dpalma

  En el seu comunicat, ETA torna a fer una crida a les autoritats per tal que abandonin les mesures repressives i la negació del dret d’autodeterminació del poble basc. Ho fa anunciant el final de la confrontació armada amb un procés d’alto el foc definitiu que demostra la voluntat de l’organització per trobar una via pacífica que resolgui el conflicte d’Euskal Herria.    

 

  La Declaració de Brussel·les, aprovada el 29 de març de l’any passat amb el suport d’experts internacionals en resolució de conflictes, feia una crida a l’organització etarra a manifestar el compromís ferm d’abandonament de la lluita armada alhora que instava el govern a donar una resposta democràtica. Brian Currin, impulsor de la Declaració, assegura que el missatge de l’Esquerra Abertzale s’ajusta a les condicions establertes pels mediadors internacionals. Ara només caldrà veure si els dirigents espanyols, poc acostumats a resoldre conflictes interns de manera pacífica, són capaços d’acceptar les regles de joc externes.

  De moment, les reaccions no s’han fet esperar. Des de les files socialistes s’expressa decepció davant una notícia que, sense cap mena de dubta, troben curta de renúncies i llarga d’ambicions mentre el Partit Popular considera que les rendicions han de ser cruentes i exemplars i que, com a mínim, han d’entonar el mea culpa i anar acompanyades d’autoflagelació pública. Uns i altres insatisfets per una victòria desgastada que no reportarà grans beneficis polítics ni representarà la aniquilació de les ànsies de llibertat que continuen martiritzant les nits d’insomni espanyoles. 

   Sigui com sigui, tot fa pensar que els abertzales han aconseguit canviar d’interlocutor i per primer cop han posat les seves reivindicacions històriques en mans internacionals. Una estratègia que desarma, també, els arguments polítics dels unionistes espanyols i que confirma que tots els conflictes peninsulars s’han de traslladar Pirineus enllà perquè siguin escoltats. 

  Algú es preguntarà el per què d’aquest article. Malgrat que ho sembli, aquest escrit no vol parlar d’ETA sinó constatar que cap negociació bilateral amb Espanya serà possible. L’únic camí passa per desbloquejar l’immobilisme permanent a què ens releguen les oïdes sordes i la nostra persistent voluntat de dialogar amb qui s’entesta en no fer-ho.

Artícle publicat a El Vallenc 14/01/2011
 

Per mantenir les tradicions en aquestes dates tan senyalades, els partits polítics catalans fan lectures diferents de la sentència del Tribunal Suprem que empara el dret de tres pares a educar els seus fills en castellà a Catalunya.   

La sentència diu, amb una claredat parvulària, que el castellà ha de ser llengua vehicular a les escoles i en les mateixes condicions que el català. A més, les comunicacions escrites de les escoles amb els pares hauran de sortir en les dues llengües, no en la llengua que esculli o demani el progenitor, no, en les dues! Això està escrit en la sentència sense ambigüitats, sense espai per a la interpretació.   

 

Malgrat això, alguns polítics catalans juguen a fer creure que no. Mentre la FAPAC, Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes de Catalunya, i diferents grups socials com Omnium Cultural, mostren el seu rebuig. Mentre reconeguts juristes s’exclamen, mentre la societat intenta mobilitzar-se... ells surten als mitjans i afirmen que no, que això no afectarà l’actual llei d’educació catalana ni la d’immersió lingüística. Això com s’entén? Doncs, és molt senzill. Cal treure llenya del foc a l’atac lingüístic. Cal neutralitzar els ànims, crear elements de confusió. Ara convé que la gent es distregui amb els llums nadalencs. Per què sinó surt aquesta sentència ara, en plenes festes nadalenques? Perquè ara la societat civil no pot organitzar mobilitzacions massives. Perquè ara venen dos caps de setmana nadalencs i de compromisos familiars que impossibilita la resposta popular que tothom imagina després d’un atac com aquest. Tant CiU com PSC saben que convé prendre distància, que els catalans igual que s’inflen es desinflen. El cava, la música, els regals i el nou any contribuiran a la pau i la calma. De fet, aquestes píndoles només es deuen poder engolir amb cava. Un cop passades les festes, ja hauran passat els nervis. Tot tornarà a la normalitat i es faran les adaptacions que calguin sense fer soroll. Sense que ningú se n’adoni.  

