Del penya-segat estant

Tenir plantes a casa és una tradició i una il·lusió majoritàriament femenina que es palesa constantment de la forma i manera més canviant. Però en alguns indrets de la Riba encara avui, és relativament habitual tenir-les al carrer. Als pobles, els veïns, de manera força espontània, sempre han tingut cura dels testos i dels parterres que hi havia al carrer.

A la Riba el repartiment de flors i plantes es podria classificar en vegetació salvatge, flora natural - més o menys domesticada - particular de funció pública i la municipal més o menys repartida arreu.

En alguns indrets, pocs, les plantes agradables neixen de manera espontània però si no es cuiden sovint són devorades per altres de més agressives, per aquest motiu les plantes posades en testos i parterres si bé mostren un senyal de domini a l’inrevés de les que neixen lliures al camp, són normalment vetllades amb cura i delicadesa.

Avui aquest costum encara perdura i tant les plantes com els arbres compleixen amb tota naturalitat la funció de continuïtat que permet no oblidar els nostres orígens en mig d’una natura cada vegada més allunyada.

És fàcil recordar carrers amb tot un seguit de testos tocant gairebé els uns amb els altres degudament arrenglerats, pintats de vermell, verd o blau i arrecerats a les parets de les cases. A la Ràpita hom té el record de haver-hi vist sempre el verd de la natura i el mateix es podia dir de Cap de Riba, al carrer del Clavell i al del Tigre crec recordar torretes diverses, sense oblidar els arbres que han recorregut i recorren el llarg de la Costa, han fet ombra a la Plaça Major, la del Torres o la del Pont.

Cal insistir que el costum de les torretes sense haver-se perdut definitivament ha quedat aïllat a reductes ben concrets, és un moment crític per les plantes, els testos són objectes de regal que cal cuidar i normalment acaben malament, a les cases i als pisos els gerros han guanyat la batalla d’una manera gairebé definitiva. Una flor o un pom de flors degudament tallat i posat amb gràcia en un gerro, malgrat ser un conjunt condemnat a mort per no dir que gairebé difunt, adorna molt i dona una sensació de detall cuidat encara que sigui només per uns dies, mentre que una planta necessita terra, aigua, cura de les arrels, buscar-li un indret apropiat, vaja una feinada primitiva que cal depurar per que esdevingui ornamental.

Amb tot, sempre és molt més agradable passejar per un carrer on en un racó o altra, unes testos amb flors o plantes, relativament ben cuidats, et recorden que allí hi ha vida i no només vegetal. 

L’amic Josep Gomà-Camps Reboltós va tenir la delicadesa d’obsequiar-me el 23 d’abril amb un llibre esplèndid El paper de la Riba dins el primer clúster industrial català: Gomà-Camps (1758-2008).Editat per aquest grup empresarial amb motiu del 250 aniversari de l’escriptura fundacional de l’empresa paperera a la Riba.

Es tracta d’un llibre per mirar, llegir, remirar, rellegir i encara tornar-ho a fer en diverses ocasions i periòdicament, no pas per la dificultat o complexitat dels textos de Ramon Gavarró i Ramon Balasch, o per establir-hi un duel dialèctic entre l’escriptura i les nombroses fotografies, algunes d’elles inèdites i totes prou interessants, sinó que cal rellegir-lo per aprendre, recordar i mirar al futur. 

Aquestes planes preserven la memòria de 10 generacions d’una nissaga que s’ha dedicat de manera ininterrompuda a la fabricació del paper, motiu prou important en ell mateix, però fa quelcom més, posa en suport àgil, clar i entenedor els darrers 250 anys de la Riba i de bona part de la seva gent. Poques, per no dir cap, deuen ser les famílies de ribetans o ribetanes, on un o diversos dels seus membres no han treballat o s’han jubilat en un vell molí primer, en una nau després o en qualsevol de les fàbriques del grup paperer.

Llegir aquest llibre ofereix un exercici de coneixement i de divulgació del nostre passat, del passat de la vall del Brugent, de bona part de la vall del Francolí, del passat de la gent, del passat del poble. Diem sovint que la civilització comença quan tenim consciència dels records i aquestes planes transpiren memòria, no pas en el sentit poètic de la paraula, sinó com una clau on analitzant el passat, des del present se’ns envia cap al futur, al cap i a la fi qualsevol futur només és seriós si s’arrela en el passat.

