excursions, d’acampades o d’amor, passat el primer estiu que es va treballar i passades les vacances on el tren, el vaixell o l’avió t’han portat a altres indrets amb cultures diferents, t’adones que el més important és quedar-te amb el que portes en el record mentre travesses el carrer per continuar amb la vida.

 

A la festa major no és el mateix el ball del divendres, que el del dissabte, ni té la mateixa funció el ball de tarda que el de nit. El divendres es comparava l’envelat amb el de l’any passat, si era més gran o més petit, si la decoració, si els llums, si l’escenari, el volum de gent, tot i que aquesta darrera valoració no esdevenia resolució fins el dissabte a la nit.

 

El ball de tarda, vist en la distància era un ball entendridor. Els tècnics i alguns músics assajaven el so, estona i estona per tenir-ho tot disposat i fos com fos, l’orquestra sempre començava a tocar gairebé tota sola o voltada de canalla doncs fins gairebé la mitja o la segona part no sembla que la gent s’animés, no ja a ballar sinó ni tant sols a apropar-se a l’envelat.

 

A la primera memòria era habitual anar al ball de tarda a jugar a fet i amagar per sota les llotges. Córrer i saltar per aquell laberint de fustes entrecreuades, on només hi entrava la llum que deixava passar els enfilalls de roba que els tapaven, era una novetat de la que només es gaudia aquests dies, i a tan pocs anys no preocupava gens allò que pogués passar a l’escenari o a la pista, mentre hi hagués música hi havia joc. Si apareixia alguna nena o una cosina impertinent, ens la trèiem del damunt com podíem, si se li esgarrinxava el vestit, al final el soroll era per nosaltres. Després cap a casa a sopar i dormir, la nit era pels grans.

(Fotografia Jaume Guillamat)

És obvi que el ball de tarda més endavant fou el ball d’aprendre a ballar en públic, en cercles primer i amb parelles diverses a l’hora dels lents, en tot cas, era rellevant que es ballava donant la cara, amb tietes, àvies, parents i altra gent mirant des de la llotja. Era un dels moments on la vida canviava d’argument, com canviaria novament quan s’anés al ball de nit.

A la segona meitat dels anys setanta es produïa també entre el personal un distribució certament característica, famílies o colles de matrimonis junt a parelles consolidades o a punt de passar per la vicaria a les llotges, – palcus en dèiem a les hores -, al voltant de la pista cadires de fusta i noies en primer o segon rengle que feien com si miressin de lluny o que no miressin esperant els nois que les traguessin a ballar i, els nois a distància discutint ves-hi tu, no tu; va, ane’m-hi els dos!.

A la nit, l’orquestra, que havia estat cobla i  banda simfònica, esdevenia de gala i darrera els faristols canviaven les americanes serioses per vestits llampants fent sonar la música: ara cinc violins a peu dret, després la suma del metall formava com una ma que arrossega la música, de tant en tant un solo de guitarra o de percussió i altra vegada tots fins que la bateria, d’un plegat, marcava el final i així anaven interpretant les canciones del verano junt als grans èxits internacionals de la temporada amb una coreografia ben estudiada pel rock, el vals o el cha-cha-cha.

Crec recordar que els músics canviaven el vestuari de la primera a la segona part, és de suposar que a la mitja part, repassaven les armilles per que amb les focus brillessin junt als corbatins i els botons de puny.  

La pista, en ple ball, esdevenia com una espiral on tota la gentada de gent es movia coordinadament en la mateixa direcció a marxa lenta, semi-lenta o ràpida segons el ritme que marcava l’orquestra, es parava, s’aplaudia més o menys discretament i de tant una veu: Atenció, Atenció: La Comissió de Festes recorda que el partit de futbol de demà serà a les 6, per tant, el ball de tarda no començarà fins les vuit.

