Si haguéssim
de fer abstracció de la Riba, si la volguéssim
representar amb un sol traç fort i clar com s'expressaven Picasso o Miró aquest
pinzellada hauria de copsar tot el que pogués representar el poble i
difícilment trobaríem res millor per indentificar-lo que el perfil de la Costa.
La Costa és un paisatge
natural construït per la ma de l’home on, malgrat la contradicció aparent, mostra
la vida i el contacte amb la realitat quotidiana. Delimitada entre la font del
Cisquet i Cap de Riba és una línia de contacte entre el tot i la part, és una
barreja entre la corretja que nua tot el poble i la clau de volta que el manté.
No és ben bé un carrer, ni una avinguda, ni un camí, encara menys un passeig,
és una enorme processó d’escales on la seva característica mes definidora és la
pujada.
Els
grecs, Herodot o Soló d’Atenes viatjaven per observar, explicar i teoritzar,
Plató, en algun lloc pel mig del seu diàleg La
República escriu
que el filòsof és aquell qui copsa la realitat i la incorpora a la mirada,
exactament és el que fa la Costa, ens explica el poble mercès
al seu contacte amb la realitat.
Curiosament,
malgrat ser la via més llarga i important del poble no és un lloc on anar a
passejar, sigui quina sigui la direcció d’aquell que hi passa, les mirades que
s’hi recullen són de trànsit, doncs a partir d’una certa edat cal concentrar-se
en les cames i en el pit, però les parets, els graons i les cases reflecteixen
l’evolució del poble, del passat remot fins al present més actual, del passat
que només pot ser millor en la tèrbol memòria del record fins el present com a
pas necessari per seguir cap al futur.
Resulta
curiós com resseguint-la fins i tot només amb la memòria, hom s’adona que es
tracta d’un espai que ens ha implicat a tots, ha fet poble i té una unitat tant
pròpia com canviant. A la Costa no hi ha un lloc qualsevol, tot hi té
o bé hi ha tingut la seva justificació, les pedres que abracen gairebé tota
l’amplada són com les paraula, t’ho donen tot, gairebé com les seves pendents.
A la Riba de
mitja costa amunt hi ha la indústria, la producció, la feina. El lloc on els molins
han superat el temps i han esdevingut fàbriques: cal Cardús, cal Jamago, cal
Bessó i cal Gomà. L’altra mitja costa, havia estat la dels serveis, avui
reduïts a la mínima expressió.
Sigui
com sigui, recorrent la Costa al llarg de tot el poble, hom s’adona
que el temps no s’esborra només canvia. Les botigues, els bars, els solars
industrials o urbans han aparegut i desaparegut però en cap cas han estat
necessàriament especulatius. A la
Riba i a la
Costa en particular, si bé no és un lloc de confort ni de
plaer, l’edificació industrial o urbana ha estat útil i necessària, ha donat i
dona vida seguint arrelada al poble.
Malgrat
la seva aparent incomoditat la
Costa és un indret imprescindible que crea, dona, comunica,
lliga, cansa, viu i conviu amb el tot, té esperit, força i una lògica tant
evident com privilegiada.
La Costa no
competeix amb res, ni s’imposa a res fa poble i crea vida, per tant, hem de
llegir-la com llegim un llibre, pensant i meditant. El seus esgraons, les seves
escales, les seves pedres desgastades són com les paraules, ens porten on anem.
Pujar-la és la manera idònia d’entendre el poble i seguir la vall de Cap de
Riba amunt és la manera de gaudir i entendre de la natura.
