Del penya-segat estant

La nostra societat és cada vegada més hedonista, els estris vells, normalment, no agraden a no ser que tinguin la categoria d’antics. La societat ha portat a canviar el televisor, l’ordinador i el mòbil periòdicament. Es valora l’èxit, la joventut, la bellesa, tunejada o no. Massa sovint hi ha la sensació que ens amaguem d’allò que no agrada i molt especialment de la mort, fent veure que aquesta no existeix, per aquest motiu, la visita al cementiri sigui el dia de Tots Sants o el dia de difunts constitueix un dels pocs signes col.lectius de record als nostres avantpassats. 

Fins no fa pas tants anys, es vivia menys allunyat de la natura i això ens feia sentir més propers a la realitat en el sentit més ampli. Al poble qui més qui menys tenia veïns i amics caçadors que, arribada la temporada, tornàven habitualment amb algun conill, tord o merla i quan organitzaven batudes, es presentaven a Cap de Riba amb porcs senglars i algun cérvol que esquarteraven als baixos de cal Talaró.

La vida era més en comú i la mort era en la quotidianitat. S'assumia com un fet inevitable i normal en la mesura que formava i forma part del cicle de la vida. La mort és llei de vida, diu la dita popular. La mort que era temuda i segueix sent-ho és la imprevista, la que trenca el cicle natural on els fills enterren els pares.

Totes les ciutats i pobles del mon tenen el seu cementiri on s’hi arriba per un camí: el camí de les Ànimes, el camí dels Morts, el camí del Cementiri o el camí dels Sagraments, el topònim és indiferent, sigui com sigui és el camí que ens du al que pot ser el final per uns o el començament per altres. La tradició deia que el pas d’un difunt convertia un camí privat en públic, una digressió històrica, el que voli dir era que portar un difunt donava dret de pas.

La revetlla de Tots Sants els campaners pujaven al campanar i passaven la nit fent repicar les campanes per espantar els morts que, aquella nit - com cada any - sortien de l’Avern. Nits de fred les de novembre, els campaners rebien panellets i castanyes per passar la vetlla i una mica de vi ranci per brindar a la salut dels qui ja no hi eren, fins que a trenc d’alba, amb el cap tèrbol i el paladar extremadament dolç, podien deixar el repic, doncs la claror allunyava el perill.

Resseguint el cementiri, tombes, creus i nínxols permeten repasar un tros de la història de la vida, d’històries amagades o llegendes oblidades. Visitar un cementiri pot aporta sorpreses i sempre et permet pensar en la vida.

Ningú no podria afirmar d’una manera absoluta que els morts no existeixen. Existeixen en aquest espai que és l’absència, un estat que es superposa a la presència. I també existeixen en la memòria: una recreació constant en el moment present, d’allò que un dia va ser i d’aquells que un dia van ser. La memòria ens retorna sortosament, almenys començar novembre, els nostres morts una i una altra vegada, indefinidament, amorosament.

El cementiri de la Riba és petit i, rebé els desgraciats efectes de la riuada de 1994, però com tots els cementiris de poble són com una petita pàtria que encercla les històries més humanes. Espriu recorda el de Sinera escrivint:

No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre. 

Rilke té uns sonets que no relacionen la mort amb la idea de separació, ben al contrari, manifesta sentir-s’hi a prop a través de l’antiguitat, un món que enyora.

Salut, antics sarcòfags,
germans enyorosos, que em feu companyia!
L'aigua errívola dels dies romans
us sondrolla amb cançons d’alegria.

Clar que Rilke, Espriu i tants altres escrivien quan enterràvem a la gent, avui, als nostres difunts, salvant excepcions, els pengem en una prestatgeria. El cementiri, a partir dels criteris establerts per sepultar als difunts, expressa una manera d’entendre les conductes individuals i col·lectives d’una societat. El cementiri esdevé una evidència de les formes d’organització, de relació socials, de costums, de creences i dels valors que la societat adopta i expressa en la seva quotidianitat.