Del penya-segat estant

Pujar al campanar de la Riba no ofereix un espectacle com el de molts altres campanars on es descobreix una plana plena de quadratures, urbanes o industrials, conreades o feréstegues i totes més o menys ben comunicades, per camins i carreteres més o menys secundàries.

Des del campanar de la Riba una part del poble queda als seus peus, però la resta inclòs la major part del terme és mes alta o se li amaga. Al penúltim pis, quan pels finestrals els ulls miren amb avidesa per copsar els quatre punts cardinals com fa dalt de tot, el penell marcant la rosa dels vents, sembla que aquest símbol, a la Riba, s'esfulli o més aviat s'esbadelli, perquè la visió és limitada a la Serra per un costat, el Puig de Marc per l’altra.

 (Fotografia Àngels Molina) 

L’Estret de la Riba i Puig Cabrer, tampoc permeten allargar la vista, fins les dues valls, tant la del Brugent com la del Francolí es veuen limitades abans del previst. Una per morir en l’aiguabarreig dels dos rius i l’altra, procedent de la Conca, entra al Camp perdent-se un quilòmetres més enllà, per tant, aquest campanar té una projecció diferent a la de la majoria de pobles del Camp.

Ben mirat però, el campanar té el seu encís i el seu misteri. M’hauria agradat conèixer aquell primer campanar que el s. XV es trobava en bon estat segons consta a la vista pastoral de 1450 on es pot llegir “Ecclesia et campanile bene est”. M’agradaria imaginar el campanar de la Riba amb la seva llegenda com el Geperut a Notre Damme, Josafat a Girona o la valenta Rosaura al de Reus.

Els campanars en general però molt especialment els campanars de poble ha lloat Deu i els homes, sempre han marcat el ritme de la vida o el que és el mateix, el pas del temps. De tot els temps, de l’espiritual i del terrenal. Sempre ha estat el campanar qui ha marcat el pas de les hores, era i encara és el campanar mercès al so de les campanes que recordava qualsevol esdeveniment quotidià o esporàdic.

Per les campanes s’anunciaven bateigs i defuncions, l’hora de l’Àngelus o les misses i eren aquestes mateixes campanes que informaven dels tocs de festa o servien a la societat alertant d'un foc o cridant a sometent.

 (Fotografia Jaume Guillamat) 

És al cim del campanar on els segles medievals, rector i campaner, pujaven els dies de tempesta, i mentre el sacerdot orava tot beneint els 4 punts cardinals, el campaner ajudava amb el toc a espantar aigua i bruixes que segons la tradició anaven tant lligades i d’on ens ha quedat la cançoneta tradicional: 

Plou i fa sol,

les bruixes es pentinen,

plou i fa sol,

les bruixes porten dol.

El campanar de la Riba probablement no té, una projecció multiplicadora de cara a tots els camins però arriba a les orelles de totes les persones, en el sentit més genuí i pur de la paraula; i probablement per aquesta naturalesa casolana, la seva projecció rau en els límits del veïnatge. I això és el que li dóna un atractiu estranyament acollidor.

No es tracta d'un veïnatge que queda reduït a la limitada geografia d’un carrer o d’un barri, ni tan sols del mateix àmbit urbà. Es tracta d'un veïnatge que en els anys en que passava amb escreix dels mil cinc-cents ribetans i aquests s’enfilaven pels camins fins arribar als masos més allunyats, el so de les campanes, malgrat la distància, cridava o advertia la gent fos als masos, als molins, a les fabriques o a pagès.

(fotografia Jordi Rius)

Els voltants de l’església, vistos del campanar estant fan que sembli una immensa plaça major on rauen les diverses avingudes procedents de Cap de Riba, del Pont o de la Carretera.

Per tots els seus costats, el campanar com el poble ha quedat sempre ben airejat per un vent perfectament acanalat. Un vent que si de dia bufa en mig d’un cel que resplendeix amb una intensitat enlluernadora, al vespre esgarrinxa el silenci i converteix el campanar en una mena de castell encantat, on els xiscles del vent fan tremolar el sostre estelat de les llargues nits d'hivern.

(fotografia Jordi Rius)