dpalma

  La Declaració de Brussel·les, aprovada el 29 de març de l’any passat amb el suport d’experts internacionals en resolució de conflictes, feia una crida a l’organització etarra a manifestar el compromís ferm d’abandonament de la lluita armada alhora que instava el govern a donar una resposta democràtica. Brian Currin, impulsor de la Declaració, assegura que el missatge de l’Esquerra Abertzale s’ajusta a les condicions establertes pels mediadors internacionals. Ara només caldrà veure si els dirigents espanyols, poc acostumats a resoldre conflictes interns de manera pacífica, són capaços d’acceptar les regles de joc externes.

  De moment, les reaccions no s’han fet esperar. Des de les files socialistes s’expressa decepció davant una notícia que, sense cap mena de dubta, troben curta de renúncies i llarga d’ambicions mentre el Partit Popular considera que les rendicions han de ser cruentes i exemplars i que, com a mínim, han d’entonar el mea culpa i anar acompanyades d’autoflagelació pública. Uns i altres insatisfets per una victòria desgastada que no reportarà grans beneficis polítics ni representarà la aniquilació de les ànsies de llibertat que continuen martiritzant les nits d’insomni espanyoles. 

  Algú es preguntarà el per què d’aquest article. Malgrat que ho sembli, aquest escrit no vol parlar d’ETA sinó constatar que cap negociació bilateral amb Espanya serà possible. L’únic camí passa per desbloquejar l’immobilisme permanent a què ens releguen les oïdes sordes i la nostra persistent voluntat de dialogar amb qui s’entesta en no fer-ho.

  Ara, que ja han començat a omplir-se de pancartes els nostres pobles. Ara, que els discursos polítics comencen a sentir-se arreu, serà el moment de reflexionar amb serenitat. Serà, sobretot, el moment de decidir amb responsabilitat i amb coherència.

  Potser, per a molts, això no tingui cap importància però ningú pot negar l’evidència: avui resulta més fàcil identificar-se amb els arguments independentistes, perquè els hem pogut conèixer de primera mà, sense intermediaris. I això ha estat mèrit de la gent d’Esquerra Republicana de Catalunya i de la seva gran minoria parlamentària, que ha governat amb tan sols 21 escons dels 135 que configuren l’arc parlamentari català. I ho ha fet amb valentia, malgrat les discrepàncies amb els 49 companys de govern i les travetes de 48 catalans a l’oposició. Un desavantatge numèric que cal tenir ben present a l’hora de valorar amb honestedat la tasca realitzada. Perquè som gent valenta. Som gent d’Esquerra.

Artícle publicat a El Vallenc  04/11/2010

Tot just s’estrena setembre deixant enrere un estiu intens, amb un juliol com no se’n recorden i un agost sense treva. En un mes es va sentenciar l’estatut català, va tenir lloc la manifestació més multitudinària de la democràcia i l’agitació sociopolítica als mitjans de comunicació i a les xarxes socials va ser incontestable. Catalunya va ser portada diària de la premsa internacional que es va fer ressò de la manifestació independentista en primer lloc i, dies més tard, de l’abolició de les curses de braus, aprovada per majoria paramentaria. No tot va ser bo, és clar.  (Segueix)

Aquest cap de setmana la celebració de la Diada tindrà la mirada fixada en Arenys de Munt, la primera població que ha estat capaç d’impulsar una consulta sobre la independència de Catalunya. La iniciativa popular va ser aprovada pel Ple de l’ajuntament el passat més de juny i els veïns i veïnes d’Arenys quedaren convocats a les urnes per al 13 de setembre.

  Potser, el silenci estival va fer pensar a molts que el diumenge electoral podria transcórrer amb normalitat. Però no.  (Segueix)

Parlo sovint de la ciutat de Valls. Sempre intento recordar i defensar que Valls, com a capital de l’Alt Camp, ha de ser el referent social i cultural de la comarca i, per tant, les administracions, i els seus responsables, han de trobar mecanismes per garantir la millora dels serveis públics i vetllar pel seu bon funcionament.

  De ben segur que es podria parlar d’algun altre espai de la ciutat, però m’agradaria fer-ho de la biblioteca pública.  (Segueix)

El dia del llibre i de la rosa és una festa tradicional que Catalunya viu amb plenitud i exporta de fa temps. Malgrat que el consumisme fa català el dia de Sant Valentí, o de los enamorados que es celebra durant el mes de febrer, el nostre dia per commemorar l’amor, i l’amistat, té lloc a la primavera, el 23 d’abril.

Dissortadament no és festa laboral i cada any hem d’esgarrapar hores d’on sigui per poder passejar l’ambient dels carrers, plens de llibres i roses. Hi ha molta gent contrària a aquesta celebració, per considerar-la consumista. D’altres defensen que consumir cultura és apostar pel futur individual i col·lectiu i que aquesta festivitat serveix per promocionar escriptors i per potenciar l’hàbit per la lectura.

La tradició popular, però, estableix que els homes han de regalar roses i que les dones compraran llibres per obsequiar els homes. Un costum que històricament ha semblat reservar el privilegi de la lectura al gènere masculí i l’únic que ha permès potenciar de la dona són les glàndules olfactives.

Analitzant la situació política actual, des d’una perspectiva social, es podria arribar a interpretar que l’evolució democràtica ha passat per tres etapes molt diferenciades. Primer va ser l’anomenada transició, durant la qual el silenci i el conformisme van ser per a alguns un preu més que justificat per aconseguir superar la fase franquista. Després va arribar la renovació de tendències polítiques al govern espanyol, època en que la verborrea de Felipe González aconseguia fer creure a les multituds que la democràcia era real i que els vots de la majoria popular eren tinguts en compte. Anys més tard es constatava que la llibertat d’expressió era una realitat que s’instaurava també a les cambres parlamentaries. Després del mític “váyase señor González” s’obria una nova etapa,  (Segueix)

A la darrera publicació de l’any 2008, la revista El Temps destina la seva portada a la recuperació de la memòria maçònica impulsada per la Biblioteca Pública Arús de Barcelona. Dotze completes pàgines d’informació dedicada a despertar la curiositat envers una organització datada a Europa des del segle X i que, com moltes altres, va ser perseguida i represaliada durant el període franquista. El temps, l’anonimat forçós, el desconeixement i possiblement la falta de rigorositat de molts historiadors, han potenciat la imatge sectària, relacionada fins i tot a rituals ocultistes, que perviu dins la ment d’una gran majoria. Així el concepte maçònic desperta,  (Segueix)

Tinc un amic que té una amiga que treballa en un jutjat. Explica l’amiga del meu amic que quan va començar a treballar va quedar astorada amb la realitat laboral que allà dintre es viu. Sembla ser que poden disposar d’una gran flexibilitat horària, tant d’entrada com de sortida, i que l’única condició que se’ls posa és la de treballar les hores marcades en conveni. Poden, a més, entrar i sortir quan volen per comprar, passejar o per fer aquells esmorzars de dues hores tan necessaris per compensar l’estrès laboral. Els controls de totes aquestes entrades i sortides es fan mitjançant fitxes personals, d’aquelles que deixes als companys/es per tal que puguin marcar-te-la en els casos que tu no hi ets. No és d’estrany que als arxius, segons explica, els expedients s’amunteguin sense que ningú es preocupi d’organitzar-los.  (Segueix)