En un moment tant crític com l’actual, aquesta publicació ajuda a reflexionar. Fa veure com durant dos segles i mig, 10 generacions d’una nissaga familiar en el sentit més ampli del terme, han instal·lat a la Riba el seu nucli principal, ampliat posteriorment a altres llocs la producció han generat treball i fet evident que en el controvertit món de l’empresa i l’empresari, si aquest és arrelat a la terra, ens adonem de la persistència en el cànon que no es fuig a la primera sotragada i, cal no oblidar que és el producte del treball el que dona tranquil·litat i genera riquesa substancial.

L’acurada combinació de text i part gràfica permet descodificar, pensar, associar, combinar, comprendre i especialment tenir consciència de la importància de l’esforç del treball establert per 10 generacions de persones que han passat de produir paper de barba i d’escriptura fet a base de draps, cotó, cànem o qualsevol altra fibra aprofitable al molí del Bessó a convertir-lo en una indústria paperera amb un ampli catàleg de productes mercès a una estratègia global. S’han passat d’una fabricació on es parlava de moles, piques i ventanes a una on els pols de producció, l’estratègia i el know how són tant necessaris com imprescindibles.

Fullejant una i altra vegada textos i fotografies és fàcil adonar-se que certes actituds trenquen fins i tot amb els clàssics, destrossant l’afirmació de Cicerò quan escriví: “corren mals temps, els fills han deixat d’obeir als pares...”, trenca amb el mite del Senyor Esteve on més o menys ens diu que l’avi crea, el fill amplia i el net dilapida, Val la pena tornar a considerar que, després del que reflecteix aquest llibre algunes afirmacions, per més venerables que siguin qui les han escrit, trontollen, en tot cas pretenent imitar a Torres i Bages es pot escriure que la Riba serà paperera o no serà.

Quan llegint la premsa o escoltant les notícies cada dia em retorna a la memòria una imatge on caminem sense cap, en direcció a un túnel on al final hi ha una llum i aquesta és la de l’abisme, prendre consciència que des de la Riba, el cognom Gomà, el cognom Camps o tots dos junts i ampliats de 1750 ençà han mostrat passió per la fabricació del paper i per l’empresa creant treball i riquesa, fa pensar que la llum del final del túnel pot ser diferent mercès a la gent emprenedora. És com si la força del Brugent present a tantes planes del llibre impulsés moles i nissaga a seguir treballant, creixent i donant vida. 

Una mostra de la transformació del comportament d’una societat es pot veure fent un repàs als establiments comercials: merceries, papereries, perruqueries, bars, fleques. El concepte però és molt ampli fins i tot el d’establiments d’alimentació, aparentment més concret, té uns límits poc definits doncs hi tindrien cabuda des de les botigues de queviures, les polleries, les carnisseries, les peixateries, les fleques i si filéssim prim amb el diccionari s’hi podria incloure bars i tavernes. Això fa que avui ens autolimitem al significat que tenia el mot “colmadu” i avui botiga de queviures.

Resulta curiós observar com en el substrat neuronal dels qui hem viscut a cavall entre la ciutat i el poble les paraules arrelen, creixen i porten la llavor d’una herència cultural. Si a Reus, hem feien anar al “colmadu” tenia un significat exacte, concret i no hi havia possibilitat de dubte, a la Riba, en canvi, no volia dir absolutament res. Per tant, cal pensar que, malgrat els diccionaris, les paraules excedeixen la definició oficial per ampliar-se en el context de qui les empra i només es perpetuen sumant, molt poc a poc, les cultures que les han emprat.

(Fotografia Ramon Gavarró) 

A la Riba es pot treure forces conclusions respecte a l’activitat de la vida quotidiana al llarg de la segona meitat del s. XX fent un repàs a aquests establiments repartits, a les hores, amb una certa coherència al llarg de les principals vies del poble mostren un temps passat prou vital que, sigui per l’edat dels propietaris, per l’evolució dels costums i els demogràfics, s’han anat encongint fins al punt de quedar reduïts actualment a un sol establiment.

Seguint l’orografia de la Riba el recorregut per aquests establiments s’iniciaria a la desapareguda Botiga, situada en els baixos del Molí del Camps, en realitat era una sucursal de cal Torres, amb un cert aire de petit supermercat sense la personalitat de la casa mare però on ha quedat arrelada a la memòria la imatge de l’Alfredu o del Txatxi, carregant i descarregant caixes de la furgoneta al magatzem, del magatzem a la furgoneta i de la furgoneta cap als dos establiments.

(Fotografia de l'autor) 

Força més avall hi havia la botiga de cal Santo, atesa per l’Angeleta que al pis de damunt servia dinars. A la plaça Major, on actualment hi ha l’edifici de l’ajuntament  hi havia la botiga regentada pel Jordi del Bresca (epd). Seguint costa avall, vora la Placeta hi havia la tenda per excel·lència, cal Torres, era també l’estanc i cridava força l’atenció el fet de tenir aparador, amb una petita bombeta grogosa que posteriorment es canviaria per un fluorescent.