A estones però no massa sovint a la pista es feia una mena de penombra quan el saxo atreia les mirades amb alguna peça de Louis Armstrong, Glenn Miller o Cole Porter, una penombra que no tornaria fins el moment del ball del fanalet, qui sap si preparant un moment màgic o dipositant algun desig que es podia materialitzar aquella mateixa nit o en el ball del dia seguent, en mig d'una fuga discreta a la mitja part o en finalitzar el ball que, en uns casos es podia perllongar en el temps però en altres, esdevenia el jurament juvenil d’un amor etern que acostumava a acabar al mateix temps que el final de les vacances o l’inici del curs.

La Festa Major de la Riba no té cap característica especial. No s’hi corren bous com als pobles del sud, no hi ha un ball tradicional com el de la Toia per les parelles que han d’intentar conviure properament, no ha estat indret de bandolers per tenir trabucaires, no s’hi celebra una processó ritual, ni una peregrinació a cap santuari on es venera una imatge trobada, ni es disposa d’un amplia exhibició folklòrica, per tant, a la Riba, la festa major era una festa com la de tants i tants altres pobles de Catalunya.

(Fotografia Jaume Guillamat)

Possiblement la seva particularitat  més característica vist amb el pas del temps, és el que va vinculat als records col·lectius: haver vist alguna fotografia, d’època indeterminada, qui sap si dels anys de la postguerra, quan el dia del Gos s’anava a la Font del Mas on es feia ball i possiblement es berenava, es pot recordar per l'any en que es va inaugurar algun nou servei com el consultori mèdic, l'actual Casa de la Vila o bé quan s'inscriu en els records més personals on les possibilitats esdevenen gairebé infinites.

La tradició situa la Festa Major d’estiu el juliol, “29, 30 i 31 per que no hi vagi ningú” frase que s’ha escoltat aplicada a nombrosos pobles del país, tot i que d'acord amb alguns programes abraçava del 29 de juliol fins el dia 1 d'agost. Posteriorment, es traslladà al cap de setmana més proper a la Festa de Sant Abdon i Sant Senén fins consolidar-se d'una manera aparentment definitiva (fins que es decideixi canviar) el primer cap de setmana d’Agost.

Organitzada durant molt anys per l’entitat cultural La Penya, l’arribada de la democràcia al carrers i a les vil·les feu que ben aviat aquesta fos responsabilitat del comú del poble, és a dir, de l’Ajuntament.

La festa, tenia tot allò que s’esperava dels 3 dies de Festa Major, sardanes, concert, missa, vermut, futbol, alguns anys tir al plat i especialment, i d'una manera gairebé imprescindible un envelat on s’hi feien els balls, el concert i l’espectacle.

Les sardanes eren el divendres a la plaça Major, en ple migdia i bat de sol. D'aquesta manera era normal que, l’aire, mig aire, els curts i llargs de rigor, fessin caure més d’una gota de suor. A la tarda el partit de futbol, un espectacle infantil a la placeta de cal Torres, alguna exposició inaugurada a mig mati ..., eren els dies que sortien els “nanos”, posteriorment Amics de la Riba, incorporaria una parella de gegantons; el dissabte hi havia la Missa Major a la sortida de la qual s’acostumava a fer la Festa dels Avis i el vermut.

(Fotografia Jaume Guillamat)

Tot això quedava embolcallat quan en algun indret, habitualment proper a l’envelat, s’hi instal·lava alguna parada de llaminadures, algun firaire amb petits divertiments i, durant bastants anys, el camió xurreria del senyor Rodrigo i la senyora Inés de Cap de Riba, que també trobàvem en altres places i passeigs en dies de festa major o fira als pobles de les rodalies.

La Festa Major no ha estat una festa amb expansió, ni ha estat un pol d’atracció de forasters esporàdics, més aviat ha estat regida per un criteri típic i tòpic que ha portat l’actuació d’orquestres i conjunts força coneguts. S’hi ha organitzat espectacles amb un Ricardo Ardévol que intentava donar a les diverses i disperses actuacions una certa unitat per poder transitar amb una mínima coherència del cantant melòdic, als humoristes, d’aquests a l’orquestra o conjunt, després qui sap si a un mag per acabar l’actuació amb la participació d’una vedette que no cantava com els àngels però sortia tant lleugera de roba com de renom i fama internacional.

