Les cartutxeres, la panxa i els sacsons són parts de la nostra anatomia que s’entesten a martiritzar-nos així que comença el bon temps. És com si durant l’hivern els miralls no reflectissin els nostres cossos. En pic comencem a despullar els braços comença un rosari de retrets silenciosos cap aquell mirall que, de sobte, ens retorna una imatge blanca, flonja i aparentment desconeguda. I així és com els raigs ultraviolats, els gimnasos i, com no, les dietes miraculoses s’implanten en el nostre dia a dia durant els mesos d’abril a juliol. Contràriament al que es diu, el problema no es fa palès quan pensem a posar-nos el banyador. El problema pren la seva màxima magnitud quan comença l’època dels casaments i hem de trobar aquell vestit ajustat, amb un gran escot o amb tirants, que faci lluir la nostra figura sense embotir-la; i ens veiem obligades a observar-nos davant dels miralls públics de les botigues i de dependentes desconegudes. Sempre és igual. Tu demanes una 42, que és la que has fet servir fins ara i, ves per on! fins que no et porten la 44 la cremallera del vestit es nega a tancar. Sort que sempre hi ha una amable venedora disposada a assegurar que això és culpa del disseny que, justament aquell model, fa uns tallatges massa petits i que tothom ha d’agafar una talla més gran de la que en realitat li escauria. Sembla mentida però, de vegades, aquest tipus de comentari et fa recuperar la confiança que t’ha fet perdre la cremallera i aconsegueix que et miris el maleït vestit amb uns altres ulls. Tot i així et promets a tu mateixa que començaràs a fer exercici i vigilaràs el que menges. A partir de dilluns. Seria absurd fer veure que no ho sabem. Ho sabem. Sabem que tot plegat no pot durar gaire. Tant és així que, fins i tot, intentem entabanar algú perquè s’apunti amb nosaltres i ens acompanyi en la nostra lluita contra la mandra que no tardarà a arribar.  I dilluns t’aixeques amb una voluntat desconeguda disposada a canviar els teus hàbits. Caminaràs cada dia abans d’anar a treballar i per dinar s’han acabat els estofats amb  pa sucat. S’han acabat els dolços. Res de menjar a deshores. Bones amanides i molta aigua.

La primera setmana tot sembla anar sobre rodes, mal aniria!. La nostra voluntat es mostra ferma i contundent. Tres quilòmetres diaris per començar (tampoc cal abusar). Et sorprèn veure els carrers plens de xandalls i de calçat esportiu de gent que aposta per l’esport primaveral, com tu. Gent convençuda, com tu, que un mica d’exercici matiner els permetrà entrar en els pantalons de l’estiu passat. Aquesta reflexió provoca les primeres esquerdes en el teu subconscient però, que carai! cadascú és com és i tu estàs molt segura que la teva constància no decaurà. Ben mirat tampoc és tan difícil dedicar una horeta diària a saltironejar, oi?. Però no falla. Cada any passa el mateix. Hi ha aquell dia que plou i no pots sortir a caminar, un altre que tens convidats a casa i et saltes l’amanida o aquell diumenge que et conviden a tu i has de quedar bé. I quan abandones ho fas convençuda de que no és una qüestió de voluntat sinó de temps: no tens temps!. En arribar la tercera setmana ja no te’n recordes dels teus propòsits, ni de la cremallera que te’ls va provocar. I de ben segur que no et tornaràs a amoïnar fins que et toqui emprovar-te el primer vestit de la primavera vinent.