(Fotografia de l'autor) 

Travessat el pont del riu, al carrer del Pont cal Camins i a la carretera, just baixant les primitives escales de l’Estació, hi havia cal Meriquildo que, especialment els caps de setmana, allargava la jornada laboral fins l’arribada del darrer tren, sovint ple d’excursionistes que pujaven a practicar l’escalda o l’excursionisme al recer del riu Brugent.  

(Fotografia Ramon Gavarró) 

D’aquestes botigues totes elles desaparegudes a part dels articles habituals anaven incorporant novetats i sempre cridaven l’atenció, per la multiplicitat i varietat de coses que s’hi podien adquirir. D’aquelles botigues queden records com el mostrador llarg on s’atenia al comprador i on en un cantó o altra hi havia collada una maquina per tallar embotits i una de més petita per ratllar el formatge, a la que sempre ens hi acostàvem per si quedava alguna engruna.

Es tractava d'uns establiments bàsics no tant sols per la subsistència sinó pel fet de ser les millors agències d’informació local, poc a veure amb el bar, la perruqueria o el barber on allí les notícies ja eren elaborades i esdevenien fòrums de debat. En aquestes botigues conegudes sempre pel nom o renom del propietari, t’embolicaven mitja lliura del que fos amb un tros de paper, et venien vi, llegums o cereals a granel o un parell de guardiacivils, junt al licor de marca i embotellat.

(Fotografia de l'autor) 

Avui l’herència de tots aquests establiments desapareguts després d’anys recau en la botiga que la Mª Carme té al carrer Major, on amb un toc de modernitats expositors transparents i targeter electrònic encara s'hi pot trobar una mica de tot allò que és necessari: productes d’adrogueria, congelats, queviures, carns, llonganissa, perfumeria, articles per l'hort i jardí, postals del poble, o llaminadures i encara per festes assenyalades anima una mica l'ambient amb rifes on s'obsequia els clients amb productes diversos.

(Fotografia extreta de la col·lecció Jaume Alsina)  

El temps és un convencionalisme aparentment relatiu que pren importància segons el context on el posem. Per un poble els temps poden ser llargs o curts segons la referència que prenguem. Sovint certs fets analitzats aïlladament tenen sentit en un context individual o familiar però passats els anys i vistos en conjunt indiquen unes transformacions socials evidents tot recordant-nos el ritme del temps gairebé invisible quan hi claror però veloç quan es mira allò que ha passat.

Espanya ha deixat de ser catòlica. Aquesta frase prou coneguda i pronunciada per Manuel Azaña volia manifestar que sobre el paper s’acabava la sempiterna oficialitat de la re­ligió i la seva permanent imbricació en la vida pública, posteriorment la Guerra Civil i la dictadura, sembla que oficialitzaren novament les creences fent-les arrelar en la societat fos de grat o per força.

El temps però, ha demostrat que el sentiment religiós i la seva pràctica individual ha vehiculat sovint una certa solidaritat a partir de confraries o associacions que integrades, generalment, per laics però sota un patronatge religiós, foren creades amb finalitats pietoses, benèfiques o assistencials i en alguns casos, durant la dictadura, la seva vinculació a la jerarquia eclesiàstica era la única manera de mantenir un cert associacionisme legal que era aprofitat tant entre els catòlics confessos, convençuts i practicants com entre els més heterodoxes.

(fotografia col·lecció de Jaume Guillamat) 

Les confraries naixeren a la baixa edat mitjana, vinculades al món gremial i corresponien als diferents oficis. Més tard aparegueren les confraries vinculades a una devoció específica: un sant o una santa, una advocació de Crist o la Mare de Déu. Si, d’una part, com a realitat que vivia la gent, s’estava davant d’un espai de trobada que donava la possibilitat de connectar amb els valors i sentiments del poble, de l’altra, podria haver-se obert a un nou escenari d’evangelització amb el necessari procés de creixement cristià, viscut en comunió d’Església.

Fins a quin punt es sentia o es practicava la religió a la Riba? Fins a quin punt s’assumia la catolicitat i la religiositat popular per part dels ribetans? Les preguntes són diverses i es poden formular de manera contundent o discutible, per tant, qualsevol resposta és susceptible de matisacions.

(fotografia col·lecció de Jaume Guillamat)  

A la Riba, a partir del s. XVIII, es té notícia de la celebració de processons i del cant de goigs en honor de la mare de Deu del Roser, el 18 de maig i els dies de les dues fetes majors. En aquells moments la processó transcorria de l’església fins la desapareguda plaça de l’Om.

