Del penya-segat estant

La font del Blai malgrat estar voltada de fàbriques, magatzems, una partida de terra convertida en habitatge i la carretera, manté la seva independència i l’aïllament que ha de tenir un lloc per anar i no pas per passar, per això, sempre m’ha semblat una font on s’ha intentat trobar l’harmonia entre la natura i la ma de l’home.

 

Aquesta no és una font que es pugui considerar funcional ni estrictament pràctica com ho són la del carrer del Pont, la de la plaça Major o la de la Costa, tampoc es fa necessari passar el riu per arribar-hi com a la font del Mas o la del Barber, ni queda aïllada com la de Pasqual o el Clot d’en Goda. La font del Blai, es en un espai entremig que sent gairebé urbana te una estructura que facilita l'aïllament permentent posar en repòs els pensaments lleugers.

   

Uns marges de pedra més o menys seca, caminals amb escales diverses, dues places a diferents nivells i murs industrials de contenció que, una mica més coberts pel verd de qualsevol planta enfiladissa farien que casés a la perfecció la font i la natura, permetent aquest relatiu aïllament.

La combinació de tots aquests elements  permet considerar que és una font on es manté un ordre amb un lloc per cada cosa. Desaparegut l'artifici del gronxador rovellat hi queda el desmai, amb prous anys com per deixar caure les llargues branques fin el punt que quan el dia mor, la mitja fosca embolcalla amb ombres la font.    

 

A la tardor, en dies de poca humitat, els colors marrons i terrosos la fan atractiva. A l’estiu acaronada per una sua marinada li dona un encant especial i, arribada la fosca, voltada d’un color indestriable, el pedrís, la remor suau del raig d’aigua apaivagat per una certa molsa al brollador, pot haver estat indret apropiat i lloc prou delicat per explicar-se senzilles confidències, per covar mirades de conducta sibil·linament seductora i fer aparèixer alguna carícia aparentment robada per acabar amb un petó, com un pas necessari per anar desbrossant el camí per altres cites qui sap si més peremptòries.

 

Vora la font posat a recer i ordenant el pensament sembla que les nostres històries siguin sempre les mateixes, hi ha coses que no canvien, els passa com a l’aigua que raja sempre igual però mai repetida.

A la Riba com a molts altres pobles del Camp, quan ja s'havia perdut l'edat de jugar al carrer, es produïa una mena de ritual de pas i el bar esdevenia el punt de trobada convertint-se en part de la quotidianitat les tardes i vespres d'estiu. No pas per aferrar-se al got sinó per ser un indret on hi passaven moltes hores establint converses agradables, explicant petites tragèdies que no es reproduiran mai, fent solitaris mentre arribaven els companys o tot jugant a la manilla, partida darrera partida, més com excusa que no pas per jocs.

Cal Cisquet i també la Penya esdevenien el succedani del que probablement havia estat anys abans i tornaria a ser en un futur la Plaça Major. No tinc consciència que cap d'aquests dos llocs fossin responsables del primer cigarret prohibit, però si on iniciarem el paladar a les primeres begudes dolces rebaixades amb gel, els primers combinats simples i algun gintònic. Mai hi consolidarem el gust pel conyac, que personalment encara no prenc sinó és a una temperatura molt elevada, barrejat amb llet i mel i gairebé per prescripció facultativa en casos d'un constipat de nivell superior.

Al poble, fos a cal Cisquet o a la Penya, no s'hi anava per estar sol, endur-se un llibre o escriure, ben al contrari, era l'indret on es preparava el cap de setmana, es feia tertúlia i d'on sorgiren algunes idees que després fructificarien en alguna de les entitats o associacions del poble, era una mica el nostre pseudo Café Gijón, especialment en moments de plenitud. 

 

Tot just on comença la Costa, a l'esquerra si puges o a la dreta si baixes, - tal com estan les coses millor mirar a l'esquerra - hi havia el bar del Cisquet. No era un bar amb murs excessivament històrics, malgrat ser a la part baixa de l'antic molí-taller del Bernardes, ni tenia una decoració, pop, minimalista o artdecó, ni els llums, els mobles ni cap altra complement estètic que l'hagués fes especial per la majoria dels mortals.

Era un bar amb dues sales oficials a diferents nivells, força polivalents i sense haver estat dissenyades per un interiorista. S’hi entrava per una porta situada gairebé a l’escaire d’una estructura de fusta, pintada aquells anys de verd, amb finestrals de vidre que, totalment mòbil permetia convertir el tancat que hi havia entre el carrer i la sala amb la barra del bar en una terrassa exterior a l’estiu i coberta durant l’hivern.