I, de cop i volta, se m’han omplert les butxaques de preguntes i he pensat que aquest any no demanaré cap regal al Reis Mags de l’Orient. Aquest any ompliré la meva carta de preguntes, com ara: Per què el Tribunal es pronuncia ara, després de les eleccions? Per què no ho va fer fa una setmana? Els resultats electorals haurien estat els mateixos?  Donat que diuen que els Reis, aquests, són savis, potser m’ho expliquin. Altrament, sempre em quedarà el carbó que, de ben segur, serà més dolç que les respostes.

 
 

 Preguntar si s’està o no d’acord en allargar l’edat de jubilació als 67 és una absurditat. Cap treballador amb una mica de senderi pot recolzar una mesura que el perjudica o, com a poc, li fa perdre uns drets amb els quals somia des que accedeix al mercat laboral. 

El govern espanyol, aplaudit per la Unió Europea, ja fa temps que defensa aquesta opció com a mesura per reduir costos socials. De fet, que un càrrec polític, amb possibilitats de mantenir un sou vitalici, pugui proposar una qüestió que afecta milions de treballadors ja sembla, en si mateixa, una injustícia abusiva. Si, a més, és té en compte que la majoria de diputats que hauran d’aprovar aquesta reforma treballaran tota la seva vida entre un despatx i una sala de reunions, algú podria preguntar-se si s’han pres la molèstia d’imaginar com arriba a la seixantena un camioner, un treballador de la construcció o de qualsevol altra professió que requereixi un important desgast físic.   

 

No es pot negar que, si s’analitza amb certa fredor, el creixement de l’esperança de vida fa inviable el manteniment de les pensions futures. De les persones que estan accedint a la jubilació o a una prestació social compensatòria, la tercera part superarà els 80 anys de vida i per tant rebran ingressos durant, com a mínim, quinze anys. Es podria caure en el tòpic de dir que per això han treballat, que el que cobren ja ho han pagat prèviament. Caldria, doncs, per ser justos, comprovar quant aportem els treballadors durant el nostre període actiu i quan acabem rebent en concepte de jubilació. Ens sorprendrà comprovar que en la grandíssima majoria dels casos els números no quadren i que, per tant, aquests tòpics no es sostenen per enlloc.

Només ens queda, doncs, reconèixer que les pensions de la nostra gent gran es completen amb les aportacions dels treballadors en actiu i això planteja una altra lectura: Segons dades d’Idescat, de l’any 2008, un 50% de la població es troba fora de l’edat laboral activa. D’aquests, la meitat pertanyen al grup de majors de 65 anys. De l’altre 50%, el que es considera població activa o en edat de treballar, més d’un 10% no cotitzarà mai o ho farà esporàdicament. Així, doncs, sense tenir en compte l’índex d’atur d’avui dia, els percentatges demostren que amb el sistema social actual, un 40% de la població ha de sostenir el pes de les despeses socials pròpies i el de l’altre 60%.  

Des d’aquesta perspectiva de viabilitat de recursos, semblaria justificada la necessitat d’allargar l’edat de jubilació i, per tant, de reduir els temps de càrregues socials.  

Ara bé, cal abordar que aquest suplement de vida laboral activa no contempla cap garantia per al treballador quan supera els 60 anys d’edat. Si, amb les reformes laborals actuals, les empreses tenen tanta facilitat per acomiadar el seu personal, qui garanteix que mantindrà els seus treballador fins als 67 anys? Amb criteris competitius i de costos, quina empresa conservarà una plantilla d’aquesta edat? Si les empreses, amb els incentius i la protecció legal dels governs, avui dia es desfan dels treballadors quan arriben als 55 anys, com podrà un treballador cotitzar els darrers 15 anys de vida laboral que li donarien dret a percebre ingressos després de jubilar-se?. 