En aquest mateix sentit és sabut que amb anterioritat al segle XVIII es veneraven les figures de Sant Abdó i Sant Senén, la Mare de Déu del Roser, Sant Nicolau i Sant Andreu. Una devoció manifestada en les confraries que funcionaven exercint funcions tant pietoses com socials. Per tant, la religiositat popular era i és quelcom oscil·lant entre el sentiment, la creença, la necessitat i el costum.

(fotografia col·lecció Jaume Guillamat)  

És però a partir del segle XVIII amb la mecanització dels molins i l’augment  demogràfic quan s’amplien les manifestacions religioses apareixen a la Riba noves devocions com la de Santa Esperança, Sant Antoni de Pàdua o Sant Francesc Xavier i encara un segle després tindran altar a l’església amb la corresponent confraria que en serà responsable la Verge dels Dolors i Sant Isidre. 

L’associacionisme religiós el formaven voluntàries i voluntaris laics que units amb una finalitat concreta i diversa manifestaven la seva fe i mantenien tradicions com l’ofrena del pa beneït, tradició perduda, però si calia també organitzaven balls, com consta en les relacions d’activitats i comptes de les confraries dels  sants Abdon i Senen  i la de Andreu.

El segle XX i de manera especial a partir de finals dels anys 40 i primers 50 aparegueren a molts pobles i amb força les Filles de Maria i manifestacions, oficials revestides de popularitat com la Santa Missió. 

(fotografia col·lecció de Jaume Guillamat) 

En tot cas sempre s’anava una mica més enllà, tot i participant-hi un nombre més reduït de persones que no pas en els actes vinculats a rituals de pas com el bateig, la comunió i la confirmació o als de força jurídica com el matrimoni. Sigui com sigui però hi ha una evidència simptomàtica, religió, fe i devoció, són conceptes col·loquialment propers, marcats a la pràctica per components diferenciadors però que en les societats numeralment reduïes també servien per aglutinar i socialitzar als seus membres indistintament de la quantitat, qualitat i intensitat de la fe.

La societat, qualsevol societat es mostra sovint contradictòria i indistintament al marcat pels diversos ordenaments jurídics i al marge de la vida oficial, la tradició o la creença individual acostumen a estar per sobre de la sovint manipulada memòria col·lectiva bastida sota qualsevol règim i la religiositat més popular, sovint definida com ordinària, ha anat a vegades oscil·lant, altres evolucionant de manera més o menys lenta al llarg del temps però sempre arrelada.

L’associacionisme és inherent a la humanitat i a molts pobles s’ha manifestat a través de les inquietuds habituals dels seus ciutadans en els àmbits socials, culturals,  esportius o religiosos. Durant molt anys penyes, sindicats, esplais, clubs o agrupacions diverses han vehiculat tant la socialització dels adults com molts àmbits de l’aprenentatge no oficial entre els més joves.

(fotografia de Jaume Guillamat) 

Al llarg de la vida hom s’adona que hi ha coses necessàries i altres imprescindibles, dues d’aquests són la poesia i el teatre, per aquest motiu, durant anys i panys a tots els pobles hi havia grups dedicats a la interpretació teatral. Era quelcom aparentment innecessari però que molta gent practicava del col·legi estant, a través de professors voluntariosos o fora d’ells, mercès a persones que sempre trobaven un forat para ajudar a fer realitat uns textos que sense ànimes que els donin vida no son altra cosa que vacuïtat.

(fotografia Jaume Guillamat) 

A la Riba, el teatre i l’espectacle ha mantingut una certa tradició dels anys 30 del segle passat quan expliquen que es representaven sarsueles fins les més diverses representacions teatrals, fossin al redós de l’escola, a través de grup d’amics o de col·lectius més o menys ben organitzats. El cert és que aquest costum anà passant de generació a generació amb una certa continuïtat.

No es tractava d’un teatre estructurat i organitzat amb una cartellera farcida de propostes però era una manera de convertir en col·lectives certes inquietuds individuals, en una manera més de fer poble passant-ho bé i convertint-ho en instants de vida.

La primera memòria cal situar-la assajant una adaptació molt personalitzada dels Pastorets de Folch i Torres, on el dia de l’estrena que, era també la darrera funció, a l’infern, després del monòleg de Satanàs i mentre Llucifer-Salvador Martín dirigia un cant basat en sons guturals amb pretensió terrorífica: Hop, Alea! Hop Alea! Op aloe aloe a loo! en Jaume Guillamat, amagat darrera una de les calderes d'en Pere Botero, enganxad al sostre de l’escenari iniciava l’apartat d’efectes especials, prenent foc a un esprai que, al marge de flames diverses, desprenia un insuportable olor enormement pudent.

