El ja llunyà any 2006 va tancar portes emportant-se amb ell la vida de dos dictadors. El mes de març es trobava a Slobodan Milosevic mort per causes naturals, segons l’autopsia oficial, en un centre de detenció del Tribunal Penal on estava ingressat acusat per crims de guerra.L’any acabava amb la mort de Pinochet, dictador argentí que va passar temps i temps torejant la justícia per eludir els nombrosos judicis oberts per crims contra la humanitat. I ho aconsegueix. Mor burlant els processos pendents i amb ells a totes les famílies que esperaven un veredicte que compensés la lluita i els patiments de tants anys.El 2007 no va ser menys mogut i va començar regalant als molts agreujats per la dictadura de Saddam Husein la satisfacció d’una sentència judicial condemnatòria. La polèmica, però, va acompanyar l’execució de la resolució. Totes les organitzacions internacionals de defensa dels drets humans que s’havien passat anys reclamant que Husein fos ajusticiat van posar el crit al cel quan va ser condemnat a la forca. Què s’esperaven que farien amb ell en un país on existeix la pena de mort? Que el tancarien en un palau a cor que vols com fan els occidentals? A cop calent a ningú li pot semblar injust castigar amb la mort a algú condemnat per l’assassinat de milers de persones. Fins i tot pot semblar que una sola vida és un preu ridícul per compensar totes les altres. Però quan reflexionem més a fons, i sobretot quan no ens ha tocat de prop, alguna cosa al cor ens diu que de ben segur podríem trobar una condemna a mig camí entre la forca i la presó daurada que acaben tenint molts dictadors. Cal tenir present, però, que han estat, i són, moltes les dictadures recolzades per grans potències mundials. Països anomenats democràtics que no tenen escrúpols a l’hora de posar capital i armament a disposició de colpistes per aconseguir desestabilitzar i enderrocar governs legítims. D’aquests ningú en parla. Aquests no hauran de respondre mai per inducció i/o coparticipació en crims contra la humanitat.I és que la història està plena de criminals que mai no arriben a asseure’s a la cadira dels acusats i per tant no se sap ben bé què fer amb ells quan s’aconsegueix encausar-los.D’altres tenen més sort i la impunitat els acompanya més enllà de la mort com ha estat el cas de Franco que, al pas que anem, ni tan sols la història el podrà jutjar.Queda clar que no és fàcil. Si no se’ls enxampa ens exclamem. Si se’ls condemna a presó també ens exclamem per la vida regalada que porten darrere les reixes. I si se’ls executa ens tornem a exclamar per què ho considerem un mètode massa dràstic i inacceptable. Possiblement ens convindria que tots els dictadors imitessin a Adolf Hitler i es suïcidessin (a poder ser abans d’exercir) i ens estalviessin el gran conflicte moral que ens suposa haver-los de condemnar.

Artícle publicat al setmanari El Pati. Gener 2007