Tot fa pensar, doncs, que en el futur només uns quants privilegiats podran accedir al que avui coneixem com a paga de jubilació. Se senten veus dir que les cobertures s’han de buscar en els plans de pensions privats, el que no expliquen aquestes veus és com és pot fer això amb sous de 800 euros. Les dificultats d’assolir la prestació per jubilació fa preveure, sense ànim pessimista, que la majoria dels actuals treballadors es veuran obligats a fer cua a les oficines de la Seguretat Social per pidolar una pensió compensatòria mínima, si encara existeix, que els permeti sobreviure després dels 67.

Imatge: http://marticampo.blogspot.com/2008/03/diferencias-entre-ricos-y-pobres.html
 

  Ara, que ja han començat a omplir-se de pancartes els nostres pobles. Ara, que els discursos polítics comencen a sentir-se arreu, serà el moment de reflexionar amb serenitat. Serà, sobretot, el moment de decidir amb responsabilitat i amb coherència.

  Aquestes eleccions es preveuen en clau independentista. Malgrat les picabaralles, malgrat l’enrenou provocat per l’aparició de noves formacions, malgrat el desconcert de gran part de la població, o potser gràcies a tot plegat, aquests comicis podrien ser decisius per copsar l’opinió del poble català i, per tant, convindria per damunt de tot prioritzar el futur que es vol per a Catalunya. Enlloc millor que a les urnes per donar una resposta clara i contundent que eviti excuses polítiques que permetin a alguns fugir d’estudi i continuar navegant entre ambigüitats.

  S’han fet moltes, moltes coses els darrers anys. Potser, des de la perspectiva de l’opinió pública, la més destacable hagi estat aconseguir que el debat independentista es fes un lloc a les nostres taules. A les nostres i a les dels altres, és clar. Cal recordar que mai, fins ara, s’havia volgut donar a conèixer la pressió fiscal que ha patit i pateix Catalunya. Mai, fins ara, s’havien qüestionat els atacs i la repressió continuada a la nostra cultura i a la nostra llengua. Mai, fins ara, s’havia aconseguit arribar a tanta gent i despertat tantes consciències. Mai. Fins ara. 

  Potser, per a molts, això no tingui cap importància però ningú pot negar l’evidència: avui resulta més fàcil identificar-se amb els arguments independentistes, perquè els hem pogut conèixer de primera mà, sense intermediaris. I això ha estat mèrit de la gent d’Esquerra Republicana de Catalunya i de la seva gran minoria parlamentària, que ha governat amb tan sols 21 escons dels 135 que configuren l’arc parlamentari català. I ho ha fet amb valentia, malgrat les discrepàncies amb els 49 companys de govern i les travetes de 48 catalans a l’oposició. Un desavantatge numèric que cal tenir ben present a l’hora de valorar amb honestedat la tasca realitzada. Perquè som gent valenta. Som gent d’Esquerra.

Artícle publicat a El Vallenc  04/11/2010

 

  L’Art. 4 del Capítol I de la Llei de l’estatut dels treballadors parla dels drets laborals d'entre els quals s’inclou el dret de vaga. Un dret, aconseguit gràcies a l’esforç de molta gent, que ens permet manifestar, sense represàlies, la nostra disconformitat davant decisions que considerem que ens perjudiquen. Perquè tingui sentit aquest dret s’ha de garantir que sigui, en tot cas, lliure i voluntari.

  Enlloc de la Llei diu que el dret de vaga pugui tenir la consideració d’obligatori. Tothom ha de ser lliure de decidir si vol o no acollir-se a una convocatòria. D’altra banda, l’adhesió comporta el descompte de la jornada laboral no treballada. Això, i la sensació generalitzada que les vagues cada cop serveixen per a menys, fa que molta gent decideixi no formar part d’una convocatòria. 