A aquesta representació la seguirien alguns altres anys de tradició amb els Pastorets, fins que un any es feu per Reis El vestit nou de l’emperador, amb un Carles Mora divertidíssim. No massa temps després, una nova fornada de gent optà per preparar una adaptació juvenil de El Mercader de Venècia, on s’intentà, d’acord amb els temps i mercès a la interpretació d’Eva Rodríguez, presentar un Shylock diferent a partir d’una lectura que sinó justificava, almenys, feia meditar les seves accions.

Vist amb la perspectiva que dona el temps, en aquesta obra es donà una suma de signes -  el vestuari facilitat amablement pel dissortat Ernest Roig,  la interpretació dels actors, la projecció a la pantalla d’uns fons canviants – que, afegits al text tot fa pensar que no es duia a terme una representació teatral com a simple divertiment sinó que es posà en escena una obra de teatre que crearia una mena d’empremta genètica que durà força temps.

A partir d’aquí, sense pretendre fer una memòria exhaustiva ni tant sols cronològica, periòdicament i d’una manera regular s’organitzarien espectacles teatrals: Nocturn per acordió, dramatització de poemes de Joan Salvat - Papasseit, la lectura del Poema de Nadal d’en Josep Mª de Sagarra, es representaria Gente Bien i Dol d’Alivio, les dues amb unes actuacions corals perfectament aconseguides  l’Agència d’Informació, amb un Joan Domínguez, altrament conegut com Txatxi, espectacularment bailongo i Albert Besora fent de militar retirat que imbuit d'esperit castrense gairebé destrossa l'escenari. Són records i anècdotes particulars a les que caldria afegir-hi encara un bon nombre d’obres més, produint-se, entre altres, el canvi del vell escenari teatral de La Penya al nou del Casal Ribetà.

En tot cas, del primer grup que s’organitzà per presentar un espectacle davant del públic fins el darrer. Totes aquestes diverses generacions de persones que participaren d’una manera o altra en aquest món,  a part de la representació de quelcom que pogués ser tractat en un escenari, convertien un temps i un espai en quelcom tant instantani com irrepetible i aquells textos, aquells espectacles que ara són records deformats, aplatats, entretallats, revisats, dramatitzats, oblidats, mig il·luminats, emboirats o  escenografiats erròniament per la mala memòria, crearen fora d’escena unes picades d’ullet per dir-se discretament érem aquí i estàvem junts. 

En tots els imaginaris col·lectius i en qualsevol societat les àrees devocionals i els espais de culte, sigui a partir de la religiositat oficial o de la popular han ultrapassat l’especificitat de la creença personal per convertir-se en llocs de referència.

(Fotografia Jaume Guillamat) 

 L’església, l’ermita o el santuari acostumen a estar vinculats a fets i esdeveniments arrelats a l’imaginari col·lectiu d’una manera que acostuma a anar molt més enllà de la percepció estrictament religiosa integrant-se amb tota normalitat en l’espai  que es considera col·lectiu. Lamentablement però, en el cas de la Riba ni l’ermita de Gràcia, al campament, ni la desapareguda capella del Roser han tingut una rellevància que hagi permès articular una devoció que, convertida en festa o peregrinació, perduri fins avui identificant-la amb els seus habitants permetent explorar o comprendre algun tret específic de la identitat del poble.

En el cas de la Riba l’únic edifici construït al llarg dels segles emprat per identificar això que avui s’anomena l’skyline de pobles i ciutats, es redueix a l’església i el seu campanar com a conjunt arquitectònic que sobresurt de l’escala pròpia d’un edifici normal.

(fotografia de l'autor) 

A la Riba no tenim la sort de poder observar a cap dels llocs de culte una llarga superposició d’estils, ni de transformacions arquitectòniques. Sabem que hi havia una església el segle XII, tenim notícia que s’hi cobraven delmes i primícies, ens consten visites pastorals ja en temps de l‘arquebisbe-soldat Pere d’Urrea però només disposem de documentació, no tenim les pedres que ens puguin parlar.

Tampoc l’ermita de Gràcia al Campament ha mantingut un arrelament popular, probablement per no trobar-se emmarcada dins la tradició de la llegenda de les verges trobades o aparegudes en el mateix terme que acaben convertint-se en un símbol d’identitat local i, en tot cas, aquesta funció que li podria correspondre a l’ermita de la Mare de Déu de Montgoi a Vilavert, on de tant en tant associacions ribetanes i organitzen trobades populars, no ha tingut aquest arrelament.