A la sala menys oficial, de dia hi havia el futbolí i de nit també, però males llengües diuen que, de tant en tant, s'hi jugava fort. Típica llegenda urbana que probablement no recorda ni ha vist mai ningú.

Un centenar de metres Costa amunt hi havia la Penya, a la que s’accedia per unes escales des de l’interior de l’entrada del que havia estat un altra antic molí paperer, el del Quatribal, que de feia molts anys ja era i és un edifici d’habitatges.

La sala del bar de la Penya era força gran i encara ho era més la sala del cinema - teatre que hi havia al pis superior. Era la peça més important de la societat. Una porta de vidre semitransparent en un dels escaires de la sala, permetia amb una ullada ràpida detectar a tots els presents.

La Penya era plena de taules de marbre rectangular amb potes de ferro o de fusta i dues de diferents que no hi desentonaven: la rodona, especialment desitjada, situada entre la barra i un finestral i una de petita quadrada, a l'altra punta, apta per llegir el diari en soledat.

La lectura de La Colmena d'en Cela, va fer que durant un temps,  cada vegada que parava en un bar amb taules de marbre, resseguís discretament amb els dits la part de sota, buscant algun relleu que, com a la novel·la, m'indiqués una possible reutilizació d'aquell marbre.

Era molt característic, al costat del televisor posat en un altell, la vitrina de fusta fosca, solemne, sòlida i robusta amb copes i altres trofeus guanyats per diverses generacions de ribetans que anaren configurant l'equip de futbol temporada darrera temporada fins l'actualitat.

Al lateral interior de la Penya, l'absència de finestres feu que hi hagués durant anys una jukebox d'aquelles on seleccionada la cançó calia prémer al mateix temps la combinació de dues tecles una de lletres i una de números. El llum florescent permetia veure a través del vidre com automàticament un mecanisme posava en moviment el disc per traslladar-lo fins el lloc on l'agulla transformava els microsolcs en música.

Poc després la guerra de les galàxies canvià la màquina musical per una de molt més moderna on, a canvi d'unes monedes, uns bits tant lluminosos com ridículs ens permetien esdevenir per una estona, majoritàriament curta, autèntics herois del ciberespai.

Uns metres més enllà hi havia, uns penjadors, la cartellera, on s'hi anunciava els propers films a projectar, les actuacions de Festa Major o altres activitats locals junt a la porta a través de les quals s'accedia al pis superior, el cinema.

A l'altra costat de sala tot un seguit de finestres i una balconada s'obrien a una terrassa sobre el riu Francolí permetent l'entrada de llum natural a la sala. Llàstima que algun motiu desconegut, qui sap si la seguretat, no va permetre poder emprar aquell espai, al que s'hauria pogut accedir fàcilment amb unes escales mòbils de fusta, com a terrassa les nits de bon temps.

 

Cal Cisquet, era el bar de diari i el punt tant d'origen com de retorn els vespres del cap de setmana. La Penya era el reducte de les tardes de divendres i dissabte i lloc del vermut dominical. 

Aquest repartiment podia ser adaptat segons la temporada de cinema o qualsevol altra esdeveniment que ho requerís. Dissortadament el cinema, com en tants altres pobles, feu un fos en negre els anys 80. Recordar-ho ara no sé si és un privilegi o em provoca la consciència de vuits a la memòria que me’l fa atractiu però també boirós.

Cap dels dos bars eren llocs per quedar amb algú per estimar, eren punts de trobada, per parlar, discutir, si calia veure-hi el futbol o la pel·lícula, anar a donar un tomb i tornar-hi fins el moment d’anar cap a casa, sovint esperant-nos uns als altres segons la direcció o llargada de l’itinerari.

El record de la Penya s’acompanya de l’entrexocar de les boles en una taula de billar, cal Cisquet s'identifca més amb les nits d’estiu i la remor de l’aigua de la  font.

Malauradament però molts, tenim més aviat gravada a la memòria la imatge de l'aigua embogida saltant per sobre el pont, reflectida en les imatges que es recullen al bloc Les riuades més importants o a la senzilla però dramàtica ceràmica que recorda l’alçada de l'aigua durant la riuada de 1994.

 

A part de les persones, que sovint ens deceben o decebem, també ens enamorem i desenamorem dels llocs, però aquests indrets que obeeixen a uns certs rituals de joventut sempre acaben retornant. Aquests dos bars no han estat conjunturals, han estat acollidors per que nosaltres els hi fèiem o els hi tornàvem i mai feien l'olor de fregit ni de planxa que cal suportar a molts dels actuals. En tot cas, a la Riba, la Penya i cal Cisquet ha estat dos bars de referència i confidències de moltes generacions.