  No se sap encara quina serà la resposta de l’empresa privada el proper 29 d’octubre, però una gran majoria de treballadors del sector públic acudiran als seus llocs de treball, com ho van fer a la darrera vaga del 8 de juny. Cal parar esment que les manifestacions al carrer es fan per la tarda, fora dels horaris laborals. Les portes, però, de la majoria de serveis de l’Administració romandran tancats al públic tot i que els treballadors hi siguin i, com és natural, cobrin els seus jornals. En poques paraules: l’usuari no disposarà dels serveis malgrat que els continuarà pagant. 

  Val a dir que molts treballadors públics ja fa temps que s’han cansat de veure reduïts els seus ingressos per vagues que no aporten altre resultat que el desprestigi del seu sector i de la seva feina. Tant si com no, però, es veuran obligats a mantenir les portes tancades al públic per decisions i/o acords político-sindicals. Ara ja no hi han esquirols entre els treballadors públics i, si n’hi ha, queden tancats tots darrera les portes.

   La percepció pot ser, doncs, que la lluita pels drets laborals s’està convertint estrictament en vagues de serveis als usuaris la qual cosa fa pensar que més que lluites en defensa dels treballadors siguin vagues per la pervivència dels sindicats. Una conclusió políticament incorrecte de manifestar públicament, ho admeto. Malgrat reivindicar el dret amb convenciment i donar suport a la reivindicació, s'ha de dir que les vagues generals en temps de crisi i amb més de mig milió d’aturats, només a Catalunya, poden resultar d’una incoherència alarmant. Potser valdria la pena dedicar esforços per cercar noves maneres de manifestar-se per tal de recuperar la credibilitat i el suport popular i fer més efectives les accions conjuntes.
 

Tot just s’estrena setembre deixant enrere un estiu intens, amb un juliol com no se’n recorden i un agost sense treva. En un mes es va sentenciar l’estatut català, va tenir lloc la manifestació més multitudinària de la democràcia i l’agitació sociopolítica als mitjans de comunicació i a les xarxes socials va ser incontestable. Catalunya va ser portada diària de la premsa internacional que es va fer ressò de la manifestació independentista en primer lloc i, dies més tard, de l’abolició de les curses de braus, aprovada per majoria paramentaria. No tot va ser bo, és clar.  (Segueix)

 

Una festa!. Malgrat la manca de previsions, malgrat les disputes al pati dels tarongers, malgrat la desafecció, malgrat la crisi... allò era una festa sense precedents. Cadascú podrà interpretar-la segons li convingui però, com hi ha món!, que tothom haurà de fer càbales per readaptar discursos futurs si volen tenir possibilitats en les properes eleccions. 

Per primera vegada, des que tinc us de raó, que sento a la Urbana admetre que s’havia superat el milió de manifestants. De fet, aquesta vegada ho tenien més fàcil perquè ningú es va moure de lloc durant hores. Així i tot, tenint en compte la immobilització, la impracticabilitat dels accessos i les manifestacions paral·leles que es van anar improvisant per falta d’espai, es podria recomanar que jubilessin, d’un cop per sempre, l’encarregat oficial de contar persones. Potser resultaria més fiable que els manifestants es numeressin en veu alta, com quan s’anava d’excursió, del primer a l’últim. Fins i tot l’Organització, desbordada, semblava haver perdut la calculadora. 

 

Sigui com sigui, i com ja he dit, el fet de superar la xifra “urbana” del milió demostra que la resposta de la ciutadania va ser rotunda i esperançadora.   

Els soterranis barcelonins també estaven col·lapsats de gent que no podia baixar del metro perquè les andanes estaven plenes i no es movien (aquests no van entrar en el recompte). A l’exterior, molts altres van abandonar la manifestació abans de poder recórrer dues illes. La manifestació al Passeig de Gràcia sobreeixia, per tots els carrers transversals i paral·lels, incapaç d’engolir l’afluència massiva. El centre de Barcelona quedava petit per acollir-hi tanta gent i quan la manifestació va començar a dispersar-se figurava una gran magrana oberta que, durant hores, s’anava desgranant per carrers i carrerons, inundant de colors la capital catalana.  

