Disset anys té la mossa. S’acosta al seu pare que llegeix el diari amb la tranquil·litat acostumada després d’un dia de feina. Tota decidida la noia l’aborda per dir-li que vol ser cantant . El pare aixeca la vista per damunt de les ulleres mentre intenta recordar algun moment que justifiqui la sobtada afició musical de la seva filla. Li agrada la música, si, com a totes les noies d’aquesta edat però no se l’ha vist mai escriure una lletra, ni interessar-se per cap instrument musical. Filla- li diu el pare pacient mentre reprèn la lectura- ara has de pensar a estudiar, a preparar-te per tenir més possibilitats laborals en un futur. És el que faig pare -contesta la noia- cantar té més futur que una carrera universitària. Una mica contrariat per la inutilitat de la conversa l’home intenta mostrar-se raonable: Però, hi ha massa gent que es dedica a aquesta professió, s’ha d’estudiar molts anys per perfeccionar la veu. Són molts els joves que volen triomfar i no se’n surten. No, pare, a mi no em cal triomfar. Jo només vull gravar algun disc i prou. L’home plega el diari i el deixa damunt el braç del sofà disposat a esbrinar què porta la seva filla al cap. La observa amb l’escepticisme d’un pare davant d’una proposta adolescent de gran envergadura.

  Pare! No em miris així! Ara han canviat molt les coses i jo no vull passar-me mitja vida estudiant i l’altra mitja treballant. Jo vull gravar uns quants discs i després cobrar drets d’autor la resta de la meva vida. Però, què estàs dient, filla?-s’exaspera el pare- per cobrar has de vendre discs... Que no, pare! –crida la noia impacient- ara ja no caldrà vendre res. Només cal gravar i estar en una associació, que no sé com es diu, que es dedicarà  a cobrar un impost per cada aparell gravador que es vengui: ordinadors, MP3, PDAs, telèfons mòbils... Filla! Que no t’adones que això no pot ser. La majoria d’aquests aparells no es compren per gravar cançons... Que és igual, pare! Molts CDs verges tampoc s’utilitzen per gravar cançons i bé que ja el paguem tots, aquest impost.

  Es fa un silenci. El pare intenta trobar la manera de reconduir el tema. A veure, filla, ¿tu t’imagines que un arquitecte cobrés un impost per tots els turistes que venen a Catalunya i poden fotografiar els edificis que ha projectat? ¿t’imagines que un periodista cobrés drets d’autor tota la vida per haver fet una dotzena d’articles, tan si han estat llegits com si no? ¿T’imagines que la teva mare cobrés drets d’autor per les classes o pels apunts que a passat als seus alumnes? ¿t’imagines... Ai, Pare! Que això es fa per lluitar contra la pirateria informàtica. Hi ha molta gent que es baixa les cançons d’Internet per no comprar els CDs originals.

  La pirateria? la pirateria?. Filla! -li diu ara una mica exaltat- la pirateria es combat treballant. Si en comptes de gravar un disc i voler viure de renta, sortissin a patejar i a fer concerts en directe els ingressos els traurien treballant cada dia i les còpies d’Internet no serien cap problema, els servirien per promocionar-se. I per a la vellesa han de fer com fa tothom: pagar-se un pla de pensions!. 

 Au, pare! tu no ho entens! - crida la noia, mentre marxa fent fortes gambades a terra, indignada davant tanta incomprensió paterna. 
 
Malgrat allò que alguns puguin creure, la trencadissa de Reagrupament no alegra ni a propis ni a aliens. I és que sona a cançó coneguda i non grata. Un nou cop que hom pot reconèixer en altres episodis de la nostra història. Perquè hi ha gent que s’omple la boca d’assemblearisme i democràcia mentre aquestes opcions els afavoreixen; Acostumen a ser, però, els primers a abandonar quan es veuen obligats a acatar les decisions de les majories  (Segueix)