Cap a la dècada de 1980 es canvià aquesta modalitat d’espectacle multicolor, reservat pel dissabte a la nit, per l’actuació més concreta de personatges o grups com Mary Santpere, Núria Feliu o la Trinca.

Bàsicament la festa major de la Riba ha estat una festa on es menja, es balla, es va a missa, es besa i s'abraça o senzillament es saluda a l’hora del retrobament o del comiat i també es podria definir com la de la tertúlia.

Solia ser quan venia la família que havia marxat, s’invitava amics o amigues i eren els dies que aquells qui passaven els mes de juliol a qualsevol poble o ciutat costanera tornaven per instal·lar-se novament a casa. Possiblement per aquest motiu, fos a l’envelat, a la plaça o al futbol, la imatge de grups de gent diversa i canviant fent-la petar era d’allò més habitual.

Aquelles cadires de fusta anomenades de tisora, tan pròpies encara avui a les berbenes, als sopars populars, als cinema a la fresca i a les festes majors han estat i encara són uns elements fonamentals pels vespres d'estiu però històricament molt poc respectats.

Als envelats sempre n’hi havia dotzenes i dotzenes, ordenades a les llotges de sis en sis, algunes arrenglerades voltant tota la pista de ball, altres plegades i formant munts de cinc o sis que s’aguantaven dretes les unes amb les altres, o s’escampaven més o menys desordenadament pel mig de la pista, abans de formar les fileres que, amb un número al clatell, servien per encabir-hi als assistents al concert o a l’espectacle de la nit. A la Riba, hom les recorda perfectament a la plaça Major per la festa dels avis i a la de cal Torres si hi havia espectacle infantil.

Aquestes mateixes cadires eren a moltes places o pista més o menys asfaltades de molts pobles del país quan els vespres d’estiu s’organitzaven els cicles de cinema popular. Es tractava d’un cadiram sovint cansat i fatigat, intemporal, envellit d’estar a sol i serena per la seva utilitat multifuncional. A les cadires de festa major la gent els hi te molt poc respecte, es pleguen i despleguen a cops i trompades, s’hi puja dempeus per enganxar un fanal o s’arrosseguen i deixen tirades a qualsevol racó perdent la dignitat.

De tant en tant però, alguna es venja d’aquest tractament deixant una estella que s’enganxa al dit, un cargol mig acollat perfectament situat per estripar una faldilla, deixar la mitja amb una carrera olímpica o preparada per ajupir un dit.

Eren cadires que han fet tots els papers de l’auca aguantant el cansament dels envelats, les suors de les places i la xocolata de les festes infantils.

Iniciar el camí a la Font del Mas fins el toll de la Dutxa, seguir cap al Clot d’en Goda i la Font del la Teula, parar al toll dels Enamorats i seguir fins el toll dels Paperers era fer un passeig on es fusionava l’èpica i la lírica. Era com participar del mon de la Riba resseguint-lo com un poema relatat on l’aigua, el verd, les pedres, el camí i el roquissar es complementaven un a l’altra. 

 (Les passeres de la font del Mas. Fotografia Jaume Guillamat)

Travessades les passeres de la font del Mas tot el camí anava per l’altra costat de riu fins el toll dels Paperers.  Fer-lo sencer era com llegir un relat que guanya en profunditat i ambició, anar estrictament a un dels indrets citats era més aviat com llegir poesia que et carrega d’agilitat i empenta. De totes maneres el camí donava sobradament per estones on el caminar es feia amb un ritme narratiu accelerat mentre alguns racons semblaven més apropiats per llegir-los amb veu càlida, propera i sincera de narrador.

La pujada fins el trencall de baixada cap al toll de la Dutxa podria requerir d’epigrames curts i constants de Gil de Biedma, Papasseit o Wilde, asseure’s al Clot d’Engoda, reposar en una roca vora el toll dels Enamorats o fer-ho als dels Paperers, requeriria d’un poema llarg probablement T. S. Eliot, Frost, Auden o Bartra. Clar que, fer un camí com aquests pot tenir les restriccions d’un poema líric però seria massa fàcil recórrer a un cert transfuguisme incorporant-hi la prosa.

