Des de fa temps ens tenen acostumats a sentir, a través dels mitjans de comunicació, com el bancs i les caixes tanquen, any rere any, els seus comptes amb uns guanys econòmics de difícil comprensió i, per tant, de fàcil oblit per als qui som profans en la matèria. Tanmateix, tothom té clar que les entitats financeres són com una mena d’organitzacions amb un ànim de lucre tan desenvolupat que, fins i tot, en època de crisi intenten quadrar els seus balanços sense minvar la partida destinada a beneficis.  Després d’un grapat d’anys dedicades amb desfici a assolir dividends ràpids i sense garanties, capdavanteres en l’especulació immobiliària, en la sobrevaloració hipotecària i en les comissions abusives, diuen que la més que discutible gestió empresarial d’aquestes entitats ha abocat el mercat financer a una, segons els experts, lògica i previsible crisi.  Una situació que, sigui dit de pas i per altres motius, fa temps que pateixen altres sector de la nostra economia, com ara el de l’agricultura, que porta anys agonitzant sense que això desperti alarma suficient perquè els governs europeus es posin d’acord per prendre mesures.  La banca, en canvi, ha aconseguit el que cap altre sector somiaria: que els dirigents europeus facin un front comú per garantir recursos que ajudin a minimitzar i resoldre la situació de perill. No ens hauria d’estranyar. És ben sabut, tot i que volgudament ignorat, que estem immersos en una societat capitalista i ha de quedar clar, doncs, que “el capital” és la prioritat a protegir.  Resulta difícil, però, creure que tants anys de beneficis no permetin afrontar un període de vaques flaques. Per altra banda, la realitat és que les crisis en aquest tipus d’empreses no s’inicien quan comencen a perdre diners, sinó quan preveuen que en guanyaran menys. Això fa pensar que potser la Banca, al igual que estan fent moltes altres empreses europees, podria també aprofitar aquesta conjuntura de pànic col·lectiu per justificar maniobres empresarials destinades a recuperar i, per què no?, millorar els rendiments previstos.  Així i tot, la qüestió s’ha convertit en una prioritat mundial. Com que la nostra societat del benestar està basada en el consum, la roda econòmica no pot perdre força sense provocar una crisi en cadena. D’una o altra manera han d’aconseguir que el capital recuperi el moviment perdut. Uns països aposten directament per injectar-hi diners, és a dir: finançar les entitats financeres, encara que sembli redundant. D’altres creuen més convenient nacionalitzar-les, que és com dir que mentre són rendibles les aprofiten els espavilats i quan entren en crisi les venen, escurades, als governs. L’estat espanyol, però, ha optat per garantir una quantitat important dels estalvis dels usuaris bancaris, que deu ser com dir als bancs que poden continuar fent la seva amb més tranquil·litat perquè, passi el que passi, els diners sortiran de les arques estatals.  Podria resultar còmic, si no fos perquè és insultant, adonar-se que parlen d’austeritat en els pressupostos i demanen que ens estrenyem el cinturó per poder “salvar”, amb els diners dels nostres impostos, a aquells que no han fet altra cosa que viure d’especular amb els diners dels nostres estalvis. 

Artícle publicat al setmanari El Pati. Oct.2008