Del penya-segat estant

La Font de Pasqual ha estat la font per excel·lència de Cap de Riba, diverses cases en rebíem l'aigua directament fins l'aixeta sense cap purgatori previ fins no fa pas tants anys. El camí que hi portava era un sender que ha canviat per convertir-se en caminal. Un canvi, a millor per transitar-hi quan la malvestat del foc ho fa necessari però, a pitjor per passejar-hi tot gestionant els pensaments.

Pujant pel Coster la Pedra Plana era un dels pocs indrets des on es podia veure part de la vall del Brugent, a partir d’aquest punt el camí esdevenia un senderó irregular i estret que pujava en pendent suau per entre mig de parades, la majoria d’ametllers i oliveres aleshores perdudes però vives i avui cremades persistentment. Això ha fet que en ambdós costats els marges siguin prou nets i haguem d'escriure que les parades han estat endreçades pel foc, per tant, durant força temps, la vista no es perdrà entre pins ni rostolls fins que passi el temps i tot torni a verdejar.

Es evident que en la vida hi ha coses importants, però tenir un racó proper on perdre’t abans de prendre una decisió, quan tot és a punt d’anar-se’n a orris o per amagar-se i llegir relaxadament a Ferreter, Vicent Andrés Estellés, Margarit, Alzamora, Llavina o divertir-se amb algun volum de la poesia visual de Brossa, fer això és una d’aquelles necessitats imprescindibles a la vida. Proveu-ho, en el vostre racó preferit i us servirà per ratificar la certesa d’aquesta afirmació.

L’aigua de la Font de Pasqual no és un artifici, com la de la Cadireta o la Font de la Riba, és una deu natural i, com poques, de lectura obligatòria mercès al plafó que encara es conserva recordant la definició que en feu el geògraf reusenc Josep Iglésies en uns versos simples i dúctils com la fluïdesa de la vida quan troba el camí per representar-se ella mateixa. Aquest versos són encara avui una veritat que, de moment, ens acompanya sense estroncar-se.

Arribar a la font de Pasqual, seure al pedrís, escoltar el borbolleig de l’aigua a la pica, era com retrobar una bella amant perduda i evocada, era com un poema rotund, amb una maduresa totalment contrària al decaïment i plena de motius per gaudir de la seva existència. Vaig tornar-hi la setmana passada, no hi havia estat des del darrer foc, encara no fa un any. El terra polsós i dur, sense un sol arbre per apaivagar el bat de sol, ja no va semblar el lloc per anar-hi a llegir, ni anar-hi acompanyat pretenent collir algun fruit presumptament prohibit com fa anys.

Ara, ni l'olor, ni el verd, gairebé ni l'aigua embriaga, algú l'ha pres absurdament, sense cap mena de raó mentre érem fora.