Sé de molta gent que, finalment, no hi va anar. Alguns no hi van poder i a d’altres es van estimar més seguir-ho per televisió o per ràdio mentre es penedien de no haver tingut la decisió i la confiança suficients per ser-hi. Gent que brama a la intimitat de casa seva o als cafès i sempre troben una prioritat que els impedeix participar d'aquest tipus d'actes. Gent que també ho vol tot, però amb un llindar d'esforç diferent. M'he trobat molta, molta gent que no hi va ser. Què hauria passat si s'haguessin decidit?
 

Jo també hi seré, dissabte. No em manifestaré contra res. Ni contra el TC, ni contra el malaguanyat Estatut, ni contra els polítics, ni contra els espanyols. No vull perdre més temps amb recriminacions inútils, ni amb planys estèrils. Tant m’és què hagi passat fins ara. Vull manifestar-me perquè es comencin a traçar nous camins. Per tal que els nostres dirigents vegin clar que hi ha molta gent convençuda que s’han d’abandonar les ambigüitats i qualsevol estratègia que passi per consensuar engrunes de llibertat. Ja fa temps que s’agonitza intentant dialogar amb sords. 

 Jo em manifestaré per recolzar un projecte de futur per Catalunya que passa per ser reconeguts a Europa, no a Espanya. Aniré a la manifestació perquè Europa, no Espanya, vegi un cap més entre els milers de caps que ompliran els carrers de Barcelona. Perquè la meva veu formi part del clam de veus que m’agradaria fer sentir, no a Espanya, sinó a Europa. Faré el camí, si la gentada m’ho permet, amb una estelada perquè simbolitza el què desitjo per Catalunya, la senyera me la guardo per Sant Jordi. I la duré penjada al coll per tenir les mans lliures per aplaudir i corejar totes i cadascuna de les consignes. Vull anar per sentir l’escalfor de la perseverança, perquè la gresca compartida em torni a omplir d’esperança. Vull copsar la força de la gent per recordar que tot pot començar i que tot és possible.  

No em preocupa qui es vulgui penjar els mèrits, ni qui s’enfadi perquè no se’ls pot penjar. Faré l’orni a les lamentables disputes polítiques sobre lemes i senyeres que intenten distreure de l’objectiu. Desoiré les provocacions reiterades d’alguns personatges que només pretenen la divisió i desoiré, també, les absurdes respostes a aquestes provocacions. Jo hi seré perquè hi vull ser.

 
 

Tinc un amic que té una amiga que treballa a l’Administració. Diu el meu amic que la seva amiga està farta de sentir dir que els treballador públics viuen millor que volen. L’amiga en qüestió treballa fa anys, com moltes altres, amb contractes d’interinatge, fent substitucions aquí i allà. Explica que fa temps que aprova oposicions sense aconseguir plaça i afirma que hi ha molta gent com ella, dins la funció pública, que tot just supera els 1000 euros mensuals. L’amiga del meu amic té dos fills i assegura que va apostar per l’àmbit públic buscant estabilitat i conciliació familiar. D’això ja fa uns sis anys, quan quasi ningú volia encara treballar a l’administració, remarca, perquè l’àmbit privat oferia sous molt més alts per la mateixa categoria professional. Es lamenta de la reputació que tenen els treballadors públics de malcarats i panxacontents. Defensa que hi ha molta gent responsable que vol fer bé la seva feina i prou. Tot i que admet que també n’hi han que fan passar les hores entre cafès i xerrameca. Li pregunto com veu ella la rendibilitat dels treballadors de les empreses publiques respecte dels de les empreses privades. Després d’un silenci, comenta que, en general, el grau d’exigència, de compromís i de responsabilitat del treballador és molt menor que en el sector privat. No hi ha controls eficients que permetin valorar la feina individual i això fa que augmentin les males pràctiques i que els ritmes es relaxin. Li pregunto si, aleshores, considera que els sous públics són proporcionals a la tasca que realment el treballador acaba desenvolupant. Riu i afegeix: conforme augmenten, els sous són, en molts casos, inversament proporcionals a la feina que es fa i al temps que s’hi dedica. Li demano què creu ella que es podria fer per millorar la imatge dels treballadors públics i de l’administració en general. Controls, diu. "No caldria rebaixar sous si es fessin controls exhaustius dels llocs de treball, de les hores efectivament treballades, si s’exigissin responsabilitats personals per les feines mal fetes o no realitzades a temps, des del tècnic o el metge a la dona de fer feines. La tolerància i la permissivitat d’alguns abusos han perjudicat i perjudiquen greument la imatge del sector públic." L’amiga del meu amic calla uns segons per prendre aire i continuar dient: "però també hi ha molta gent que vol fer bé la seva feina i que treballa cada dia per guanyar-se els 1000 euros que els paguen."
 