Dissortadament el temps, la deixadesa, l’evolució del ferrocarril i el comportament irracional de la història al llarg dels més diversos enfrontaments bèl·lics han evitat poder gaudir al poble de restes més notables. No tenim aquella primera font baptismal que estalviava travessar el riu per complir amb el sagrament del baptisme als nou nats. 

(fotografia del Bloc Notícies històriques de la Riba, de Ramon Gavarró) 

No disposem de la imatge originaria d’alabastre de la Verge del Roser que presidí la capella  situada al final del seu carrer, tocant a la via del ferrocarril i només mercès a la fotografia sabem com era la Verge de fusta policromada set-centista que la substituí. Sortosament, no ha desaparegut la Mare de Déu de Gràcia procedent de l’ermita del Campament que intel·ligentment es guardà a l’interior del Santíssim de l’església i tampoc disposem del magnífic retaule barroc de tres cossos que desaparegué durant el període 1936-1939.  

(fotografia del Bloc Notícies històriques de la Riba, de Ramon Gavarró)  

Resulta curiós observar com la civilització cristiana ha estat respecte de la història el que les àries a l’opera, l’element que les fa perdurar. El seu impacte ha estat social i individualment tan important que, segurament sense ser-ne plenament conscients, són molts el detalls de la vida que ens venen marcats pel costum cristià però al mateix temps, certs comportaments, actituds i predisposicions prepotents d’alguns sectors, han fet que el vandalisme irracional l’hagi tingut de punt de mira amb la pretensió de destruir no tant sols la imatge i el símbol sinó que ha pretès fer oblidar un sentiment o si es vol l’argument que porta implícita tot un seguit de valors.

 (fotografia del Bloc Notícies històriques de la Riba, de Ramon Gavarró)  

Així aquestes línies serveixen per recordar realitats del passat i l’evolució del temps. Les restes destruïdes mereixen ser restituïdes i si això no és possible, almenys, recordades. Ni el retaule de l’altar major amb Sant Nicolau, Sant Andreu, els copatrons i altres sants, ni el retaule lateral posat sota l’advocació del Sagrat Cor, ni cap de les restes citades apareixen destacades en cap història general de l’art, però no per ser menys cèlebres convé que desapareguin del nostre record, per això parlem d’allò que ha existit i quan no ha perdurat, resulta convenient recordar i tenir ben present que massa sovint la destrucció ha estat motivada per la intolerància. 

Tornar a l’Estació, a l’estació del ferrocarril, és anar a un lloc gairebé inexistent. Només el darrer tram de les escales, el pal trencat del que en algun moment fou un fanal que mai va il·luminar excessivament, el casalot vermell del fons amb el rètol Almacén i uns metres de via morta son les úniques peces que poden evocar els records de fa trenta o quaranta anys.

La vella estació, enderrocada per mor de l’utilitarisme de disseny i pel vandalisme d’importació era un edifici blanc i gris amb tres espais bàsics. El vestíbulo central, obert a l’andana on s’hi aixoplugaven els passatgers, a l’esquerra, diverses oficines i la finestreta on es venien els bitllets, a la dreta l’habitatge del cap d’estació i un parell de bancs de fusta, acabaven de completar un dels llocs bàsics de qualsevol poble o ciutat.

A l’exterior, el rellotge, la campana que anunciava el trànsit del tren tant als passatgers com als responsables dels diversos passos a nivell que calia salvar per entrar o travessar el poble en direcció a Vilavert, i fianlment cal recordar la robusta placa de ferro - ovalada en horitzontal - amb el nom del poble i la informació oficial de l’alçada respecte el nivell del mar, pres a Alacant.

El rellotge devia quedar destruït per la barbàrie, però, la placa i la campana estic segur que dormen oblidades en algun magatzem? En tornar-hi, m’ha vingut la imatge d’aquell gall d’indi estarrofat que voltava pel corral a tocar del camí, tot just baixades les primeres escales i a molt pocs metres de l’estació.

La via morta m’ha recordat tèrbolament les màquines de vapor negres, seguides d’uns vagons de fusta que treien foc i fum per entre les rodes, més semblants als de films com Union Pacífic o la Conquista del Oeste que no pas al que es correspondria a un país d’Europa a la segona meitat del s. XX, però en aquells moments la pertinença al vell continent era només geogràfica.

Més clarament es pot recordar aquells trens automotor plens a vessar d’excursionistes i escaladors que pujaven a fer els seus primers cims, a Castell Dalmau, la Pena Roja o qualsevol altra indret propi per encastar-hi un mosquetó, però el record més persistent, de qualsevol usuari, són estones i estones d’espera a l’estació de la Plana, topònim oficial que ningú utilitzava tret dels forasters, de l’estació que tot hom anomenava Picamoixons, per fer l’enllaç amb el tren que procedent de Barcelona, venia sempre i de manera indefectible endarrerit.

