Cada vegada són més els requisits que has de complir per mantenir-te al dia. En l’actualitat les noves tecnologies, el culte al cos, la vida sana o la informació ocupen la major part del temps d’oci que tenim, que ja no se li hauria de dir d’oci. Les exigències laborals i personals són tan elevades que ens veiem obligats a utilitzar el nostre temps lliure per reciclar-nos contínuament. No tothom té la mateixa capacitat per assumir el ritme frenètic que una societat competitiva, com ara la nostra, va marcant. No tothom s’adapta als canvis a la mateixa velocitat. Una gran majoria té veritables problemes per mantenir aquest ritme i són els que, poc a poc, van quedant enrere, despenjats, amb poques o cap possibilitat de tornar a reincorporar-se. Són milers i milers les persones que resten al marge de la nostra societat. Però no voldria parlar d’aquestes persones. En aquests moments només voldria fer una reflexió sobre els milers i milers d’infants que neixen en aquests cercles marginals, sense escollir-ho.  (Segueix)
 
Avui estic indignada. Els resultats de les eleccions basques han desencadenat un seguit de comentaris que posen de manifest que hi ha gent que només deu viure per emprenyar-se. Sense racionalitzar arguments. Només escollint aquells que més els convenen per motivar l’emprenyament. Està demostrat que els resultats electorals depenen de múltiples factors que sovint no tenen res a veure amb els pactes, ni amb les actuacions equivocades, ni tant sols amb els desenganys dels votants. Com molt bé diuen, els resultats electorals depenen sobretot de la gestió que es fa dels mitjans de comunicació i dels seus recursos: els articles d’opinió, entre d’altres. ¿Com s’entén sinó que el PP guanyés les eleccions gallegues quan encara corrien per les costes atlàntiques els famosos “hilitos” convertits en enormes galetes?. ¿Con s’entén que les hagin tornat a guanyar enmig d’un caos judicial que implica a dirigents Populars de tota la península? Doncs, per això: perquè d’emprenyats només hi ha a les esquerres. (d’acord, a les esquerres i al Barça).  (Segueix)
 
Les cartutxeres, la panxa i els sacsons són parts de la nostra anatomia que s’entesten a martiritzar-nos així que comença el bon temps. És com si durant l’hivern els miralls no reflectissin els nostres cossos. En pic comencem a despullar els braços comença un rosari de retrets silenciosos cap aquell mirall que, de sobte, ens retorna una imatge blanca, flonja i aparentment desconeguda. I així és com els raigs ultraviolats, els gimnasos i, com no, les dietes miraculoses s’implanten en el nostre dia a dia durant els mesos d’abril a juliol.  (Segueix)
 
En el seu discurs de la passada Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal, el cardenal Rouco Varela deixà clara la seva oposició a la llei de la Memòria Històrica. “A veces es necesario olvidar”, va expressar argumentant que “a los jóvenes hay que liberarlos de los lastres del pasado”. L’evolució humana està completament vinculada amb la capacitat que els homes tenen de transmetre informació d’una generació a una altra. Sembla tant  desconcertant que “a veces” sigui necessari trencar aquesta transmissió com que aquest trencament o oblit el tinguin que assumir sempre els mateixos. També resulta curiós que les “veces” que cal tenir amnèsia coincideixin sempre amb fets en els quals s’ha vist implicada d’una o d’altra manera la institució que el senyor Rouco representa.  (Segueix)
 
 Des de fa temps ens tenen acostumats a sentir, a través dels mitjans de comunicació, com el bancs i les caixes tanquen, any rere any, els seus comptes amb uns guanys econòmics de difícil comprensió i, per tant, de fàcil oblit per als qui som profans en la matèria. Tanmateix, tothom té clar que les entitats financeres són com una mena d’organitzacions amb un ànim de lucre tan desenvolupat que, fins i tot, en època de crisi intenten quadrar els seus balanços sense minvar la partida destinada a beneficis.   (Segueix)
 

Com dirien alguns... tinc un amic que té un amic que és funcionari de correus. Explica el meu amic que el seu amic té per costum agafar una baixa sistemàtica des de voltants del mes de febrer fins al novembre. Al novembre s’incorpora al seu lloc de treball per agafar el mes de vacances que li pertoca. Al desembre, a més d’aprofitar les festes de guardar, té l’amabilitat de passar les felicitacions nadalenques de correu per les cases que encara conserven l’hàbit de gratificar-les i, tot just acabat el gener, i per raons que de ben segur són inqüestionables, torna a recuperar la seva condició de malalt i els usuaris tornen a patir la inexperiència d’un seguit de substitucions i els seus evidents problemes en el servei.  (Segueix)


 

El ja llunyà any 2006 va tancar portes emportant-se amb ell la vida de dos dictadors. El mes de març es trobava a Slobodan Milosevic mort per causes naturals, segons l’autopsia oficial, en un centre de detenció del Tribunal Penal on estava ingressat acusat per crims de guerra.L’any acabava amb la mort de Pinochet, dictador argentí que va passar temps i temps torejant la justícia per eludir els nombrosos judicis oberts per crims contra la humanitat. I ho aconsegueix. Mor burlant els processos pendents i amb ells a totes les famílies que esperaven un veredicte que compensés la lluita i els patiments de tants anys.El 2007 no va ser menys mogut i va començar regalant als molts agreujats per la dictadura de Saddam Husein la satisfacció d’una sentència judicial condemnatòria. La polèmica, però, va acompanyar l’execució de la resolució.  (Segueix)


 
«Anterior   1 2 3