Cada vegada són més els requisits que has de complir per mantenir-te al dia. En l’actualitat les noves tecnologies, el culte al cos, la vida sana o la informació ocupen la major part del temps d’oci que tenim, que ja no se li hauria de dir d’oci. Les exigències laborals i personals són tan elevades que ens veiem obligats a utilitzar el nostre temps lliure per reciclar-nos contínuament. No tothom té la mateixa capacitat per assumir el ritme frenètic que una societat competitiva, com ara la nostra, va marcant. No tothom s’adapta als canvis a la mateixa velocitat. Una gran majoria té veritables problemes per mantenir aquest ritme i són els que, poc a poc, van quedant enrere, despenjats, amb poques o cap possibilitat de tornar a reincorporar-se. Són milers i milers les persones que resten al marge de la nostra societat. Però no voldria parlar d’aquestes persones. En aquests moments només voldria fer una reflexió sobre els milers i milers d’infants que neixen en aquests cercles marginals, sense escollir-ho. Que creixen en un entorn familiar amb recursos econòmics sota mínims, que viuen en ambients inadequats; molts d’ells reben una educació deficient envoltats d’un entorn social amb una escassa o nul·la escala de valors. Molts de nosaltres podem dir que hem nascut en un entorn més o menys privilegiat que ens ha permès fer-nos un lloc amb més o menys dificultat. Molts, al llarg de la nostra vida, em tingut ocasions de prendre decisions i d’escollir les opcions que més ens han convingut.  
Ells neixen aquí. Enmig d’un món que els fa invisibles per poder ignorar-los. Ningú pot culpar-los per la vida que porten perquè no han conegut cap altra: han nascut marginats. Qui escolliria voluntàriament una vida tan plena d’incertesa?. Els ha tocat a ells, sense elecció, a dit. Perquè el lloc de naixença no es pot triar. L’Estat intenta protegir l’infant amb lleis i més lleis i cada any destina a aquesta causa reduïdes partides pressupostàries que, com sempre, resulten insuficients per donar solució a un problema massa complex. Malauradament no cal anar als països del tercer món per veure canalla desatesa, maltractada o explotada. Segur que no cal ni sortir de la nostra comarca. Nens que no poden ser nens i actuen com petits adults envoltats de problemes que els queden massa grossos i que no entenen. Són el que anomenem, amb massa lleugeresa, nens difícils. Nens, quasi sempre, amb un elevat grau de fracàs escolar i sovint amb greus problemes d’integració.  En el fons no deixen de ser nens i nenes amb grans qualitats i perfectament capacitats que veuen malmès el seu dret a escollir lliurement un futur millor. I cal tenir pressent que ells també són el futur del nostre país. Una part del futur cada cop més grossa com per continuar ignorant-la.