Cada primavera redescobreixo el meu jardí. Un discret espai situat a l’esquena de casa. Un racó que desperta de la letargia quan el bon temps ens permet obrir els finestrals de bat a bat. Aleshores fem la primera passejada, contemplant les restes del que en altre temps va arribar a ser un jardí florit. Sorprenentment sempre n’hi queden de plantes supervivents i sempre són les mateixes: un romaní, dos espígols i un llorer que no vol créixer. També hi és el llimoner ocupa, que porta tres anys plantat sense pagar renda. La resta dels espais enjardinables els han cobert una munió de plantes desconegudes, sense permís de residència.        

 

Uns convidats estrangers, molt estrangers, que van passar per casa no fa gaire, tot contemplant les quatre plantes enmig d’aquell mar de pedretes van preguntar “és un jardí japonès?”. En un anglès deficient els vaig respondre:  (Segueix)