Ja sóc aquí altre cop. Recollint allò que tothom deixa, allò que ningú vol i es llença al carrer, a terra. Com aquell paper marró. Aquell paper que encara fa olor de coca calenta. Aquell maleït paper que és sempre idèntic: no gaire gran i amb les puntes recargolades. Cada dia me’l trobo al mateix lloc, sobre la vorera, al costat de l’arbre que hi ha davant de la fleca. És com si m’esperés, fidel, cada matí a les set.L’observo des de lluny, entre incrèdul i emprenyat. Els meus ulls busquen pels voltants algú a qui acusar, algú que em pugui explicar el perquè d’aquell paper. És inútil. No hi ha res a fer. El recolliré altre cop, el ficaré al cabàs i tindré cura, durant tot el dia, que l’aire no se me l’emporti. Tant és! Demà, quan comenci a treballar, me’l tornaré a trobar al mateix lloc, sobre la vorera, al costat de l’arbre que hi ha davant de la fleca, fent olor de coca calenta.