En el seu discurs de la passada Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal, el cardenal Rouco Varela deixà clara la seva oposició a la llei de la Memòria Històrica. “A veces es necesario olvidar”, va expressar argumentant que “a los jóvenes hay que liberarlos de los lastres del pasado”. L’evolució humana està completament vinculada amb la capacitat que els homes tenen de transmetre informació d’una generació a una altra. Sembla tant  desconcertant que “a veces” sigui necessari trencar aquesta transmissió com que aquest trencament o oblit el tinguin que assumir sempre els mateixos. També resulta curiós que les “veces” que cal tenir amnèsia coincideixin sempre amb fets en els quals s’ha vist implicada d’una o d’altra manera la institució que el senyor Rouco representa. Per a desgràcia de la humanitat no es poden corregir els errors del passat, però cal deixar que siguin les generacions futures les que decideixin, per bé o per mal, què volen fer amb la informació que estem obligats a transmetre’ls. Potser, com diu el polèmic Cardenal, no cal “cargarlos (al joves) con viejas rencillas y rencores” però si que cal protegir-los de la ignorància parcial i convinguda que els pot impedir reconèixer la pedra amb la qual van ensopegar els seus avis.  I cal que sàpiguen i que recordin que el Tribunal ha declarat a l’Arquebisbat de Madrid i al senyor Rouco Varela responsable civil subsidiari per tenir coneixement dels abusos reiterats a un menor per part d’un capellà i limitar-se a encobrir el delicte. Cal que sàpiguen i que recordin que el senyor Varela no fa gaire ha celebrat el cinquantè aniversari de la fundació del Valle de los Caidos defensant la seva continuïtat com a “símbolo de reconciliación”. Si, cal que sàpiguen i que recordin què han fet i què fan molts que, com ell, toleren els abusos infantils, protegeixen pederastes o continuen prenen partit a les guerres, tot en el nom de Déu. I, sobretot, cal que sàpiguen i que recordin que la gran majoria han aconseguit i aconsegueixen escapolir-se dels judicis terrenals, protegits i emparats pels hàbits de qualsevol fe. Però és just també que sàpiguen i que recordin que no tots són iguals i que, com a tots els col·lectius, l’església també té persones que la dignifiquen.  

En el seu discurs, el President de la Conferència Episcopal, assegura també que el perdó és la millor via per aconseguir la pau en “justicia” i “libertad”, tal i com ell les entén, és clar. I en aquest punt no tindrien per què existir grans divergències. Als qui hem estat educats en la fe catòlica (que encara som un bon grapat) se’ns va ensenyar de ben menuts a perdonar. I s’ha de reconèixer que aquest ha estat un dels millors i més convenients invents de les religions cristianes, perquè el deure de perdonar ha permès al llarg de la història la impunitat de grans barbàries. Tanmateix, per poder perdonar es fan imprescindibles, com a mínim, dues condicions: la primera és que algú es penedeixi d’alguna cosa i la segona, i no menys important, és que el penedit demani perdó. Cap de les dues s’han donat fins ara i “la convivencia serena y reconciliada que hemos logrado ya en nuestra sociedad”, de la qual presumeix Rouco Varela, ha estat possible gràcies a la immensa generositat de moltes famílies que encara esperen amb paciència que es faci pública una història que el silenci pretén ofegar. Potser comença a ser hora que alguns deixin de demanar perdó als Déus i comencin a demanar-lo als homes!.

Artícle publicat al setmanari El Pati. Des.2008