De tant en tant el paisatge i l'orografia suposen un obstacle, una barrera o una incomoditat però sovint també un accés, un pas, una porta o facilita una oportunitat. Un indret com la Riba ha creat un carrer, com la Costa que, amb el seu desnivell i el nombre d’escales dificulta l’accés d’una punta a l’altra de poble, però ha fet quelcom molt més important: facilitar l’establiment dels salts d’aigua imprescindibles per fer treballar els molins i construir el poble.

La natura i el clima permeten als raigs de sol sobre el verd fresc cobert per la rosada, tan fàcil i habitual de veure els matins d’hivern a Cap de Riba, oferir una barreja de tons i colors immensa, tot subratllant la intensitat de la mateixa impressió visual. La contemplació del paisatge, en el nostre cas a la Riba, acostuma a anar lligada als sentits, a la sensibilitat i aquesta imatge ens porta records, augmenta la bellesa i multiplica fins l’infinit les possibilitats de reflexió provocant la superació dels estímuls més superficials.  

La imatge del Cingle del Puig, Castell Dalmau, la visió de l’Estret de la Riba des de la font del Barber, la vall del Brugent des de qualsevol punt elevat de la carretera de Farena, són imatges d’un camp de projecció amb una gran profunditat simbòlica. La visió d’aquests paisatges no són reflexos naturalistes, són paisatges fascinants que expressen les pròpies particularitats.

Per aquest motiu, per aquell qui ho coneix, una fotografia de la font de Pasqual, del Puig de Marc o del Toll dels Papereres, del Molí de l’Ombra, la Fou de Velet o el Toll dels Enamorats, un quadre d’en Gomà o una aquarel·la d’en Guillamat expressen molt més del que representen, tenen un valor afegit individual més profund que una imatge publicada al National Geographic o un paisatge de Patinir.

 

Per molts ribatans, qualsevol racó del poble o de la vall, sigui del Brugent o el Francolí, no és de cap manera un enfrontament existencial amb la natura, és en tot cas una trobada amb la natura, amb la geografia, fins i tot amb la morfologia de la terra que transformem subjectivament en el nostre paisatge tot veient-hi, probablement, allò que només nosaltres de manera individual podem copsar.

 

  

Així doncs, les imatges d’aquests carrers, camins, fonts, eres, tolls, planes, rescloses,  cingleres o boscos, enganxats a la nostra memòria, a la paret del menjador, a l’esmart phone, emmarcats a l’estudi, o com a fons de pantalla del laptop, ens permet compensar la pèrdua de la natura i abans que la memòria ho esborri esdevé un filtre històric, de vivències, idees, valors o normes. Al cap i a la fi com més humans esdevenim, potser sense ser-ne conscients, cada vegada ens separem més de la natura i tendim a posar els records al calaix de l’oblit.

 

De l’aparició del primer ésser viu fins avui mateix hom ha sentit la necessitat de posar-se al recer, de buscar un sostre per lliurar-se tant de les inclemències naturals com de les malvestat provocades per la ma de l’home.

 

La configuració d’un mas o d’una casa pairal és fruit de l’expansió desenvolupada en diverses fases. Possiblement una primera seria la construcció d’un corral, engrandit per un primer sopluig de paret seca que, posteriorment, mercès al treball i al sacrifici s’ampliaria i consolidaria amb la construcció d’un mas capaç de satisfer les necessitats personals i l’explotació agropecuària.

 

(fotografia d'Àngels Molina)

A la Riba i els seus voltants són forces els corrals, masos, masets, barraques, molins i cases dels qual l’antropònim ha esdevingut de casa pairal, Josep Iglésies, a la seva toponímia de la Riba en refereix abastament. Només de masos en cita més d’una vintena repartits entre els espais de terra que abracen dels Solans i les Garrigues fins la Serra Gran i els Costers de la Plana, i encara en els darrers apartats de la seva publicació recull tot un seguit de cognoms i antropònims vigents o perduts que restaven a la memòria els anys cinquanta del segle passat.

 

Fora del terme també hi ha masos de referència prou populars,com mas de Ferrer, mas del Gat o mas de Plana, indrets força apropiats per ser destinació o punt de repòs a l'hora de fer caminades. Aquest darrer, mas de Plana,  fou escenari del primer capítol del llibre Impressions de bells indrets tarragonins, publicat l'any 1929 per l'Orfeó de Sans. Joan Vaquer, l'autor posà a aquest capítol el títol: L’aventura del Mas de Plana. 