 (El toll de la Dutxa. Fotografia d'Àngels Molina)

(Clot d'en Goda. Fotografia Àngels Molina)

 

Parar-se al clot d'en Goda, vora la doll d'aigua que surt per l'esquerda de les pedres, seguir la clariana entre roques enormes i alzines exhuberants fins la font de la Teula resseguint el rec, podria requerir segons les circumstàncies i el dia, de l'acompanyament d'un conte cruel d'Isle-Adams, intel·ligent com els de Calders, tendre com alguns de Rodoreda o la barreja de tot i molt com eren els de l'Ofelia Dracs els anys que passejava per aquest camí. Avui, aparells com els mp's i els i-pods permetrien acompanyar les passejades musicalment amb peces de Wagner, Mozart, Verdi o Britten. 

(Toll dels Paperers. Fotografia de Hans Nicolas)

Però on es nota més l’ambició i la finalitat d’un camí, com en un poema, és en el seu significat global que pot ser al·legòric o referencial. Quan s’ha arribat al final del camí és com fer-ho al  fons d’un text, quan ens adonem que l’objecte del relat no és altra que la poesia, l’art, la bellesa o l’amor, tan difícil d’assolir i complicat de mantenir.

Per la Festa Major de qualsevol poble sempre ha estat tradicional trobar-se, voltant pels carrers i les places, els gegants i els nans acompanyats del so de la gralla, però a la Riba no ha estat així. Hi sortien uns nans dissenyats uns amb una certa gràcia i altres sent caricatures de personatges populars, fos com fos, gairebé sempre voltats de canalla, mentre sota els caps de cartró hi havia uns joves que, seguint la tradició, marcaven els passos de la dansa apressa que en cap cas anaven acompanyats dels gegants.

Fou a partir de l’any 1989 quan aparegueren Guillem i Puculula, els gegantons d’Amics de la Riba, i per diversos motius, fa anys que els Nanos no passegen pel poble, falta gent per portar-los, diuen.

(Fotografia Amics de la Riba, 1989)  

Els dos gegantons de la Riba no personifiquen muntanyes, rius, verges prudents o majestats de llegenda, estan inspirats en els primers avantpassats dels quals no coneixem la fisonomia. En Guillem de Vilagrassa i la seva muller Puculula són una parella estètica que obeeixen a la sensibilitat i a un toc de dialèctica vinculada al pensament, al cap i a la fi representen els propietaris del primer molí paperer que es va construir al poble.

En aquests gegants hi ha l’imaginari col·lectiu representat en el treball d’en Guillem i la continuïtat en Puculula. A la Riba, els gegants no porten armes, els seus atributs són un pergamí que recorda la llei i unes flors que perfumen la vida. No els calen vestir els colors de la terra ni els del cel, ni el blau del dia ni el negre de la nit, no són prínceps de conte de fades que vesteixen de sol i lluna, ni recorden països llunyans o civilitzacions exòtiques.

(Fotografia Amics de la Riba)

Guillem i Puculula són uns gegants molt del país, d’un país acostumat a rutllar en paral·lel a l’administració. Són d’un país on la societat s’havia acostumat a anar per davant de gairebé tot, un país on quan fallava l’administració procurava encertar el poble. Així doncs no ha d’estranyar que el gegants siguin una obra coral, elaborats per David Ventura, els vestits i altres complements foren dissenyats i realitzats per tot un seguit de senyores del poble coordinades per Mercè Ribera (epd).

Amb aquests antecedents no és estrany doncs que siguin del poble, pel poble però propietat d’una de les associacions que perduren actives més antigues, Amics de La Riba, una de les entitats que, sorgides de la societat civil han fet poble anys i panys vorejant la legalitat quan el bròquil encara no es floria i així segueix fins avui, l’entitat, no pas el bròquil.

