L’Art. 4 del Capítol I de la Llei de l’estatut dels treballadors parla dels drets laborals d'entre els quals s’inclou el dret de vaga. Un dret, aconseguit gràcies a l’esforç de molta gent, que ens permet manifestar, sense represàlies, la nostra disconformitat davant decisions que considerem que ens perjudiquen. Perquè tingui sentit aquest dret s’ha de garantir que sigui, en tot cas, lliure i voluntari.
Enlloc de la Llei diu que el dret de vaga pugui tenir la consideració d’obligatori. Tothom ha de ser lliure de decidir si vol o no acollir-se a una convocatòria. D’altra banda, l’adhesió comporta el descompte de la jornada laboral no treballada. Això, i la sensació generalitzada que les vagues cada cop serveixen per a menys, fa que molta gent decideixi no formar part d’una convocatòria.
No se sap encara quina serà la resposta de l’empresa privada el proper 29 d’octubre, però una gran majoria de treballadors del sector públic acudiran als seus llocs de treball, com ho van fer a la darrera vaga del 8 de juny. Cal parar esment que les manifestacions al carrer es fan per la tarda, fora dels horaris laborals. Les portes, però, de la majoria de serveis de l’Administració romandran tancats al públic tot i que els treballadors hi siguin i, com és natural, cobrin els seus jornals. En poques paraules: l’usuari no disposarà dels serveis malgrat que els continuarà pagant.
Val a dir que molts treballadors públics ja fa temps que s’han cansat de veure reduïts els seus ingressos per vagues que no aporten altre resultat que el desprestigi del seu sector i de la seva feina. Tant si com no, però, es veuran obligats a mantenir les portes tancades al públic per decisions i/o acords político-sindicals. Ara ja no hi han esquirols entre els treballadors públics i, si n’hi ha, queden tancats tots darrera les portes.
La percepció pot ser, doncs, que la lluita pels drets laborals s’està convertint estrictament en vagues de serveis als usuaris la qual cosa fa pensar que més que lluites en defensa dels treballadors siguin vagues per la pervivència dels sindicats. Una conclusió políticament incorrecte de manifestar públicament, ho admeto. Malgrat reivindicar el dret amb convenciment i donar suport a la reivindicació, s'ha de dir que les vagues generals en temps de crisi i amb més de mig milió d’aturats, només a Catalunya, poden resultar d’una incoherència alarmant. Potser valdria la pena dedicar esforços per cercar noves maneres de manifestar-se per tal de recuperar la credibilitat i el suport popular i fer més efectives les accions conjuntes.
Santes Creus [13]
24/09/2010, 20:33
Estimada Dolors, discrepo totalment de la teva opinió. Penso que els sindicats, malgrat els seus defectes i imperfeccions, segueixen essent vàlids i són les úniques organitzacions capaces de mobilitzar la ciutadania i la classe treballadora. El que passa que són molestos en un món de pensament únic i tothom intenta desprestigiar-los, però passa per les seves seus i veuràs si hi acut gent o no per intentar resoldre els seus problemes. Seguint el teu plantejament, els partits polítics segurament serien més prescindibles que cap altre organització social i política. Aquests no necessiten cap mena de campanya perquè ja es desprestigien sols.
No és cap incoherència una vaga general, ni tan sols en plena crisi econòmica. Hi haurà qui dirà que també la van provocar els sindicats. Totes les vagues generals que s'han dut a terme en la democràcia han tingut els seus efectes sobre les polítiques del govern de torn i si no consulta les hemeroteques, pregunta-li a l'Aznar i a González. Sempre han aconseguit el que pretenien, potser et cal una visió més àmplia que vagi més enllà que la dels treballadors públics. El que passa és que la gent ens hem acostumat a viure massa bé i ens hem cregut que érem una altra cosa quan la majoria no hem deixat mai de ser uns simples treballadors sotmesos als interessos dels més poderosos.
Una abraçada.
25/09/2010, 18:11
Benvolgut Pau,
Jo, en canvi, estic completament d’acord amb la teva darrera frase que, al meu parer, resumeix a la perfecció l’origen de la realitat actual. El meu escrit no pretén desprestigiar els sindicats sinó denunciar una pràctica que, des de la meva opinió, es podria considerar opressiva. Les vagues són o han de ser un dret dels treballadors a manifestar-se lliurement i, en molts àmbits, s’han convertit en una obligació. Quan faig referència als treballadors públics ho faig amb coneixement de causa i perquè tots sabem que a les empreses privades aquest tipus de pressions no són tan fàcils. Al meu entendre, el dret a la vaga perd la seva legitimitat si s’imposa. S’ha de convèncer els treballadors no obligar-los. No es poden tancar les portes d’una empresa, en aquest cas l’administració, si tots els seus empleats són dins perquè no volen fer vaga. Això fa pensar que només es tracta d’una mena d’acord polític que permet als sindicats visualitzar la vaga que, per tant, només perjudica als usuaris. Jo, com a usuària, de l’administració estic disposada a acceptar serveis mínims o a trobar-me les oficines de Hisenda, per posar un exemple, tancades si la majoria dels seus treballadors decideixen lliurement manifestar-se. D’altra banda considero un abús, i una trampa, haver de renunciar a aquests serveis quan la majoria dels treballadors estan en actiu. Accepto de grat el teu comentari que potser em cal una visió més àmplia, doncs no conec el funcionament sindical des de dins. No em cal, però, tornar a llegir hemeroteques per admetre la seva reconeguda tasca històrica. Només considero que si per dur a terme una vaga s’ha d’obligar a exercir-la potser vol dir que ha arribat l’hora de reinventar els sindicats, i la política per descomptat.
Deixa’m agrair el teu comentari i la teva moderació. Una abraçada.