 

El pensament ha regit sempre l’organització del camp, per tant, amb la consolidació del concepte de família extensa i l’ampliació del nombre de braços, la construcció del mas aproximava tant al propietari com al camperol a la terra amb l’objectiu d’obtenir el màxim rendiment laboral.

 

(Fotografia de Jaume Guillamat)

Els masos, malgrat les seves particularitats, presenten unes constants que els donaven unitat. És obvi que els mestres de cases els conceberen amb coherència, amb unes dependències estrictament professionals com els corrals o les bodegues; una estança com la cuina, sempre espaiosa,  on la vida familiar s’hi manifestava pletòrica amb la llar de foc sempre encesa i voltada de seients on s’hi reunien els estadants a menjar però també a parlar d’afers diversos, passar el rosari i contar les tradicionals rondalles a la vora del foc.

 

El foc encès a la llar d’una manera constant ha estat el símbol evident de posteriors ampliacions i el document més viu que en un període de temps esdevindria casa pairal. Es més, a Catalunya el foc pren encara més relleu en haver estat la base de les primeres dades i estudis de població que han rebut precisament el nom de Fogatges, identificant-se la relació un foc, una llar, una família. 

Al pis superior s’hi acostumava a reservar una sala per celebracions solemnes, la cambra del matrimoni, normalment amb una alcova tant gran com freda per servar una certa intimitat de la vida matrimonial. Fins en alguns casos hi havia una habitació especial pels naixements i defuncions, abans de passar als pisos superiors reservats als fills, filles, altres membres del servei, si n’hi havia, i a les golfes.

 

No ha d’estranyar, doncs, en aquest ambient que la tradició madurés poc a poc i sense grans canvis. Els estereotips eren cristal·litzats en la ment i el cor de tots els presents donant continuïtat dels costums als descendents fins entrats a la segona meitat del segle XX quan bona part d’aquests masos sigui a la Vall del Brugent o del Francolí anaren perdent la seva funció vital i demografia fins quedar reservats a segona residència esporàdica en el millor dels casos o perdent-se definitivament en el pitjor.

 

   

Així ha estat més o menys l’esquema de masos i cases pairals, la seu d’un conjunt harmònic de persones i activitats, de coses constitutives d’una unitat en la pluralitat i clau d’un organisme social i econòmic que havent enllaçat el present amb el passat no sembla que a les nostres valls tingui cap futur.

 

Sovint l’evolució ha fet que l’antroponímia vinculada a una finca o un mas perdés la seva funció de colonització de la terra en temps antics o la d’explotació agrària més recentment provocant l’emigració cap als pobles més propers, fent que els renoms tradicionals passessin del mas a la casa. D’aquesta manera a la Riba masos com el de Besora, Cartanyà, Català, Paüoller, Santo o Toio, han esdevingut un clar exemple d’importació de l’antropònim cap al poble tot i podent ser branques diferents d’un mateix tronc familiar.

 

 

 

Una de les primeres accions que fem de petits i gairebé la darrera a la que volem renunciar és caminar. Fou en baixar de l’arbre i posar-se a caminar quan els descendents de l’australopitecus esdevingueren humans i caminant la nostra espècie sortí de l’Àfrica i s’expandí per les diverses regions del planeta.

Moure’s pels camins no respon avui a l’expressió d’una necessitat econòmica ni d’una mobilitat obligada. Caminar és un oci de baix cost, consumeix pocs recursos naturals, és eficient i tant natural com respirar. Caminar és un clàssic que s’ha tornat a posar de moda i caminant sorgí en aquest país el muntanyisme i l’excursionisme científic del segle XIX que reivindicà la nació els anys de la 2ª República i mantingué aquest esperit els anys del bròquil florit. 

 

Actualment l’acció de caminar ha arribat a obtenir un toc de modernitat si li diem hiking, trekking, walking i tants altres ings com vulgueu degudament importats o inventats però al cap i a la fi, seguim fent el mateix que feren els nostres avantpassats, anar d’un lloc a l’altra salvant els diversos obstacles naturals que ens posa el camí.

En aquest context caminem i exercim un dret fonamental, universal caminar ens pot fer lliures i fins avui, encara es pot fer d’una manera majoritàriament gratuïta. El camí uneix punts, pobles i persones, pel camí la gent es socialitzava i comerciava.

 

 

Així davant aquest marc d’explosió de la mobilitat lenta que sovint es tensiona amb el  terreny ens trobem que cal reivindicar-lo no pas com una apologia del temps passat,  més aviat com un exercici de responsabilitat sobre allò que hem heretat. Els camins són saviesa popular, història, tradició i patrimoni.