(Fotografia Amics de la Riba)

                                 (fotografia cedida per  M. Carme Ribé Mercader)

Avis i avies es trobaven a l’antic ajuntament  o a la plaça Major per traslladar-se amb el seu acompanyant i algunes autoritats cap a l’església. Aquest dia i en aquesta hora, fos a la plaça, a missa o a l’acte més institucional, les cares eren proporcionals a l’edat del participant, contents els homenatjats, riallers els acompanyants més joves i no pas lleganyosos però prou  adormits els qui havien aprofitat el ball de nit i alguna estona posterior.

                                       (fotografia cedida per Jaume Guillamat) 

La sortida d’ofici, a la plaça no feia massa de bon esperar, no és que la plaça Major sigui una plaça solemne, si exceptuem el nom, però ni els plataners rebaixaven massa la temperatura d’un migdia d’estiu i si ho feien, era al costat de l’ombra on hi havia una estesa de cadires plegables de fusta  reservades als protagonistes de la festa.

Mentre, dins l’església la missa anava fent via, com una nau que navega en un mar de música ofert per la coral, però amb tanta gent i la calor penetrant permetia fins el punt de poder escoltar suaument un cert ritme de ventalls entre la penombra eclesial.

Acabada la missa la xarxa de moviments pel carrer Major es convertia aviat en un teixit continu cap a la plaça, cap a l’envelat de cal Jamago on un anys any també s’hi feu l’homenatge i posteriorment cap al nou Casal, construït pausadament.

 

(fotografia cedida per M. Carme Ribé Mercader) 

A la plaça les cadires anaven emplenant-se d’avis i acompanyants, davant d’ells, a l’altra costat les autoritats, mentre la resta del poble es situava com podia al pedrís i pels voltants de la plaça. Al centre es perfilava un espai vuit que fet el silenci semblava com una terra de ningú on intervenien les autoritats d’acord amb el protocol.

Alguns anys, un dels invitats a intervenir, el senyor Nogués iniciava la seva intervenció amb el Galopa cavall, galopa, tocava la fibra amb El plat de fusta d’en Baró i Sureda, deixant caure alguna llàgrima de rigor, per acabar amb un fragment del Ferrer de Tall d’en Pitarra Esmola que esmola, / fes dagues, daguer;/ fes dagues que passin /les malles d'acer.

Tot seguit una de les autoritats foranies i l’alcalde, o a l’inrevés, s’eixugaven discretament la suor, es redreçaven la corbata, dirigien unes paraules als homenatjats, se’ls lliurava un record, durant forces anys foren un plats de ceràmica amb indrets locals i cap a casa a dinar o, en alguns casos, més aviat a recuperar la son perduda.

L’aigua a la Riba no ha donat especialment vida a la terra en forma d’agricultura, l’ha donat a la gent a través dels molins i les fàbriques. Les terres no són especialment planes per afavorir el conreu, malgrat algunes partides ni massa amples ni especialment extenses, més aviat han estat fruit dels marges treballats per la ma de l’home.

El color de l’aigua i els voltants van amb la temporada, marrons i terrosos a l’hivern que es canvien pel verd intens i l’aigua transparent de primavera, voltats de verd a l’estiu, reflectint els ocres a la tardor i amb una bellesa singular tot l’any. L’aigua sigui del riu o de les fonts marquen el paisatge, paraules com gaudir i conservar han de ser sinònims a tota la vall.

Aquesta harmonia s’ha vist però massa sovint trencada per l’aparició de torrentades que  ha modificat el pas del riu, s’ha endut ponts i carreteres i ha deixat al descobert velles piques oblidades. No només han estat les més conegudes de Sant Lluc i Santa Tecla, en tenim constància escrita els segles XVII, XIX i diverses el XX, algunes fins massa recents per poder oblidar.

Sovint deixem plorar el cel i nosaltres escoltem la música però la tardor a la Riba ha estat problemàtica. Hi ha tempestes que es veuen venir, els núvols semblen marcar la seva modulació i configuren un immens capitell que indueix a la  foscor. Es fa difícil en alguns moments contemplar la pluja com s’aboca sobre les branques, baixa per les escales de la Costa, repica contra les pedres i sovint s’acumulen fulles de plataners i agulles de pi al voltant dels embornals que de tant en tant cal desembussar.