Disset anys té la mossa. S’acosta al seu pare que llegeix el diari amb la tranquil·litat acostumada després d’un dia de feina. Tota decidida la noia l’aborda per dir-li que vol ser cantant . El pare aixeca la vista per damunt de les ulleres mentre intenta recordar algun moment que justifiqui la sobtada afició musical de la seva filla. Li agrada la música, si, com a totes les noies d’aquesta edat però no se l’ha vist mai escriure una lletra, ni interessar-se per cap instrument musical. Filla- li diu el pare pacient mentre reprèn la lectura- ara has de pensar a estudiar, a preparar-te per tenir més possibilitats laborals en un futur. És el que faig pare -contesta la noia- cantar té més futur que una carrera universitària. Una mica contrariat per la inutilitat de la conversa l’home intenta mostrar-se raonable: Però, hi ha massa gent que es dedica a aquesta professió, s’ha d’estudiar molts anys per perfeccionar la veu. Són molts els joves que volen triomfar i no se’n surten. No, pare, a mi no em cal triomfar. Jo només vull gravar algun disc i prou. L’home plega el diari i el deixa damunt el braç del sofà disposat a esbrinar què porta la seva filla al cap. La observa amb l’escepticisme d’un pare davant d’una proposta adolescent de gran envergadura.

  Pare! No em miris així! Ara han canviat molt les coses i jo no vull passar-me mitja vida estudiant i l’altra mitja treballant. Jo vull gravar uns quants discs i després cobrar drets d’autor la resta de la meva vida. Però, què estàs dient, filla?-s’exaspera el pare- per cobrar has de vendre discs... Que no, pare! –crida la noia impacient- ara ja no caldrà vendre res. Només cal gravar i estar en una associació, que no sé com es diu, que es dedicarà  a cobrar un impost per cada aparell gravador que es vengui: ordinadors, MP3, PDAs, telèfons mòbils... Filla! Que no t’adones que això no pot ser. La majoria d’aquests aparells no es compren per gravar cançons... Que és igual, pare! Molts CDs verges tampoc s’utilitzen per gravar cançons i bé que ja el paguem tots, aquest impost.

  Es fa un silenci. El pare intenta trobar la manera de reconduir el tema. A veure, filla, ¿tu t’imagines que un arquitecte cobrés un impost per tots els turistes que venen a Catalunya i poden fotografiar els edificis que ha projectat? ¿t’imagines que un periodista cobrés drets d’autor tota la vida per haver fet una dotzena d’articles, tan si han estat llegits com si no? ¿T’imagines que la teva mare cobrés drets d’autor per les classes o pels apunts que a passat als seus alumnes? ¿t’imagines... Ai, Pare! Que això es fa per lluitar contra la pirateria informàtica. Hi ha molta gent que es baixa les cançons d’Internet per no comprar els CDs originals.

  La pirateria? la pirateria?. Filla! -li diu ara una mica exaltat- la pirateria es combat treballant. Si en comptes de gravar un disc i voler viure de renta, sortissin a patejar i a fer concerts en directe els ingressos els traurien treballant cada dia i les còpies d’Internet no serien cap problema, els servirien per promocionar-se. I per a la vellesa han de fer com fa tothom: pagar-se un pla de pensions!. 

 Au, pare! tu no ho entens! - crida la noia, mentre marxa fent fortes gambades a terra, indignada davant tanta incomprensió paterna.