Avui l’Estació de la Riba és tot just una andana amb pretensions de modernitat i sobre la plataforma s’hi alça una mena d’esquelet molt simple pels esporàdics viatgers que,  poden gaudir de la decoració grafitaire més rònega i de mal gust. Així mateix aquesta adròmina urbanística disposa d’uns presumptes serveis, amb la porta tancada i probablement destruïts a l’interior.

Resulta curiós que aquest apeadero, sense gairebé trens de passatgers, en que s’ha convertit la vella estació de la Riba disposa d’aparcaments degudament senyalitzats amb un espai reservat per minusvàlids, deu ser l’únic lloc on la llei va per davant de les necessitats.

Tot fa pensar que a l’estació de la Riba, com en tantes altres ja no s’hi va gairebé mai, ni tant sols a passejar, com es feia abans. Ha passat de ser un dels indrets més visitats, fos per una alegre benvinguda o per un trist adéu a convertir-se en un lloc desconegut. A la seva andana s’hi veia passar la primavera i el gris hivern, s’hi havia vist caure les fulles grogues de tardor i suportat el sol d’estiu, aquí s’esperava la carta que havia d’arribar amb el tren-correo o a aquell escalador que en baixar de la Pena Roja  havia promès que tornaria.

L’estació del ferrocarril m’han semblat sempre un lloc ideal pels films i les novel·les. Era un lloc on es podia sentir la soledat entre multitud de gent i veure el pas del temps al rellotge. Ara s’hi pot sentir la soledat sense veure marxar cap tren. S’hi pot sentir la soledat amb el cor a la ma i la tristesa de companya, s’hi pot sentir la soledat en el sentit més universal. 

Si haguéssim de fer abstracció de la Riba, si la volguéssim representar amb un sol traç fort i clar com s'expressaven Picasso o Miró aquest pinzellada hauria de copsar tot el que pogués representar el poble i difícilment trobaríem res millor per indentificar-lo que el perfil de la Costa. 

La Costa és un paisatge natural construït per la ma de l’home on, malgrat la contradicció aparent, mostra la vida i el contacte amb la realitat quotidiana. Delimitada entre la font del Cisquet i Cap de Riba és una línia de contacte entre el tot i la part, és una barreja entre la corretja que nua tot el poble i la clau de volta que el manté. No és ben bé un carrer, ni una avinguda, ni un camí, encara menys un passeig, és una enorme processó d’escales on la seva característica mes definidora és la pujada.

Els grecs, Herodot o Soló d’Atenes viatjaven per observar, explicar i teoritzar, Plató, en algun lloc pel mig del seu diàleg La República escriu que el filòsof és aquell qui copsa la realitat i la incorpora a la mirada, exactament és el que fa la Costa, ens explica el poble mercès al seu contacte amb la realitat.

Curiosament, malgrat ser la via més llarga i important del poble no és un lloc on anar a passejar, sigui quina sigui la direcció d’aquell que hi passa, les mirades que s’hi recullen són de trànsit, doncs a partir d’una certa edat cal concentrar-se en les cames i en el pit, però les parets, els graons i les cases reflecteixen l’evolució del poble, del passat remot fins al present més actual, del passat que només pot ser millor en la tèrbol memòria del record fins el present com a pas necessari per seguir cap al futur.

Resulta curiós com resseguint-la fins i tot només amb la memòria, hom s’adona que es tracta d’un espai que ens ha implicat a tots, ha fet poble i té una unitat tant pròpia com canviant. A la Costa no hi ha un lloc qualsevol, tot hi té o bé hi ha tingut la seva justificació, les pedres que abracen gairebé tota l’amplada són com les paraula, t’ho donen tot, gairebé com les seves pendents. A la Riba de mitja costa amunt hi ha la indústria, la producció, la feina. El lloc on els molins han superat el temps i han esdevingut fàbriques: cal Cardús, cal Jamago, cal Bessó i cal Gomà. L’altra mitja costa, havia estat la dels serveis, avui reduïts a la mínima expressió.

Sigui com sigui, recorrent la Costa al llarg de tot el poble, hom s’adona que el temps no s’esborra només canvia. Les botigues, els bars, els solars industrials o urbans han aparegut i desaparegut però en cap cas han estat necessàriament especulatius. A la Riba i a la Costa en particular, si bé no és un lloc de confort ni de plaer, l’edificació industrial o urbana ha estat útil i necessària, ha donat i dona vida seguint arrelada al poble.