 

Per aquest motiu els camins són un patrimoni més del qual la Riba n’és plena. Els camins que ens porten a mas de Ferrer o de Paüller, el de la Coma Fonda, el de la Font de Pascual, el del Pinetell, el del Riu, el de la Torre del Petrol, els que ens duen cap a Cabrera i Mont-ral, tots aquests camins no són avui unes vies que ens porten a la recerca de noves oportunitats però ens serveixen de guia, per dur a terme un acte de coneixement i percepció de la vida que només es pot copsar caminant d’una manera lenta i senzilla.

A la Riba, com gairebé arreu hem tingut camins amb una petjada històrica especial, com l’antiga Via Ilerda, pràcticament desapareguda definitivament amb el pas del tren d’alta velocitat, però en manté molts altres, veïnals, rurals, camins de carro, pistes forestals, de bast o ferradura, corriols, senders, camins de sèquia, pas de marge fluvial camins públics, privats, alguns de lliure accés i altres amb servituds de pas.

 

La Riba, com gairebé tots els pobles i ciutats del mon, també té el seu camí de sagraments, en tot cas en diríem més aviat camí del Cementiri. Històricament s’afirmava que el pas d’un difunt creava camí públic, desconec la jurisdicció actual però en tot cas, una certa tradició, manté encara avui en dia que portar un difunt dona dret de pas. Aquesta creença, actualment deformada, es refereix a una institució catalana singular: el camí de sagraments o camí de vius i de morts també conegut amb altres noms com camí de creu o camí de combregar.

Aquests topònims que trobem en una munió de pobles servien per definir, almenys fins l’any 1901 la condició de camí públic, implicant qualsevol camí que acabés en una església, ermita, cementiri o lloc sagrat. No oblidem que en aquest país fa set-cents anys quan es redactaren els Usatges, dit en altres paraules, la primera Carta Magna de Catalunya i base del nostre dret, un d’ells el titularen “camins i estrades” i proclamava que els camins públics havien de ser llocs de pau i treva tant de dia com de nit.

 

Així doncs esperem que els camins de la Riba i de tants altres pobles del Camp, emprats durant un temps per viatjar d’un lloc a l’altra transportant mercaderies o anant a la recerca de noves oportunitats, serveixin cada vegada més d’esperó per tornar-hi o tenint present la dita “camí llarg passa curta” confiem que passejar pels camins sigui una vegada més un mode de coneixement i percepció de la vida. 

Hi ha activitats que s’han perdut pel pas del temps i si es mantenen en la memòria és pel fet de quedar-ne, restes gairebé arqueològiques per fer-ne algun estudi etnogràfic o antropològic.

Des del punt de vista de la història però, els rentadors no es valoren tant pels seus elements arquitectònics sinó pel fet que Anar al rentador públic esdevingué un avenç important per la dona  que deixà d’anar a rentar al riu, al torrent, a la bassa o al rec, a l’hora que esdevingué un dels pocs llocs de socialització laica on la llibertat d’expressió femenina adquiria enormes quotes de notabilitat.

Els rentadors, encara que pugui semblar estrany, durant anys i panys van ser un indret on la dona es sentia lliure fora de la pressió social. Era l’indret on parlava en llibertat i manifestava la seva realitat, al mateix temps que esdevenia un punt d’informació bàsic i fonamental on es feia bugada, en el sentit més ampli de la paraula.

L’home no anava a rentar i si mai ho feia era en privat. Els rentadors i safareigs públics eren municipals, per tant, la seva utilització es regulava en tots els aspectes. Als homes els era prohibit no tant sols rentar sinó fins i tot parar-se a mirar les dones que eren al rentador, com ho proven per exemple, les ordenances de Caravaca de l’any 1548, contravenir aquesta ordinació era castigat amb una multa de 3 rals i 3 dies de presó, (desconec si aquesta ordenança ha estat degudament derogada).  

(safareig vora el pont del Cisquet) 

 

Per entendre la utilitat i el desenvo­lupament dels rentadors públics cal que ens centrem en el seu element constituent: L’aigua. Les dones Als pobles i ciutats arribava aigua que es distribuïa arreu. Així doncs, l’aigua era l’element bàsic dels safareigs fossin d'ús particular, familiar o veïnal fins esdevenir públics. Recordem que tenir aigua corrent a casa no ha estat un fet real i ha portat un grau de comoditat fins ben entrats en el s. XX.

