Del penya-segat estant

L’aigua a la Riba no ha donat especialment vida a la terra en forma d’agricultura, l’ha donat a la gent a través dels molins i les fàbriques. Les terres no són especialment planes per afavorir el conreu, malgrat algunes partides ni massa amples ni especialment extenses, més aviat han estat fruit dels marges treballats per la ma de l’home.

El color de l’aigua i els voltants van amb la temporada, marrons i terrosos a l’hivern que es canvien pel verd intens i l’aigua transparent de primavera, voltats de verd a l’estiu, reflectint els ocres a la tardor i amb una bellesa singular tot l’any. L’aigua sigui del riu o de les fonts marquen el paisatge, paraules com gaudir i conservar han de ser sinònims a tota la vall.

Aquesta harmonia s’ha vist però massa sovint trencada per l’aparició de torrentades que  ha modificat el pas del riu, s’ha endut ponts i carreteres i ha deixat al descobert velles piques oblidades. No només han estat les més conegudes de Sant Lluc i Santa Tecla, en tenim constància escrita els segles XVII, XIX i diverses el XX, algunes fins massa recents per poder oblidar.

Sovint deixem plorar el cel i nosaltres escoltem la música però la tardor a la Riba ha estat problemàtica. Hi ha tempestes que es veuen venir, els núvols semblen marcar la seva modulació i configuren un immens capitell que indueix a la  foscor. Es fa difícil en alguns moments contemplar la pluja com s’aboca sobre les branques, baixa per les escales de la Costa, repica contra les pedres i sovint s’acumulen fulles de plataners i agulles de pi al voltant dels embornals que de tant en tant cal desembussar.

 (Fotografia Jaume Guillamat)

La pluja en principi purifica com el foc però a la Riba, sovint mortifica, no esbandeix ni els mals pensaments, ni et deixa net,  ni porta paraules noves. A saber d’on prové aquesta i agua que destrossa, de quin mar, llac o altra indret ha estat absorbida, evaporada i xuclada. Quan l’aigua és pluja porta tots els gustos i paraules del mon, olor de canyella, d’herba fresca i fusta mullada però quan és torrentada és com la llàgrima del ferit barrejada amb fang i tot allò que arrastra de qui sap a on,  tot desbordant i inundant allò que no convé.

(Fotografia Jaume Guillamat)

En aquests casos l’aigua desbocada pren el camí que vol i l’home ha de fer-hi el que pot doncs el llit del riu no la conté i quan ha estat ocupat per l’aparent civilització poc raonada o per la necessitat, el riu no té miraments, torna a la mare i, com és ben sabut, el riu fa baixada.

La pluja en canvi si és raonablement ordenada posa en ordre els ions i permet a l’aigua del Brugent, un riu no excessivament humanitzat que s’enfonsi als tolls portant bellesa a la natura i lleugeresa al pensament.