Malgrat la seva aparent incomoditat la Costa és un indret imprescindible que crea, dona, comunica, lliga, cansa, viu i conviu amb el tot, té esperit, força i una lògica tant evident com privilegiada.

La Costa no competeix amb res, ni s’imposa a res fa poble i crea vida, per tant, hem de llegir-la com llegim un llibre, pensant i meditant. El seus esgraons, les seves escales, les seves pedres desgastades són com les paraules, ens porten on anem. Pujar-la és la manera idònia d’entendre el poble i seguir la vall de Cap de Riba amunt és la manera de gaudir i entendre de la natura.

La nostra societat és cada vegada més hedonista, els estris vells, normalment, no agraden a no ser que tinguin la categoria d’antics. La societat ha portat a canviar el televisor, l’ordinador i el mòbil periòdicament. Es valora l’èxit, la joventut, la bellesa, tunejada o no. Massa sovint hi ha la sensació que ens amaguem d’allò que no agrada i molt especialment de la mort, fent veure que aquesta no existeix, per aquest motiu, la visita al cementiri sigui el dia de Tots Sants o el dia de difunts constitueix un dels pocs signes col.lectius de record als nostres avantpassats. 

Fins no fa pas tants anys, es vivia menys allunyat de la natura i això ens feia sentir més propers a la realitat en el sentit més ampli. Al poble qui més qui menys tenia veïns i amics caçadors que, arribada la temporada, tornàven habitualment amb algun conill, tord o merla i quan organitzaven batudes, es presentaven a Cap de Riba amb porcs senglars i algun cérvol que esquarteraven als baixos de cal Talaró.

La vida era més en comú i la mort era en la quotidianitat. S'assumia com un fet inevitable i normal en la mesura que formava i forma part del cicle de la vida. La mort és llei de vida, diu la dita popular. La mort que era temuda i segueix sent-ho és la imprevista, la que trenca el cicle natural on els fills enterren els pares.

Totes les ciutats i pobles del mon tenen el seu cementiri on s’hi arriba per un camí: el camí de les Ànimes, el camí dels Morts, el camí del Cementiri o el camí dels Sagraments, el topònim és indiferent, sigui com sigui és el camí que ens du al que pot ser el final per uns o el començament per altres. La tradició deia que el pas d’un difunt convertia un camí privat en públic, una digressió històrica, el que voli dir era que portar un difunt donava dret de pas.

La revetlla de Tots Sants els campaners pujaven al campanar i passaven la nit fent repicar les campanes per espantar els morts que, aquella nit - com cada any - sortien de l’Avern. Nits de fred les de novembre, els campaners rebien panellets i castanyes per passar la vetlla i una mica de vi ranci per brindar a la salut dels qui ja no hi eren, fins que a trenc d’alba, amb el cap tèrbol i el paladar extremadament dolç, podien deixar el repic, doncs la claror allunyava el perill.

Resseguint el cementiri, tombes, creus i nínxols permeten repasar un tros de la història de la vida, d’històries amagades o llegendes oblidades. Visitar un cementiri pot aporta sorpreses i sempre et permet pensar en la vida.

Ningú no podria afirmar d’una manera absoluta que els morts no existeixen. Existeixen en aquest espai que és l’absència, un estat que es superposa a la presència. I també existeixen en la memòria: una recreació constant en el moment present, d’allò que un dia va ser i d’aquells que un dia van ser. La memòria ens retorna sortosament, almenys començar novembre, els nostres morts una i una altra vegada, indefinidament, amorosament.

El cementiri de la Riba és petit i, rebé els desgraciats efectes de la riuada de 1994, però com tots els cementiris de poble són com una petita pàtria que encercla les històries més humanes. Espriu recorda el de Sinera escrivint:

No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre. 

Rilke té uns sonets que no relacionen la mort amb la idea de separació, ben al contrari, manifesta sentir-s’hi a prop a través de l’antiguitat, un món que enyora.

Salut, antics sarcòfags,
germans enyorosos, que em feu companyia!
L'aigua errívola dels dies romans
us sondrolla amb cançons d’alegria.

Clar que Rilke, Espriu i tants altres escrivien quan enterràvem a la gent, avui, als nostres difunts, salvant excepcions, els pengem en una prestatgeria. El cementiri, a partir dels criteris establerts per sepultar als difunts, expressa una manera d’entendre les conductes individuals i col·lectives d’una societat. El cementiri esdevé una evidència de les formes d’organització, de relació socials, de costums, de creences i dels valors que la societat adopta i expressa en la seva quotidianitat.