Rentadors i safareigs ens parlen de la higiene al llarg de diverses èpoques, de la capacitat de treball de la dona que normalment portava la seva roba, la de la família extensa i sovint n’hi havia que també ho feien d’aquelles persones que els pagaven, entrant d’aquesta manera en el mercat laboral o l’economia del sobresou.

 

(Safareig a la Ràpita) 

Un safareig és un receptacle fet de parets d'obra i pedra, de forma rectangular amb una peça de pedra, és a dir, un pedrís elevat i inclinat per poder deixar i rentar la roba. La tipologia del rentador és similar però de grans dimensions.

 

(Placeta de la Font. Cap de Riba) 

 

Els safareigs públics, bastits a l'aire lliure, amb un senzill cobert de ciment sostingut per uns pilarets de ferro colat o protegits per parets i sostre fets de totxo, són una mostra d’una certa arquitectura popular. A la darrera tipologia pertanyen els ja citats vora el riu, que tancat l’accés directe al seu interior, sense aigua i lògicament gens utilitzats, sobreviuen qui sap si per la seva localització allunyada d’una possible especulació.

Fumerals i xemeneies han pres diverses direccions a l'hora de la seva construcció esdevenint una part més de l'engranatge productiu o de l'habitabilitat de les cases. Algunes d'aquestes xemeneies han quedat absorbides per l'expansió industrial o senzillament han desaparegut sense deixar pràcticament rastre. Iglésies cita a la seva toponímia de la Riba, la Bòbila situada immediatament a la Ràpita 

En tot cas, ens queda un fumeral, relativament discret i mig engolit per les necessitats a les instal·lacions d'una empresa de capital europeu, més coneguda encara avui popularment per cal Jamago. Amb una arquitectura pròpia, aixecada maó a maó i posats en filades, explota les diferents possibilitats que ofereix el totxo, enllaçant la funcionalitat i l’estètica de les industries antigues.

   

El totxo massís garantia la durabilitat i la consistència gràcies a la seva capacitat de resistència a les altes temperatures, lamentablement però, la força del vent va modificar-li la verticalitat i obligà a reduir, fa anys, la seva alçada per motius de seguretat. És un exemple d'aquestes fumeres que han aconseguit crear unes superfícies homogènies de color, textura i agradables als ulls contemporanis.

 

Queden però encara unes altres fumeres, cada vegada menys, molt més humanes, probablement menys actives però indicadores de l’habitabilitat i el caliu de la llar. Són les que, de tant en tant, treuen el fum procedent de les flames d’una llenya que indueix a pensar en la fugacitat del temps mentre la continua vaporositat del fum, la música espetegant de la brasa i el caliu que genera, hipnotitza agradablement les fosques tardes d’hivern.

Si varem començar parlant de l’arquitectura del treball a partir del molins hidràulics que donaren vida al poble des dels segles medievals i li mantingueren en un format més o menys semblant fins la primera meitat de vuit-cents, és obvi que el procés d’industrialització li ha permès fer un salt qualitatiu en l’evolució econòmica, demogràfica i urbanística.

 

L’aflorament industrial ha portat un nou plantejament urbanístic a bona part de les ciutats i pobles del Camp però la Riba, encaixada entre els dos rius i el barranc de les Escometes s’ha vist obligada a créixer bàsicament en estrats horitzontals a partir de la Costa que recorre el poble configurant la seva espinada o bé seguint la Carretera des de La Ràpita fins les naus situades a Cap de Riba.

 

La indústria doncs no ha estat l’element que s’ha afegit al procés d’estructuració que els pobles han sofert amb el pas del temps, la indústria és la que ha marcat el ser del poble fins arribar a les actuals fàbriques de paper.

La Riba ha passat dels molins, caracteritzats per una línia ferma de ventanes en el pis superior que els permetia assecar el paper, a un conjunt de naus diversament alineades  amb els seus cossos de teulades aprofitades en alguns casos per la lògica expansió o en altres, producte de nova construcció que han anat hostatjant màquines propulsades pels salts d’aigua, el vapor o l’electricitat obtenint actualment productes certificats a partir de processos respectuosos amb el medi ambient.

Centrant-nos però en l’arquitectura industrial a l’interior del poble i tenint present que segueixen sent hereus dels molins set i vuitcentistes apareix a la vista l’evolució i la modernitat. Començant per la part més elevada del poble, apareixen tocant a Cap de Riba dues naus industrials força característiques del complex del que fou la fàbrica de Josep Gomà Llobera.

Una mica més avall, a Cal Bessó, central de l’actual fàbrica Gomà-Camps, forma un conjunt força característic d’entramat industrial que uneix el que foren diversos molins com el del Groc, del Bessó, de cal Garreta, de cal Gomà, que s’ha anat expandint en diverses direccions així com la necessitat i les possibilitats del terreny ho han anat permetent.

