Del penya-segat estant

Una mostra de la transformació del comportament d’una societat es pot veure fent un repàs als establiments comercials: merceries, papereries, perruqueries, bars, fleques. El concepte però és molt ampli fins i tot el d’establiments d’alimentació, aparentment més concret, té uns límits poc definits doncs hi tindrien cabuda des de les botigues de queviures, les polleries, les carnisseries, les peixateries, les fleques i si filéssim prim amb el diccionari s’hi podria incloure bars i tavernes. Això fa que avui ens autolimitem al significat que tenia el mot “colmadu” i avui botiga de queviures.

Resulta curiós observar com en el substrat neuronal dels qui hem viscut a cavall entre la ciutat i el poble les paraules arrelen, creixen i porten la llavor d’una herència cultural. Si a Reus, hem feien anar al “colmadu” tenia un significat exacte, concret i no hi havia possibilitat de dubte, a la Riba, en canvi, no volia dir absolutament res. Per tant, cal pensar que, malgrat els diccionaris, les paraules excedeixen la definició oficial per ampliar-se en el context de qui les empra i només es perpetuen sumant, molt poc a poc, les cultures que les han emprat.

(Fotografia Ramon Gavarró) 

A la Riba es pot treure forces conclusions respecte a l’activitat de la vida quotidiana al llarg de la segona meitat del s. XX fent un repàs a aquests establiments repartits, a les hores, amb una certa coherència al llarg de les principals vies del poble mostren un temps passat prou vital que, sigui per l’edat dels propietaris, per l’evolució dels costums i els demogràfics, s’han anat encongint fins al punt de quedar reduïts actualment a un sol establiment.

Seguint l’orografia de la Riba el recorregut per aquests establiments s’iniciaria a la desapareguda Botiga, situada en els baixos del Molí del Camps, en realitat era una sucursal de cal Torres, amb un cert aire de petit supermercat sense la personalitat de la casa mare però on ha quedat arrelada a la memòria la imatge de l’Alfredu o del Txatxi, carregant i descarregant caixes de la furgoneta al magatzem, del magatzem a la furgoneta i de la furgoneta cap als dos establiments.

(Fotografia de l'autor) 

Força més avall hi havia la botiga de cal Santo, atesa per l’Angeleta que al pis de damunt servia dinars. A la plaça Major, on actualment hi ha l’edifici de l’ajuntament  hi havia la botiga regentada pel Jordi del Bresca (epd). Seguint costa avall, vora la Placeta hi havia la tenda per excel·lència, cal Torres, era també l’estanc i cridava força l’atenció el fet de tenir aparador, amb una petita bombeta grogosa que posteriorment es canviaria per un fluorescent.

(Fotografia de l'autor) 

Travessat el pont del riu, al carrer del Pont cal Camins i a la carretera, just baixant les primitives escales de l’Estació, hi havia cal Meriquildo que, especialment els caps de setmana, allargava la jornada laboral fins l’arribada del darrer tren, sovint ple d’excursionistes que pujaven a practicar l’escalda o l’excursionisme al recer del riu Brugent.  

(Fotografia Ramon Gavarró) 

D’aquestes botigues totes elles desaparegudes a part dels articles habituals anaven incorporant novetats i sempre cridaven l’atenció, per la multiplicitat i varietat de coses que s’hi podien adquirir. D’aquelles botigues queden records com el mostrador llarg on s’atenia al comprador i on en un cantó o altra hi havia collada una maquina per tallar embotits i una de més petita per ratllar el formatge, a la que sempre ens hi acostàvem per si quedava alguna engruna.

Es tractava d'uns establiments bàsics no tant sols per la subsistència sinó pel fet de ser les millors agències d’informació local, poc a veure amb el bar, la perruqueria o el barber on allí les notícies ja eren elaborades i esdevenien fòrums de debat. En aquestes botigues conegudes sempre pel nom o renom del propietari, t’embolicaven mitja lliura del que fos amb un tros de paper, et venien vi, llegums o cereals a granel o un parell de guardiacivils, junt al licor de marca i embotellat.

(Fotografia de l'autor) 

Avui l’herència de tots aquests establiments desapareguts després d’anys recau en la botiga que la Mª Carme té al carrer Major, on amb un toc de modernitats expositors transparents i targeter electrònic encara s'hi pot trobar una mica de tot allò que és necessari: productes d’adrogueria, congelats, queviures, carns, llonganissa, perfumeria, articles per l'hort i jardí, postals del poble, o llaminadures i encara per festes assenyalades anima una mica l'ambient amb rifes on s'obsequia els clients amb productes diversos.

(Fotografia extreta de la col·lecció Jaume Alsina)  

El temps és un convencionalisme aparentment relatiu que pren importància segons el context on el posem. Per un poble els temps poden ser llargs o curts segons la referència que prenguem. Sovint certs fets analitzats aïlladament tenen sentit en un context individual o familiar però passats els anys i vistos en conjunt indiquen unes transformacions socials evidents tot recordant-nos el ritme del temps gairebé invisible quan hi claror però veloç quan es mira allò que ha passat.