La Riba: El patronatge religiós

Posted by j_rius on 06 Abril, 2013 14:00

Espanya ha deixat de ser catòlica. Aquesta frase prou coneguda i pronunciada per Manuel Azaña volia manifestar que sobre el paper s’acabava la sempiterna oficialitat de la re­ligió i la seva permanent imbricació en la vida pública, posteriorment la Guerra Civil i la dictadura, sembla que oficialitzaren novament les creences fent-les arrelar en la societat fos de grat o per força.

El temps però, ha demostrat que el sentiment religiós i la seva pràctica individual ha vehiculat sovint una certa solidaritat a partir de confraries o associacions que integrades, generalment, per laics però sota un patronatge religiós, foren creades amb finalitats pietoses, benèfiques o assistencials i en alguns casos, durant la dictadura, la seva vinculació a la jerarquia eclesiàstica era la única manera de mantenir un cert associacionisme legal que era aprofitat tant entre els catòlics confessos, convençuts i practicants com entre els més heterodoxes.

(fotografia col·lecció de Jaume Guillamat) 

Les confraries naixeren a la baixa edat mitjana, vinculades al món gremial i corresponien als diferents oficis. Més tard aparegueren les confraries vinculades a una devoció específica: un sant o una santa, una advocació de Crist o la Mare de Déu. Si, d’una part, com a realitat que vivia la gent, s’estava davant d’un espai de trobada que donava la possibilitat de connectar amb els valors i sentiments del poble, de l’altra, podria haver-se obert a un nou escenari d’evangelització amb el necessari procés de creixement cristià, viscut en comunió d’Església.

Fins a quin punt es sentia o es practicava la religió a la Riba? Fins a quin punt s’assumia la catolicitat i la religiositat popular per part dels ribetans? Les preguntes són diverses i es poden formular de manera contundent o discutible, per tant, qualsevol resposta és susceptible de matisacions.

(fotografia col·lecció de Jaume Guillamat)  

A la Riba, a partir del s. XVIII, es té notícia de la celebració de processons i del cant de goigs en honor de la mare de Deu del Roser, el 18 de maig i els dies de les dues fetes majors. En aquells moments la processó transcorria de l’església fins la desapareguda plaça de l’Om.

En aquest mateix sentit és sabut que amb anterioritat al segle XVIII es veneraven les figures de Sant Abdó i Sant Senén, la Mare de Déu del Roser, Sant Nicolau i Sant Andreu. Una devoció manifestada en les confraries que funcionaven exercint funcions tant pietoses com socials. Per tant, la religiositat popular era i és quelcom oscil·lant entre el sentiment, la creença, la necessitat i el costum.

(fotografia col·lecció Jaume Guillamat)  

És però a partir del segle XVIII amb la mecanització dels molins i l’augment  demogràfic quan s’amplien les manifestacions religioses apareixen a la Riba noves devocions com la de Santa Esperança, Sant Antoni de Pàdua o Sant Francesc Xavier i encara un segle després tindran altar a l’església amb la corresponent confraria que en serà responsable la Verge dels Dolors i Sant Isidre. 

L’associacionisme religiós el formaven voluntàries i voluntaris laics que units amb una finalitat concreta i diversa manifestaven la seva fe i mantenien tradicions com l’ofrena del pa beneït, tradició perduda, però si calia també organitzaven balls, com consta en les relacions d’activitats i comptes de les confraries dels  sants Abdon i Senen  i la de Andreu.

El segle XX i de manera especial a partir de finals dels anys 40 i primers 50 aparegueren a molts pobles i amb força les Filles de Maria i manifestacions, oficials revestides de popularitat com la Santa Missió. 

(fotografia col·lecció de Jaume Guillamat) 

En tot cas sempre s’anava una mica més enllà, tot i participant-hi un nombre més reduït de persones que no pas en els actes vinculats a rituals de pas com el bateig, la comunió i la confirmació o als de força jurídica com el matrimoni. Sigui com sigui però hi ha una evidència simptomàtica, religió, fe i devoció, són conceptes col·loquialment propers, marcats a la pràctica per components diferenciadors però que en les societats numeralment reduïes també servien per aglutinar i socialitzar als seus membres indistintament de la quantitat, qualitat i intensitat de la fe.

 

La societat, qualsevol societat es mostra sovint contradictòria i indistintament al marcat pels diversos ordenaments jurídics i al marge de la vida oficial, la tradició o la creença individual acostumen a estar per sobre de la sovint manipulada memòria col·lectiva bastida sota qualsevol règim i la religiositat més popular, sovint definida com ordinària, ha anat a vegades oscil·lant, altres evolucionant de manera més o menys lenta al llarg del temps però sempre arrelada.

 

Comparteix:
  • Facebook
  • Twitter
  • Google

technorati tags: , , , ,

Information and Links

Join the fray by commenting, tracking what others have to say, or linking to it from your blog.


















Un colom és un ocell o un mamífer?:



Comentaris

L'esperit religiós popular.

Carles | 10/04/2013, 08:38

Seria interessant, tenint en compte els antecedents industrials de la Riba, saber si durant la Guerra Civil hi va haver, per part del moviment obrer, persecució religiosa i com va afectar al dia a dia d'aquesta població.