No tot però han estat fàbriques de paper la Fàbrica o Fàbrica del Roig, tot i ser-ho originàriament, com mana la tradició, esdevingué fàbrica de teixits i filatures d’Ignasi Iglesies, s’hi pintaren papers i teixits per tornar als seus orígens paperers.

En aquest apartat s’hauria d’encabir també el molí de la Pedra que esdevingué taller de paperines. Els molins de cal Figuerola, que han estat de manera successiva fàbrica de farines, d’un substitut del cafè que, segons sembla, es feia amb civada de malta i el Molinet dedicat a moldre de minerals.

Fora del terme municipal, a la sortida de l’estret de la Riba, direcció Vilavert hi ha l’antic molí de l’Estret, molt més conegut pel Sulfuro es dedicà a l’extracció d’oli del pinyol de l’oliva i fou també una fàbrica de lleixiu que s’obtenia per medis hidroelèctrics.

Dins el terme municipal de la Riba però en temps, parroquial de Picamoixons i riu Francolí avall, a les Roixeles hi havia dos antics molins que contingueren amb el temps una fàbrica de filats, dues de paper, una de lleixiu i actualment torna a dedicar-se al paper. En els processos d’unificació s’hi construí un edifici d’habitatges que es conserva molt rònec i salvant les distàncies podria recordar la vella tradició decimonònica de les colònies industrials.

 

(Molí de la Font Gran o de les Truites)

Sovint és la força de la natura la que ha format i donat sentit a l’orografia fent que uns indrets siguin més notoris que no pas altres, la Riba s’ha convertit en un indret on el medi natural ha permès el poblament fent que d’aquesta manera, en un medi natural aparentment incòmode, home i natura es trobin en equilibri i constitueixen un teixit dens, comparable en interès a l’estructura urbana d’altres llocs on es pot parlar d’arquitectura de defensa, de culte, eclèctica o historicista.

A la Riba no podem estar-nos d’escriure de la paradigmàtica arquitectura del treball i aturar-nos en la indústria que uneix passat i futur, donant per fet el present. El conjunt de molins paperers, actualitzats en fabriques, reconvertits en habitatges o romanent simplement com vestigis d’un passat, cal assenyalar-los i destacar-los com fem amb qualsevol font, avenc, bosc o sèquia.

Els orígens medievals de la Riba van estrictament lligats als molins hidràulics, si bé fou amb el sorgiment de la indústria contemporània quan s’esdevingué el canvi econòmic, demogràfic i urbanístic més important de la població. El terme, les valls del Francolí però encara més la del Brugent són riques en aquests bastiments que han format durant molts segles part de la vida quotidiana i econòmica.

(al fons Molí de Figuerola, en primer terme el Molí del Jan) 

Els molins, contràriament al que pot semblar al visitant, no foren pas emprats específicament per moldre blat. Foren molins que trinxaven els draps per fer pasta de paper, situats la majoria en indrets de fàcil subministrament de la força motriu l’aigua. 

A la Riba la indústria no ha configurat l’urbanisme, més aviat caldria dir que ha estat a l’inrevés, la indústria ha sabut aprofitar l’orografia per treure’n profit. El poble i les fàbriques s’han bastit al llarg de la Costa per aprofitar els recursos naturals que no eren altres que activar l’ús de l’energia dels salts d’aigua per moure directament les indústries.

(El Molí de Més Amunt o de Cap de Riba) 

Així doncs, a la Riba al llarg de la costa ha bastit les fàbriques hereves d’aquells vells casalots que no eren altra cosa que els vells molins paperers les restes dels quals encara es poden veure pels seus carrers i a les ribes tant del riu Brugent com del riu Francolí.

(Molí dels Tresos) 

D’aquell vell molí bataner citat per Iglesies i posteriorment estudiat per Altisent i Cortiella, situat al coll de Cots, documentat el segle XIII fins l’estructura industrial que es desenvolupà el segle XX, hi hagué un punt d’inflexió durant el segle XVIII amb la instal·lació de nous molins de paper. Aquest segle fou el gran segle de la revolució industrial a la Riba. Aquests molins, aquestes cases s’anaren adaptant en la seva funció i treball d’acord amb les formes de vida i de producció de cada moment històric.

(Molí del Roig) 

Els vestigis que ens resten conservats de les antigues i actuals industries ens descobreixen una manera peculiar d’entendre el patrimoni però fora, el mon de la investigació, ha creat una disciplina científica, l’arqueologia industrial, que ens permet tenir aquestes imatges del passat com a quelcom permanent en el nostre tarannà.

