dpalma

M’he despertat amb la notícia que Vicenç Ferrer, fill de Barcelona, jesuïta i fundador de la ONGD (Organització No Governamental de Desenvolupament) que porta el seu nom, està hospitalitzat a causa d’un infart cerebral. Entre molts altres reconeixements té la Creu de Sant Jordi, el Premi Principe de Asturias de la Concòrdia i ha estat personatge destacat de la història del segle XX per la UNESCO.

Per sort o per desgràcia, tot allò que no pot controlar l’home no discrimina entre bons i dolents, ni entre rics i pobres, però quan m’assabento que persones com Vicenç Ferrer està hospitalitzades no puc evitar sentir que el món, un cop més, corre el risc de perdre algú que des de la distància, amb una fermesa entossudida i una dedicació constant, entenc que ens és imprescindible. Imprescindible per la tasca que fa en una de les zones més deprimides de la Índia. Imprescindible perquè ha aconseguit ser referent de molts joves que, des dels països desenvolupats, s’impliquen en els seus projectes. Imprescindible perquè ha estat capaç d’implicar empreses, governs i societat civil en els seus projecte d’abast internacional.

Ja són més de 40 anys, i desitgem que siguin molts més, dedicats a lluitar contra la pobresa, la física de la Índia i la espiritual d’occident. Dues tasques que en Vicenç ha tingut sempre molt clar que s’han de tractar alhora si es vol aconseguir eradicar la malaltia més vergonyant del segle XXI.

Vols valorar aquest article? Enllaça... "http://spreadsheets.google.com/embeddedform?key=prDAtmsLOXE19fVciDFcFAQ"  

He rebut un correu que m’adreça a un article d’un antic col·laborador de Softcatalà, que ara treballa per Google, sobre la importància de navegar en català.

M’ha semblat que era important fer-ne difusió i per això el penjo al bloc. Us convido, si més no, a llegir-lo.

Una bandera espanyola penjada a la finestra d’un quart pis, al passeig per on transcorria la manifestació, va provocar els ànims dels convocats. S’ha de dir que l’escridassada col·lectiva i els xiulets continuats van aconseguir la retirada del símbol. L'altra cara de la moneda van ser els veïns que mostraven el seu suport amb samarretes i bufandes blau-grana.

Quan estàvem a Brussel·les ens vam assabentar que la policia belga havia comptabilitzat en 7 mil els participants a la "mani". En arribar a Barcelona ja vam sentir la xifra de 4 mil. Més tard, TV3 informava de 3 mil. I no fa gaire, llegint per internet, alguns mitjans ho han deixat en 2.900. Totes les dades, diuen, segons la policia belga. Jo hi vaig ser. Bé, jo i uns quants més de 2.900, de 3 mil i de 4 mil. Tot això fa pensar que o bé la policia belga es descompta o que s'han anat perdent manifestant durant el viatge de tornada. Així que m'he proposat esbrinar quants érem en realitat. Però com que no sabia a qui creure, he col·locat les meves 150 fotografies en fila i he anat comptant els manifestants un per un. Me'n surten 10.362, comptant els dos veïns belgues que donaven suport amb samarretes blau-granes des dels seus balcons (ja penjaré les fotos dels culés, pels incrèduls) i sense comptar-me jo, (que per una raó òbvia no sortia a les fotos).

Malauradament a la imatge només hi caben unes quantes, però eren milers les persones de tot arreu que es van desplaçar per donar suport a la manifestació independentista. Només és una petita mostra de la gentada que va omplir els carrers de Brussel·les per tal que els qui no vareu poder anar (però que hi éreu amb el cor) pugueu veure imatges de la primera concentració per la independència catalana a Europa.