Com dirien alguns... tinc un amic que té un amic que és funcionari de correus. Explica el meu amic que el seu amic té per costum agafar una baixa sistemàtica des de voltants del mes de febrer fins al novembre. Al novembre s’incorpora al seu lloc de treball per agafar el mes de vacances que li pertoca. Al desembre, a més d’aprofitar les festes de guardar, té l’amabilitat de passar les felicitacions nadalenques de correu per les cases que encara conserven l’hàbit de gratificar-les i, tot just acabat el gener, i per raons que de ben segur són inqüestionables, torna a recuperar la seva condició de malalt i els usuaris tornen a patir la inexperiència d’un seguit de substitucions i els seus evidents problemes en el servei.

Imaginar les conseqüències d’un caos com aquest en els sectors de sanitat i/o ensenyament, on els errors no es cometen amb la correspondència sinó amb les persones, pot resultar indignant.Dins del serveis sanitaris es donen casos d’usuaris que no coincideixen mai amb el seu metge de capçalera i es veuen obligats a confiar les seves intimitats al desconegut de torn que el substitueix. Parlar dels especialistes ja deu ser tot un món on naufragar.Dins l’àmbit de l’educació, avui no se’n lliura cap sector, no fa gaire m’explicava una mestra que durant el seu temps d’interinatge, dins les llistes de la famosa borsa de treball d’ensenyament, s’havia arribat a trobar amb la paradoxa de substituir la substituta de la substituta d’una mestra. Totes elles de baixa. Quatre persones durant tot un any sencer per cobrir una única plaça laboral!. Quatre contractes, amb tots els seus sous i drets, durant tot un any per tal que una classe d’infants no es quedi sense professorat. Tothom pot suposar el cost econòmic que això provoca però de ben segur que ningú ha gosat encara calcular l’inimaginable cost social que representa. Quan aquestes situacions es repeteixen, i malauradament això passa més sovint del que es vol admetre, el referent escolar de l’alumne desapareix i el grau d’implicació i de complicitat, tant d’alumnes com de professors, queda reduït a la mera i obligada assistència al centre escolar.L’absentisme laboral dins l’administració pública està emparat per un corporativisme mal entès que silencia els excessos i els abusos sota la supervisió dels responsables dels diferents centres i sectors, i amb el coneixement de la resta dels treballadors que accepten amb normalitat que ser funcionari és un campi qui pugui, on tothom fa valer els seus drets sense que ningú pugui tenir massa control sobre les seves obligacions.

No cal dir que són molts, segur que una majoria, els funcionaris i les funcionàries que compleixen amb la seva feina amb dedicació i responsabilitat. Ells, però, més que ningú saben que aquests abusos existeixen i ells, més que ningú, són coneixedors de la inestabilitat i desordre que l’absentisme laboral i les seves interminables substitucions provoca i el desprestigi professional que pateixen per culpa dels que n’abusen.

Una xarxa pública de serveis és una garantia d’igualtat i de justícia social. És doncs  imprescindible vetllar per millorar el seu funcionament i cal que l’administració, com fa qualsevol altra empresa, estableixi mecanismes de control efectius per valorar el grau d’implicació i compromís dels seus treballadors i adopti les mesures correctores que calguin per garantir la rendibilitat social dels llocs que ocupen.

Artícle publicat al setmanari El Pati. Març 2007