Entre les muntanyes de Prades i la serra de Miramar, entre la vall del Brugent i l’antic Troc d’Embut, entre el barranc de les Escometes i el riu Francolí, s’aixeca muntanya amunt el poble de la Riba.

Punt de trobada de dos rius, confluència de dues valls i pas natural entre les terres de la Conca i el Camp, fou un indret cobdiciat pels nostres avantpassats que deixaren restes d'activitat humana a la cova de Cartanyà, les Roques Caigudes o al jaciment epipaleolític del sud de l'estret de la Riba. La transcendència d’aquests pas natural ha estat evident al llarg de tota la història esdevenint la ruta natural de camins, ferrocarril, i carreteres.

Una ràpida mirada a les vessants de les muntanyes, en qualsevol de les valls, mostra com la muntanya ha estat domesticada per la ma de l’home amb grades perfectament graonades. Bona part dels marges que encara perduren mostren l’habilitat pacient amb que els bastiren, triant pedra a pedra, fins aconseguir l’encaix més perfecte per assegurar uns bancals de terra productius per plantar-hi, majoritàriament, secà o bé horta quan el riu, una font o algun del recs els hi eren propers.

Totes aquestes partides, aquestes margades, que convertiren en terra plana la geografia més accidentada, avui han deixat d’estar conreades però encara les reconeixem acompanyades del seu topònim, com la dels Masos, centrada pel corral de l’Agnet i de secà, la Roca Fressa, a continuació de les Hortasses i de regadiu, o zones mixtes com les Cometes que, mirant a la Ràpita, baixa per la banda del poble direcció al Francolí.

La duresa del treball de la terra s’observa amb un altra exemple d’aprofitament, tant de l’espai com de qualsevol recurs natural. Sovint, en remoure la terra, afloraven pedres que sense l’ajut de cap altra material servien tant per la construcció de margades com per edificar nombroses barraques de pedra seca. Ha estat, doncs, la ma de l’home qui ha modelat les vessants de muntanyes i turons per donar-los-hi una forma que encara es manté.

La barraca del Bresca, a les Lloranques; la barraca del Marquet o del Bessó, a Cap de Riba;  la barraca de la Paradota i tantes altres (fins una trentena en cita Iglésies a la seva toponímia) en tot cas, més o menys ben conservades, són un exemple de complexitat senzilla i austera que permet respirar aire fresc al mig de la canícula o aixoplugar-se del mal temps, guardar les eines o fer-hi la migdiada.

 

       (Barraca del Bresca. fotografia d'Angels Molina)

A bona part de les barraques una capa de pedruscall i terra permetia plantar lliris de Sant Josep per relligar el sostre exterior, aïllar el seu interior i donar una elegant nota de color al tros.

La Riba ha estat un poble de sort i condició relativament constant, s’ha bastit de la industria mercès a la força de l’aigua primer i de l’electricitat després, de manera que aquells molins bataners dels segles medievals anaren evolucionant  fins el punt que el poble era preparat per un salt qualitatiu important quan despertà, de manera indiscutible, a les transformacions industrials del vuit-cents. La mateixa paremiologia popular ens ho recorda quan diu:

 

a Montblanc són budellers,

a Vilaverd toquen l’arpa

i a la Riba paperers.

Els antics molins, fossin a qualsevol dels dos rius o al mateix poble, s’han convertit en les fàbriques actuals, s'han transformat o s'han perdut. Entre els desapareguts hi ha el primer molí dels Capellans, que s’endugué l’aiguat de Santa Tecla. Les runes més o menys destacades del dels Tressos, de la Font Gran, el de Figuerola, el de l'Hombra, es presten al record i als romanticisme.

         (Molí de la Font Gran. Fotografia d'Angels Molina) 

Dels reconvertits trobem El molí de les Roixeles, al Francolí, un complex que amb el temps es dedicà a la fabricació de filats, paper, cotó, llegiu i tornà, avui unificat, al paper. Dins el poble el molí del Roig esdevingué el segle passat habitatge, fàbrica de teixits per tornar fa uns anys al paper; o el molí del Quatribal que unificat amb el molí de la Pedra fou també destinat a pisos i hostatjà durant molts anys l’associació coneguda com “La Penya”.    

Així doncs, la Riba, voltada de rius, guals, tolls, molins, fàbriques, eres, carrers, places, camins, fonts, roquers, boscos, cingleres i altres llocs singulars, s'ha anat omplint de persones que Costa amunt l'han anat aixecant i mantenint plena de vida.