Del penya-segat estant

En tots els imaginaris col·lectius i en qualsevol societat les àrees devocionals i els espais de culte, sigui a partir de la religiositat oficial o de la popular han ultrapassat l’especificitat de la creença personal per convertir-se en llocs de referència.

(Fotografia Jaume Guillamat) 

 L’església, l’ermita o el santuari acostumen a estar vinculats a fets i esdeveniments arrelats a l’imaginari col·lectiu d’una manera que acostuma a anar molt més enllà de la percepció estrictament religiosa integrant-se amb tota normalitat en l’espai  que es considera col·lectiu. Lamentablement però, en el cas de la Riba ni l’ermita de Gràcia, al campament, ni la desapareguda capella del Roser han tingut una rellevància que hagi permès articular una devoció que, convertida en festa o peregrinació, perduri fins avui identificant-la amb els seus habitants permetent explorar o comprendre algun tret específic de la identitat del poble.

En el cas de la Riba l’únic edifici construït al llarg dels segles emprat per identificar això que avui s’anomena l’skyline de pobles i ciutats, es redueix a l’església i el seu campanar com a conjunt arquitectònic que sobresurt de l’escala pròpia d’un edifici normal.

(fotografia de l'autor) 

A la Riba no tenim la sort de poder observar a cap dels llocs de culte una llarga superposició d’estils, ni de transformacions arquitectòniques. Sabem que hi havia una església el segle XII, tenim notícia que s’hi cobraven delmes i primícies, ens consten visites pastorals ja en temps de l‘arquebisbe-soldat Pere d’Urrea però només disposem de documentació, no tenim les pedres que ens puguin parlar.

Tampoc l’ermita de Gràcia al Campament ha mantingut un arrelament popular, probablement per no trobar-se emmarcada dins la tradició de la llegenda de les verges trobades o aparegudes en el mateix terme que acaben convertint-se en un símbol d’identitat local i, en tot cas, aquesta funció que li podria correspondre a l’ermita de la Mare de Déu de Montgoi a Vilavert, on de tant en tant associacions ribetanes i organitzen trobades populars, no ha tingut aquest arrelament.

Dissortadament el temps, la deixadesa, l’evolució del ferrocarril i el comportament irracional de la història al llarg dels més diversos enfrontaments bèl·lics han evitat poder gaudir al poble de restes més notables. No tenim aquella primera font baptismal que estalviava travessar el riu per complir amb el sagrament del baptisme als nou nats. 

(fotografia del Bloc Notícies històriques de la Riba, de Ramon Gavarró) 

No disposem de la imatge originaria d’alabastre de la Verge del Roser que presidí la capella  situada al final del seu carrer, tocant a la via del ferrocarril i només mercès a la fotografia sabem com era la Verge de fusta policromada set-centista que la substituí. Sortosament, no ha desaparegut la Mare de Déu de Gràcia procedent de l’ermita del Campament que intel·ligentment es guardà a l’interior del Santíssim de l’església i tampoc disposem del magnífic retaule barroc de tres cossos que desaparegué durant el període 1936-1939.  

(fotografia del Bloc Notícies històriques de la Riba, de Ramon Gavarró)  

Resulta curiós observar com la civilització cristiana ha estat respecte de la història el que les àries a l’opera, l’element que les fa perdurar. El seu impacte ha estat social i individualment tan important que, segurament sense ser-ne plenament conscients, són molts el detalls de la vida que ens venen marcats pel costum cristià però al mateix temps, certs comportaments, actituds i predisposicions prepotents d’alguns sectors, han fet que el vandalisme irracional l’hagi tingut de punt de mira amb la pretensió de destruir no tant sols la imatge i el símbol sinó que ha pretès fer oblidar un sentiment o si es vol l’argument que porta implícita tot un seguit de valors.

 (fotografia del Bloc Notícies històriques de la Riba, de Ramon Gavarró)  

Així aquestes línies serveixen per recordar realitats del passat i l’evolució del temps. Les restes destruïdes mereixen ser restituïdes i si això no és possible, almenys, recordades. Ni el retaule de l’altar major amb Sant Nicolau, Sant Andreu, els copatrons i altres sants, ni el retaule lateral posat sota l’advocació del Sagrat Cor, ni cap de les restes citades apareixen destacades en cap història general de l’art, però no per ser menys cèlebres convé que desapareguin del nostre record, per això parlem d’allò que ha existit i quan no ha perdurat, resulta convenient recordar i tenir ben present que massa sovint la destrucció ha estat motivada per la intolerància.