 (Fotografia Jaume Guillamat)

La pluja en principi purifica com el foc però a la Riba, sovint mortifica, no esbandeix ni els mals pensaments, ni et deixa net,  ni porta paraules noves. A saber d’on prové aquesta i agua que destrossa, de quin mar, llac o altra indret ha estat absorbida, evaporada i xuclada. Quan l’aigua és pluja porta tots els gustos i paraules del mon, olor de canyella, d’herba fresca i fusta mullada però quan és torrentada és com la llàgrima del ferit barrejada amb fang i tot allò que arrastra de qui sap a on,  tot desbordant i inundant allò que no convé.

(Fotografia Jaume Guillamat)

En aquests casos l’aigua desbocada pren el camí que vol i l’home ha de fer-hi el que pot doncs el llit del riu no la conté i quan ha estat ocupat per l’aparent civilització poc raonada o per la necessitat, el riu no té miraments, torna a la mare i, com és ben sabut, el riu fa baixada.

La pluja en canvi si és raonablement ordenada posa en ordre els ions i permet a l’aigua del Brugent, un riu no excessivament humanitzat que s’enfonsi als tolls portant bellesa a la natura i lleugeresa al pensament.

La Font de Pasqual ha estat la font per excel·lència de Cap de Riba, diverses cases en rebíem l'aigua directament fins l'aixeta sense cap purgatori previ fins no fa pas tants anys. El camí que hi portava era un sender que ha canviat per convertir-se en caminal. Un canvi, a millor per transitar-hi quan la malvestat del foc ho fa necessari però, a pitjor per passejar-hi tot gestionant els pensaments.

Pujant pel Coster la Pedra Plana era un dels pocs indrets des on es podia veure part de la vall del Brugent, a partir d’aquest punt el camí esdevenia un senderó irregular i estret que pujava en pendent suau per entre mig de parades, la majoria d’ametllers i oliveres aleshores perdudes però vives i avui cremades persistentment. Això ha fet que en ambdós costats els marges siguin prou nets i haguem d'escriure que les parades han estat endreçades pel foc, per tant, durant força temps, la vista no es perdrà entre pins ni rostolls fins que passi el temps i tot torni a verdejar.

Es evident que en la vida hi ha coses importants, però tenir un racó proper on perdre’t abans de prendre una decisió, quan tot és a punt d’anar-se’n a orris o per amagar-se i llegir relaxadament a Ferreter, Vicent Andrés Estellés, Margarit, Alzamora, Llavina o divertir-se amb algun volum de la poesia visual de Brossa, fer això és una d’aquelles necessitats imprescindibles a la vida. Proveu-ho, en el vostre racó preferit i us servirà per ratificar la certesa d’aquesta afirmació.

L’aigua de la Font de Pasqual no és un artifici, com la de la Cadireta o la Font de la Riba, és una deu natural i, com poques, de lectura obligatòria mercès al plafó que encara es conserva recordant la definició que en feu el geògraf reusenc Josep Iglésies en uns versos simples i dúctils com la fluïdesa de la vida quan troba el camí per representar-se ella mateixa. Aquest versos són encara avui una veritat que, de moment, ens acompanya sense estroncar-se.

Arribar a la font de Pasqual, seure al pedrís, escoltar el borbolleig de l’aigua a la pica, era com retrobar una bella amant perduda i evocada, era com un poema rotund, amb una maduresa totalment contrària al decaïment i plena de motius per gaudir de la seva existència. Vaig tornar-hi la setmana passada, no hi havia estat des del darrer foc, encara no fa un any. El terra polsós i dur, sense un sol arbre per apaivagar el bat de sol, ja no va semblar el lloc per anar-hi a llegir, ni anar-hi acompanyat pretenent collir algun fruit presumptament prohibit com fa anys.

Ara, ni l'olor, ni el verd, gairebé ni l'aigua embriaga, algú l'ha pres absurdament, sense cap mena de raó mentre érem fora.